sábado, 30 de agosto de 2014










DESDE MI TIEMPO


















EN ALGÚN LUGAR

Quizá algún día, en algún tiempo,
habrá un lugar donde poder amar
a la vista, o no, de otras miradas,
miradas como soles encendidos.
Quizá algún sol se halle despierto
y crujan las sombras a su paso
y lleguen días serenos de grandeza
para los corazones solitarios.







LOS MUERTOS

Muchas noches sueño con mis muertos,
aunque rara vez hablo con ellos;
comparten su espacio y sus sonrisas,
pero nuestros tiempos difieren,
por eso no puedo escucharlos;
guardaré mis sueños hasta el momento
en que nuestros tiempos coincidan.






MI VIDA

¿Soy dueño de mi propia vida?
¿Puedo disponer siempre de ella?
¿Es un don, un don divino?
¿O es un espejismo que acaba en nada?
Hubo momentos de mi vida en que la odié,
la odié porque sufría.
Fue un tiempo en que la vida
me quitó lo que quería,
y en que, a mi pesar, me aferraba a ella
con desesperación.
La vida me dio por un tiempo
lo que yo en otro tiempo rehuía:
soledad, deseo inútil, trabajos sin fruto,
juegos sin arte, malestar y vacío.
Pero, a pesar de todo, me aferré a ella
y salí airoso de ese tiempo:
recuperé el fluir de mi vida
como si volviese a nacer,
como si aún fuese un niño.
Ahora sólo pido a la vida
que no me deje caer en otro engaño,
y me aferro a la esperanza
que mi vida no se pierda en la nada.




NUNCA MÁS

Hace tiempo cayó una maldición
sobre el amor.
Primero fue una maldición
sobre los que huían de un mundo sin futuro,
sin calor, sin sentido, sin ternura,
y buscaban la esperanza, el sueño,
la bendita locura, y querían vivir deprisa, ser,
y luego eran tratados como ratas,
porque se habían inmolado,
porque habían desertado de un mundo que mentía.
Luego cayó sobre los que amaban al hombre
desde su condición de hombres,
dando la razón a los que odiaban,
a los que sermoneaban, a los ignorantes,
a los que habían convertido el amor en algo feo,
huyendo de los clásicos y de su pureza.
Luego la maldición se extendió
a cualquier forma de amor, incluso al beso,
que confiere a cada boca el don
de haber sido amada.
Y yo, un triste poeta sin amor,
¿qué puedo hacer más que manifestarlo?







JITANJÁFORA I1

Silvífera agromántica capsulata
Esterafera groma paratitiésica
Carfamera grilitamada portata
Trisquílida mimerífeta cospuda
Alí alilí lilí póstida
Fili filílida fílida contrida
Fi fi fi omíleda carpacia
O mí o yi olitra cárpada
Ámpala.






JITANJÁFORA II2

Jimfolo alosídido
Gromuteno narvalo espítico
Moramuteno ascílifo próscuro
Bisítico fol fololeno mir mirmínico
Asu asundía arcagenemito
Bi bio bibilítico asunemino
Odramánico.




CIUDAD

Se cierne la ballena de ciudad
batalla tras batalla.
En alto, sentados,
guerreros ciudadanos
observan y calibran;
guerreras, reinas de ciudad
husmean y aquilatan,
muestran sus bocas
cavernas del beso,
o tuercen sus labios altivamente.
La ballena de ciudad
lleva, sobre el asfalto,
ejércitos de batalla en batalla,
llena o hueca,
por su ruta ancestral.




JUGUETE ROTO

Apagarse la luz y no encontrarte,
mirar al sol y sentirte viejo,
sufrir en ti el peso del tiempo,
enfadarte al verte en el espejo.
Acostumbrarte a la falta de deseo,
recordar, recordar, sentirte hueco,
pensar en lo que hiciste y aún no has hecho,
pesarte y encontrar falta de peso.
Y en el fondo de tu rostro demacrado,
hallar los motivos de tu vértigo,
y temer que todo sea en vano.
Y en el abismo abierto de los años,
ver el reflejo de las muertes pasadas,
y descubrir en ti juguetes rotos.







TONI

¿Habéis visto nacer con la sonrisa
en los labios y luces en los ojos,
a un niño con la gracia por manojos,
bueno y de mente rápida y precisa?
Trajo la paz con él, y de esta guisa,
iluminó su hogar de cielos rojos,
y nunca le tentaron los antojos,
y en su reloj nunca anidó la prisa.
Inspirador, trabajador y pillo,
profesor y creador de un mundo suyo,
donde se une la risa con the money3.
Yo sé de un corazón grande y sencillo
y, como hermano, solamente intuyo
todo lo que será mi hermano Toni.




MARTÍN

Tengo en mi hermano Martín un compañero
para los ratos buenos y los malos.
Tengo conmigo al patrón de los galos
para recorrer juntos el sendero.
Sabio y formal, lo que se dice un caballero,
daría todo por un mundo justo.
Por ti, guerrero audaz de gesto adusto,
yo entregaría a cambio el mundo entero.
¿Puede alguien ser mejor que un hombre bueno?
Buscad entre la gente solidaria
y no hallaréis un corazón más tierno.
Y su razón, tonante como un trueno,
forjada en una lucha milenaria,
merece paz, amor y cielo eterno.





NADIE

Nadie puede soñar que lo que sueña
sea realidad en la vigilia:
nadie puede abrir semillas
en el corazón del sueño4.
Y si el sueño continua en la vigilia,
mejor que estés preparado
para lo que te depara el día,
pues quizá despiertes desnudo ante la gente,
sin lugar para esconder tus tres heridas:
la de la vida, la del amor, la de la muerte5.





VIVIR

Al andar se hace camino,
y uno nace predispuesto a andar,
a ser útil, a ser querido.
El lugar y el momento no se escogen.
Si uno no cree en el destino,
puede andar por caminos no hollados, o creérselo.
También puede creer que es mejor,
en el mejor de los casos, o que es peor,
en el peor de los casos, que la otra gente.
¿No hay historias que parecen repetirse?
Quizá no hay más que caminos trillados
por otros pies que fueron antes que los tuyos,
y todo sea ya sabido por el Tiempo, ese tirano.




EL CIELO

¿El sol del firmamento, qué secreto esconde?
En días de verano parece ser amigo
de recreos de niños,
de olas y risas siempre presentes.
El cielo que lo enmarca y lo contiene
es azul como el iris de los ángeles,
y parece custodiarlo como a algo sagrado.
Quizá el sol tenga espíritu, como las estrellas lejanas
que iluminan las noches estivales.
Sin él, la vida no sería posible en nuestro mundo,
y tal vez por eso tenga un lugar en el corazón de Dios,
que lo puso en nuestro cielo.





EL INFIERNO

Jugar sin conocer las reglas;
jugar el juego sin controlarlo.
Dudar de un dios ajeno al sufrimiento;
dudar de un cielo en que no cabe Dios;
verte condenado eternamente en el infierno,
y pensar que no eres dueño de tu vida.
Y, pese a todo, creer que vivir es necesario,
y jugar el juego aún sin controlarlo.







NOSOTROS

En mi casa vivimos en pequeño,
ya que nunca hemos sabido enamorarnos
y buscamos en los ojos infantiles,
las almas de los niños que perdimos.
Nos queda la certeza de tenernos
y, también, una sonrisa libre,
como de niños indefensos,
que indica que vivimos pese a todo.




MARÍA DEL CARMEN


Yo sé de un corazón grande y sencillo,
y una lucha tenaz y una esperanza,
y una fe superior que el cielo alcanza,
y una luz que jamás deja su brillo.

Su casa es un palacio y un castillo:
¡quién fuera un caballero con su lanza
para bailar con ella y en la danza
perder la timidez y hasta el anillo!

Estoy hablando de una mujer buena,
pero ante todo una mujer valiente
que no tolera voces que desarmen.

Una mujer cabal, sabia y serena
como el agua tranquila de una fuente:
así es mi tía María del Carmen.




SAN ANTONIO

Cuando entre mil millones de millones
reconozcas la sonrisa de tu hermano
y compartas con él el amor sano,
el amor que hace subir los corazones,

cuando encuentres con él buenas razones
para querer seguir siendo un humano
llevando el corazón sobre la mano,
sin creer nunca en las limitaciones,

cuando pienses que la razón pervive
a pesar de alguna antigua pesadilla,
su amor será su claro testimonio,

y sentirás que en él crece y en él vive
la dulce luz del astro que más brilla
en el día feliz de San Antonio.








Xavier Martí





1 Se denomina jitanjáfora a un enunciado lingüístico constituido por palabras o expresiones que en su mayor parte son inventadas y carecen de significado en sí mismas cuya función poética radica en sus valores fónicos. N. del A.

2 Se denomina jitanjáfora a un enunciado lingüístico constituido por palabras o expresiones que en su mayor parte son inventadas y carecen de significado en sí mismas cuya función poética radica en sus valores fónicos. N. del A.

3“el dinero”, en inglés. N. del A.

4Op. Cit. “La leyenda del tiempo”, Federico García Lorca. N. del A.


5Op. Cit “Llegó con tres heridas”, Miguel Hernández. N. del A.


LES KENNINGAR






L'espai geogràfic i cultural on cal situar les “kenningar” és la Vella Europa, en especial la nòrdica, en què la majoria dels esclaus que eren capturats pel marins Víkings d'Islàndia durant les seves expedicions eren irlandesos. De fet, la població d'Islàndia tenia un gran nombre d'irlandesos, la qual cosa va marcar la configuració del poble islandès. Alhora les ciutats irlandeses més importants estaven ocupades per Víkings. La presència perllongada d'escandinaus en aquella regió va influir de manera notable en la seva cultura. A la resta de l'Europa de l'època va succeir més o menys la mateixa cosa. Es fa evident que aquestes cultures, en comptes de romandre aïllades, es van enriquir mútuament de manera continuada.
La primera literatura d'aquests pobles fou oral i èpica, i propera al mite. Era en vers probablement per qüestions memorístiques. Borges ressalta que, tenint en compte la manca de temes de l'èpica, la repetició dels versos va forçar els poetes d'aquestes terres a la creació de sinònims A les llengües germàniques existeix la possibilitat de formar veus compostes per a fer-les servir com a sinònims. De bon principi, no eren pròpiament metàfores. Després, sí. Per referir-se a elles, els escandinaus parlen de “kenningar”. En elles es canvia la menció directe del concepte per una perífrasi metafòrica composada per un substantiu principal al qual se n'afegeixen altres en genitiu.
Borges, en el seu estudi de la cultura nòrdica (“Las Kenningar”, Nueva antología personal, Editorial Bruguera, Madrid, 1980, i “Literaturas germánicas medievales”, Alianza Editorial, Madrid, 1982) es refereix al poeta islandès Snorri Sturluson (1179-1241) qui defineix la manera de fer-les: “La tercera manera de parlar és fent servir el que anomenem “kenning”, i llavors ens referim a Odín o a Tor o bé a Tyr, o a qualsevol dels asos (déus) o dels elfs o bé qualsevol altre ésser, i afegim una paraula que caracteritza a un altre as o ens referim a alguna de les seves gestes: en aquest cas és a aquest darrer al que fem al·lusió i no al que havíem anomenat. D'aquesta manera, quan diem el Tyr de les victòries o el Tyr dels penjats, o el Tyr de la càrrega, tots són apel·latius d'Odín, i s'anomenen apel·latius determinants (kent heití)”.
Les “kenningar” són conegudes en tota la poesia germànica i, per extensió, la nòrdica, des dels cants èddics al “Beowulf” ―obra mestra de la poesia anglosaxona antiga―, però van ser els escaldes (poetes cultes escandinaus) els que les van cultivar, desenvolupar i complicar constantment. Així doncs, dels tres gèneres de l'antiga poesia escandinava ―de la qual el centre creatiu fonamental era Islàndia―, que són les sagues, eddes i poesia dels escaldes, és només en el tercer gènere on floreixen amb extraordinària vivacitat les “kennings” o “kenningar”.
Valguin d'exemple unes quantes “kenningar” amb els seus corresponents significats: Gorres d'Odín (Elms). Os del jou (Bou). Falcó de la sang (Àguila), Llamp de la mort (Espasa). Llop de l'arbre (Vent), Anell de les illes (Mar), Salvació de les serps (Estiu), Germana de la Lluna (Sol femení), Botxí de les serps (Hivern), Mar de les bèsties (Terra), Filla de la nit (Terra). Els mestres de les “kenningar” desenvolupen la seva consciència intuïtiva per a facilitar el treball creatiu.
Tot i el risc d'incidir massa en la vessant purament metafòrica de les “kenningar”, aquí hi ha un exemple traduït d'un text de Snorri Sturlusson tret de la seva “Saga de Egil Skallagrimsson”.

“Però m'és hostil / el déu que destil·la / dolç licor de malta, / agre el seu cor; / ja no puc aixecar / el meu cap cansat, / no puc mantenir ferm / el carro de la raó”.

A l'exemple, les “kenning” utilitzades són les següents: “El déu que destil·la” / Odín; “Dolç licor de malta” / Poesia; “El carro de la raó” / El cap.


Continuant amb la ubicació històrica de les kenningar, cal mencionar-ne una altra que recorda el costum dels escandinaus de donar anells o polseres com a regal. La kenningar és: “el que regala anells” (el generós). El costum era donar-los en la punta de l'espasa, i també era habitual rebre'ls de la mateixa manera. Aquest ritual fa referència a una de les virtuts principals dels nobles i dels caps guerrers: la generositat. D'aquesta manera torna fer-se palès un comportament ètic que, al cap del temps, donarà lloc a les normes que seguiran els cavallers medievals.
A les sagues escandinaves, es troben noves kenningar relatives, de manera directa o indirecta, a bèsties fabuloses. La més famosa és sobre Fàfnir, el drac que guarda tresors en una caverna, el qual serà vençut i mort per l'heroi Sigurd. Sigurd courà el cor del drac per a menjar-se'l, però es cremarà un dit i es portarà el dit a la boca per alleujar el dolor. En el moment de tastar la sang del drac, se li obrirà la ment i començarà a entendre el llenguatge de les aus, i també tindrà accés als pensaments dels altres homes.
Aquest argument va ser reprès al “Cantar dels Nibelungs”. En ell, Sigurd s'anomena Sigfrid, i, en ell, Sigfrid aconsegueix matar la bèstia gràcies a un anell màgic que li permet tornar-se invisible. Quan s'està banyant en la sang del drac per aconseguir la immortalitat, una fulla cau sobre l'esquena de Sigfrid i hi deixa un punt vulnerable. El traïdor Hagen tindrà accés al secret per mitjà de l'esposa de Sigfrid, i això li permetrà matar l'heroi per l'esquena.
La literatura europea medieval va recollir aquest mite i, d'aquesta manera en els llibres de cavalleria, molts cavallers provaran el seu valor tot enfrontant-se amb una bèstia que guarda tresors. El mateix rei Artur és fill d'Uther Pendragon o bé, dit d'una altra manera, Uther el matador de dracs.
Així doncs, la lluita contra el drac és com una cerimònia d'iniciació i d'accés a l'Un Mateix. L'heroi arriba al seu centre quan mor la bèstia. I, llavors, és l'heroi qui posseeix els dons del drac i, amb el seu cor pur de guerrer, és qui accedeix a una nova existència superior.


Per a il·lustrar l'ús de les kenningar per a elaborar estrofes més complexes Jorge Luis Borges cita en el seu llibre “Literaturas germánicas medievales” dues estrofes d'un poema del poeta escandinau medieval Egil Skalagrímsson.

Els tenyidors de les dents del llop
Prodigaren la sang del cigne roig.
El falcó del gebre de l'espasa
S'alimentà amb els herois a la plana.
Serps de la lluna dels pirates
Compliren la voluntat dels Ferros.”


Els tenyidors de les dents del llop, són els guerrers, ja què tenyeixen les seves dents amb la sang dels enemics que maten.
Els cignes rojos, són les aus rapinyaires que s'alimenten dels cadàvers, les aus ensagnades.
El gebre de l'espasa, és la sang, i el seu falcó és, un altre cop, una au rapinyaire.
La lluna dels pirates, és l'escut dels guerrers, i la serp de l'escut, és la llança.
Finalment, els Ferros, són els déus.

La següent estrofa diu així:

L'aniquilador de la nissaga dels gegants
Trencà el fort bisó de la praderia de la gavina.
Així els déus, mentre el guarda de la campana es queixava,
Destrossaren el falcó de la riba.
De poc li valgué el rei dels grecs
Al cavall que corre pels esculls.”

L'aniquilador de la nissaga dels gegants, és el déu Thor.
El guarda de la campana, és un ministre de la fe de Jesucrist.
El rei dels grecs, és Jesucrist, per la raó que aquell títol era un dels que corresponien a l'emperador de Constantinoble.
El bisó de la praderia de la gavina, el falcó de la riba, i el cavall que corre pels esculls, són tres maneres d'anomenar el vaixell malmès.

Per mostrar la riquesa de les kenningar, Borges recull en el seu llibre “Literaturas germánicas medievales”, tots aquests exemples, que, un cop combinats, podien formar estrofes com les que s'han descrit abans:


casa de les aus
casa dels vents
(l'aire)

fletxes del mar
(els seitons)

porc de les onades
(la balena)

arbre on seure
(el banc)

bosc de la mandíbula
(la barba)

assemblea d'espases
tempesta d'espases
trobada de les fonts
vol de les llances
festa de les àguiles
pluja dels escuts rojos
festa dels víkings
(la batalla)

força de l'arc
cama de l'omòplat
(el braç)

cigne sangonós
gall dels morts
(el voltor)


sacsejador del fre
(el cavall)

tronc de l'elm
roca de les espatlles
castell del cos
(el cap)

forja del cant
(el cap del poeta)

onada del corn
marea de la copa
(la cervesa)

elm de l'aire
terra de les estrelles del cel
camí de la lluna
tassa dels vents
(el cel)

poma del pit
dura aglà del pensament
(el cor)

gavina de l'odi
gavina de les ferides
cavall de la bruixa
cosí del corb
(el corb)

cingles de les paraules
(les dents)

terra de l'espasa
lluna de la nau
lluna dels pirates
sostre del combat
núvol del combat
(l'escut)

glaç del combat
vara de l'ira
foc dels elms
drac de l'espasa
rosegador d'elms
espina de la batalla
peix de la batalla
rem de la sang
llop de les ferides
branca de les ferides
(l'espasa)

granís de les cordes dels arcs
oques de la batalla
(les fletxes)

sol de les cases
perdició dels arbres
llop dels temples
(el foc)

delícia dels corbs
enrogidor del bec del corb
alegrador de l'àguila
arbre de l'elm
arbre de l'espasa
tenyidor d'espases
(el guerrer)

negra rosada de la llar
(el sutge)

arbre de llops
cavall de fusta
(la forca)

rosada de la tristesa
(les llàgrimes)

drac dels cadàvers
serp de l'escut
(la llança)

espasa de la boca
rem de la boca
(la llengua)

seient del falcó
país dels anells d'or
(la mà)

sostre de la balena
terra del cigne
camí de les veles
camp del víking
prat de la gavina
cadena de les illes
(el mar)

arbre dels corbs
civada de l'àguila
blat dels llops
(el mort)

llop de les marees
cavall del pirata
patí del víking
poltre de l'onada
arada del mar
falcó de la riba
(la nau)

pedres de la cara
llunes del front
(els ulls)






jaç de les serps
resplendor de la mà
bronze de les discòrdies
(l'or)

repòs de les llances
(la pau)

casa de l'alè
nau del cor
pilar de l'ànima
seient de les rialles
(el pit)

neu dels cabals
gel dels cristalls
rosada de la balança
(la plata)

senyor dels anells
repartidor de tresors
repartidor d'espases
(el rei)

sang dels penyals
terra de les xarxes
(el riu)
















riera dels llops
marea de la matança
rosada de la mort
suor de la guerra
cervesa dels corbs
aigua de l'espasa
onada de l'espasa
(la sang)

assemblea de somnis
(el son)

mar dels animals
pis de les tempestes
cavall de la boirina
(la terra)

creixement d'homes
revifada dels escurçons
(l'estiu)

germà del foc
perjudici dels boscos
llop dels cordatges
(el vent)

















La manera en què les kenningar descriuen totes les coses, materials o no, es podria considerar universal i inherent al llenguatge poètic.
De fet, formacions anàlogues a les kenningar es poden trobar a tots els idiomes i a totes les literatures. En llengua àrab són comunes les referències a les relacions pare-fill, per exemple: pare del perfum és el llessamí, el pare del matí és el gall, pare de la fletxa és l'arc, pare dels passos és la muntanya. El grec Licofronte va anomenar Hèrcules com a lleó de la triple nit, perquè la nit en què va ser engendrat per Zeus en va durar tres. Giambattista Marino va definir el rossinyol com a sirena dels boscos. També, Vladimir Maiacovski va anomenar te dels rossinyols a la llum de la lluna. El mateix Quevedo va dir del duel que era la dansa d'espases. Santa Teresa de Jesús va definir la fantasia com a boja de la casa. Igualment Víctor Hugo digué de la sargantana que era el cocodril del saló. Els “compadritos” de Buenos Aires anomenen “Quinta del Chato” (Quinta de la calavera) al cementiri, i per a Flaubert el taüt era un sobretot de pi. És habitual dir del lleó que és el rei dels animals, així com el camell és la nau del desert. El poeta alemany Wilhelm Klenn definí el son com a mico de la mort (Affechs Todes). Ous de la mort (Eggs of death) anomenà Rudyard Kipling a les mines escampades pel mar. Els primers cinematògrafs eren coneguts com teatres del silenci. A mitjans del segle XVII, la “Religio medici” de Brown conté aquesta sorprenent definició: “Lux est umbra Dei” (La llum és l'ombra de Déu). Chesterton anomenà constructora de finestres a la ruïna. I també en l'Ulysses de Joyce es parla del “Heaventree of star”, és a dir, del celestial arbre de les estrelles, per significar la volta del cel.
Amb tots aquests exemples, es posa de manifest que aquestes maneres de referir-se a totes les coses, tant terrenals i quotidianes com espirituals i divines, que van crear els poetes escandinaus, han sobreviscut al llarg del temps i s'han donat en literatures de tots els idiomes. Potser caldria pensar que són universals, i potser consubstancials a la manera de concebre el món dels poetes.
Actualment, quan parlem d'un poeta, acostumem a referir-nos a algú que produeix notes líriques, sense tenir en compte que els clàssics consideraven poetes als qui narraven històries. Històries on es podien trobar totes les veus de la humanitat, no tan sols les veus líriques, o meditatives, o melancòliques, sinó també les veus del coratge i l'esperança: existia l'èpica, que és la forma més antiga de la poesia. En la poesia èpica trobem moltes referències a “La història de Troia”, “L'Odissea”, o el “poema” constituït pels quatre Evangelis. Cal dir que durant molts segles, aquestes tres històries èpiques la de Troia, la d'Ulisses, la de Jesús, van ser suficients perquè la humanitat pogués escriure, basant-se en elles, la poesia èpica més variada.
Es troben exemples de poesia èpica en els textos dels escriptors escandinaus de l'Edat Mitjana que fan referència a la història dels guerrers víkings de Dinamarca que varen conquerir les terres que ara són irlandeses. Els poetes que recullen aquestes cròniques fan servir les kenningar. Trobem aquesta quarteta en un text que Kuno Meyer va adaptar a l'anglès:

Amarg és el vent de la nit
I sacseja el cabell blanc del mar:
Aquesta nit no temo als ferotges guerrers del nort
que recorren el Mar d'Irlanda.”

Les sagues daneses registren aquest passat bèl·lic. Saxo Gramático va escriure als darrers anys del segle XII d. C. La famosa “Gesta Danorum”. Saxo Gramático, fill i nét de guerrers, va seguir la carrera eclesiàstica, i en la seva “Història Danesa” va incloure la religió dels seus avantpassats. En ella no va ometre allò que és meravellós i fantàstic. Pensava que el deure de l'historiador era registrar no només els fets reals sinó també les faules i les tradicions. Així, en el llibre tercer de la seva obra parla d'un os que va tenir una dona al seu cau i li va engendrar un fill de qui van descendir molts reis. També en el llibre vuitè parla de bruixes que venen vents als mariners, i d'una dona tan bella que quan va ser condemnada a morir trepitjada pels cavalls, els mateixos cavalls es van aturar meravellats i no es van atrevir a ferir-la.
A Saxo Gramático li correspon l'honor d'haver escrit en el llibre tercer de la seva “Gesta Danorum”, la primera versió de la història de Hamlet, que, segles després, reescriuria Shakespeare.
Val a dir que, en l'Edat Moderna, la poesia va patir una escissió: per una banda, el poema líric i l'elegia, i per l'altra, la narració d'històries, la novel·la. Si pensem en la novel·la i l'èpica, podem caure en el parany de considerar que la diferència entre la novel·la i la poesia és que la poesia canta uns fets mitjançant el vers, i la novel·la els explica per mitjà de la prosa. Però potser la diferència cal buscar-la en el fet que el que és important en la poesia èpica és l'heroi que triomfa, és a dir, un home que és un exemple per als altres homes. En canvi, en la majoria de novel·les, l'essència està en el fracàs del protagonista, en la degeneració del personatge.
Resumint, els poetes medievals exalçaven els seus herois en els seus poemes èpics, en els quals els herois triomfaven i eren premiats. Les històries que aquests poetes escrivien van donar lloc, posteriorment, als llibres de cavalleria. En aquell temps, ja s'anava covant la llavor de la novel·la moderna, on el protagonista, gairebé sempre, acaba fracassant. L'exemple paradigmàtic és el Quixot de Cervantes, on el protagonista, després de ser vençut, s'adona del seu fracàs i renega dels llibres de cavalleria, per a posar punt i final a un temps que mai no tornaria.