Veureu: era i no era realitat.
Una taula, una paella,
un grup poètic, una família,
o una il·lusió òptica?
La bola de vidre baixava i pujava
per l’espiral, o això semblava.
Pujaven i baixaven sensacions
de pertànyer a una família, a un lloc,
a una casa pairal: sensacions d’alegria.
Però després, al carrer gris,
tot estava al seu lloc, immòbil, fix,
com l’afany de viure, com els gens
a la doble espiral dels cromosomes.
