ÉREM CINC

Érem cinc cors bategant.
Érem cinc flames
d'un foc al camp.
Érem cinc branques
d'un arbre carnal.
Hem rigut, hem ballat,
i han caigut les fronteres
del nostre cos material.
Érem cinc esperits
com els cinc dits d'una mà.

SEXTINA A JOAN BROSSA

Amb mots ben clars, no amaga que la vida
és art i és joc, i sempre és una festa,
i l'amistat entre remors i pobles
neda en un ball de músics sense cordes,
i, mentre el cor s'oblida del seu deure,
basteix la son d'escarabats i cartes.

Ell et fa creure en la unitat dels pobles
i en l'amistat que creix a dins les cartes,
i et diu com s'ha de celebrar la festa
tot escoltant la prèdica de cordes,
preservant sempre, per damunt del deure,
el natural desordre de la vida.

Un salacot és un barret de festa,
i una garlanda neix per unir pobles.
i un peix vermell s'oblida de la vida,
i una gitana et vol tirar les cartes,
i ser pallasso es converteix en deure,
i el teu destí depèn de dues cordes.

Un braçalet ha emmanillat les cartes
i un llapis negre està perdent la vida
quan un ou dur és un motiu de festa
i les sabates són cabdells de cordes,
perquè estem farts de la buidor del deure
i prenem part en el complot dels pobles.

Ell ha mostrat que no hi ha cap més deure
que transformar la veritat dels pobles.
jugar amb un extens ventall de cartes,
col·locar el poder contra les cordes,
saber gaudir del que resta de vida,
i que aquest món no sempre és una festa.

El titellaire mou les seves cordes
a l'escenari que és la seva vida,
i som titelles còmplices per deure
del transformista que es presenta als pobles,
i fent l'ullet diu que ha acabat la festa,
i amb l'últim buf, cau el castell de cartes.

Fa sonar cordes per servar la festa,
i juga a cartes per l'amor dels pobles,
i vol la vida per damunt del deure.

Les "Moncris" i el marro.

Segons les "Moncris", de les quals ens queden molt poques referències, en un principi només existia el marro, i el marro planava sobre els abismes i ell habitava en ell mateix.
Per adorar el santíssim marro, les "Moncris" lluïen un lligacames on els creients dipositaven tota mena de bitllets.
Després de rebre la benedicció per part del "Purgat", sempre envoltat de "Moncris" i de mosques, els creients podien sortir al carrer, respirar i fumar.

BESLLUMS I CAIRES

(Homenatge al poeta Salvador Espriu)

Regiro imatges:
branquillons primerencs
obren camins.
Respiro el verd gustós:
s'estén la primavera.

Finestra oberta:
passes i viaranys
prop la riera.
S'ajeu la son del camp
al vitrall de l'estiu.

Ressona el mar:
batecs d'ales d'escuma
cerquen el sol.
S'alcen parets de nacre
i laberints minvants.

Llum divergent
enrojola la tarda.
Passejo sol.
Puja la lluna nova
per dreceres de fosca.

Besllums i caires
perfilen rastres vius,
mots que no fugen.
S'arrelen al paper
imatges escairades.

L'arbre adormit
talla bocins de cel:
la tardor s'alça.
Entra l'ample silenci
per les tiges callades.

Sentor de pinyes:
l'arbre de llum aroma
la cambra buida.
La nit obre a l'hivern
espais de claredat.

Flames d'argent
basteixen llum novella,
claror creixent.
Ones tracen camins
per cabals de blavor.

Tanquen la nit
traços de colors plens.
Mirall endins
es reflecteixen mots
que engendren l'infinit.

Mots recordats
es gronxen en cançó:
somriu el mar.
La lluna encén llençols
amarats d'enyorança.

LAS VELAS Y LOS VIENTOS

Una traducció al castellà de "Veles e vents" del poeta Ausiàs March.

LAS VELAS Y LOS VIENTOS

Las velas y los vientos favorecen
los caminos que sigo por el mar.
El mistral y el poniente han de cesar;
el jaloque y el levante se ofrecen
junto con el gregal y el mediodía,
mientras le ruego al viento tramontano
que no me dejen nunca de la mano,
porque sin ellos nunca volvería.

Hervirá el mar como la olla en el fuego,
cambiando de color, y de tal modo
que parecerá alzarse contra todo
lo que sobre él está, y hundirlo luego.
Irán los peces grandes y pequeños
a buscar los refugios más secretos:
fuera del mar, al que estaban sujetos,
por magia, de la tierra se harán dueños.

Yo temo que la muerte nos aparte,
porque el amor se acaba con la muerte,
aunque yo espero que mi amor sea fuerte
y después de la muerte pueda amarte.
Siento celos que tu menguado amor,
cuando no esté, me deje en el olvido;
el dolor, al pensarlo, me ha vencido
-no habrá, mientras vivamos, tal dolor-.

Si, cuando muera, me dejas atrás
y nuestro amor en ira se convierte,
y hacia otro mundo me lleva la muerte,
mi gran dolor será no verte más.
De amor por ti, yo siento más que sé,
que de él me quedará la peor parte;
y de ti sabe quien de ti está aparte.
A los dados yo te compararé.

SUÏCIDI

Sento que entorn de mi l'anella es tanca.
El cercle es redueix, la rosa plora,
i en caure cada pètal marca l'hora
de la propera llum de lluna blanca.

No em puc queixar de res, que res no em manca:
tinc la rosa de sang que el pit decora;
tinc les virtuts que tinc (puc deixar fora
les que em vesteixen de persona franca).

Deso en un llac tranquil de primavera
penyores de l'amor que tu em donares;
deixo gotes de sang, gesta darrera

d'emmanillats canells i de mans clares
que cercaran un glop de llum sincera
pels camins d'un pecat que doldrà als pares.

LAS "VERMES" Y EL TOMATE

Según las "Vermes", de quienes nos quedan muy pocas referencias, en un principio sólo existia el tomate, y el tomate planeaba sobre los abismos, y él habitaba en si mismo.
Para adorar al santísimo tomate, las "Vermes" lucían una liga en donde los creyentes depositaban billetes de todo tipo.
Después de recibir la bendición por parte del "Purgado", siempre rodeado de "Vermes" y de moscas, los creyentes podían salir a la calle, respirar y fumar.