POESIES
DELS DIMARTS
I
MIRATGES
MIRATGE
Veureu: era i no era
realitat.
Una taula, una paella,
un grup poètic, una
família,
o una il·lusió
òptica?
La bola de vidre
baixava i pujava
per l’hèlix, o això
semblava.
Pujaven i baixaven
sensacions
de pertànyer a una
família, a un lloc,
a una casa pairal:
sensacions d’alegria.
Però després, al
carrer gris,
tot estava al seu lloc,
immòbil, fix,
com l’afany de viure,
com els gens
a la doble hèlix dels
cromosomes.
SOLITUD
Joies d'ahir com joies
d'avui:
no tinc amor a qui
comprar-li joies,
sinó a la meva mare
qui encara em busca
algú
amb qui compartir la
vida.
ESTENDARD
Negre
sobre blau:
aigua
endolada
de
mar esquinçat.
IDEAL
Voldria
créixer tant,
per
poder veure des de dalt
la meva petitesa.
PÀTRIA
COMPLETA
Poema
acròstic
Estic i sóc, i a poc a
poc em faig,
Miro endavant, i em
veig i em sento nova.
Demano
poc ―potser
demano massa―:
Or i barres de sang a
la senyera,
L'or i la sang guanyats
per la paraula.
Ansio dons, ansio
riures nous
Que ofeguin sons antics
d'estèrils planys,
Uns riures clars que
portin noves gestes:
Estels d'argent, camins
il·limitats,
Senderes, corriols,
versos senzills,
Treball i esforç de
terra reverdida
Amb nous rebrots de
poble mil·lenari.
Pobra no sóc, que tinc
llengua i bandera:
Àvidament beuré
l'aigua pensada;
Tolls i fonts fondes
guardaran els mots
Rabiosament, com qui
amaga joies,
I a poc a poc amararan
la terra
Amb nou desig de dolç
ressorgiment.
Mireu-me tots ara que
estic completa:
Estic i sóc, i a poc a
poc em sé
Volguda entre les
restants nacions.
Així seré com l'arbre
que rebrota.
II
EGOLATRIES
CRÉIXER
Jo només sóc un
esclau:
del meu dolor, del meu
desig,
del meu pensament.
Qui es pot aixecar del
llit
com a senyor d'ell
mateix?
Tot és rendir-se: a la
son, al dolor,
al pensament limitat.
I, malgrat tot, no tot
està
escrit ni programat:
només hi ha la certesa
de la incertesa.
Potser el pas d'esclau
a senyor
només sigui possible
des d'un creixement
interior
que porti cap a la
saviesa.
BON
NADAL
Enredat
entre l’ahir i l’avui,
amb
la rutina sòrdida
d’anar
envellint,
orfe
de pare i fills,
amb
la mare gran
i
dos germans solters,
això
sí, acompanyat
del
que em queda per viure
i
per escriure,
em
faig el generós
i
us desitjo a tots Bon Nadal,
i el millor per al nou
any.
EMBARBUSSAMENT
Jo ja sé que tu ja
saps escriure:
així, quan la meva
pensa,
que creix en la teva
presència,
es pensa que ja no et
pensa
jo ja sé que tu ja
saps
que el meu pensament
embarbussat
s'emmandreix amb la
lectura
dels teus versos
esbossats,
per molt esforç que hi
hagis esmerçat.
CRÍTICA
M'he fet massa de
ciutat,
o, potser, és que no
he pogut escollir,
i el soroll de màquines
burxant l'orella
de dia i de nit, m'ha
deixat indefens i sord.
Com no recordar els
suaus sorolls del camp?
M'omplien, més que
l'oïda, l'ànim i l'ànima.
I què pensar de la
joventut d'ara?
Quan van al camp, es
queixen de les campanes,
de les esquelles, del
quiquiriquic del gall,
dels lladrucs dels
gossos, i troben la pau
en les joguines que els
han regalat
les noves tecnologies,
i ja no saben
ni escoltar ni sentir
ni somiar.
Potser és que m'he
tornat un vell xaruc nostàlgic
i canto a tot el que
s'ha perdut.
III
BONA
GENT
DUBTE
Véns a poc a poc:
la teva figura,
emmarcada de pedres,
és fràgil, però
brillant
de vida viscuda.
Vas a poc a poc fent
tentines
amb el bastó pel
carrer de terra
il·luminant, tot d'una
el meu ull
d'espectador.
Véns i vas com les
hores, com el record,
com el mar llunyà.
Et veig i penso si el
món tindria sentit
sense la gent com tu.
LA
VELLA DIDA
A prop de la caldera et
veig, ventant el foc.
Fent el dinar et
recordo, fent bullir l'olla.
Rentant la roba
t'imagino, al safareig.
Fregant el terra et
planyo, agenollada.
Fent el meu llit
t'enyoro, a la cambreta.
Anant al mercat et
ploro, pel carrer amunt.
I et veig, et recordo,
t'imagino,
et planyo, t'enyoro i
et ploro,
encara que ja et sé
ben lluny del patiment.
QUAN BATEGUES LES
ALES S'ENDOLCEIX L'AIRE
Quan un àngel somriu
s'obre una porta al
cel.
Per aquesta porta hi
caben
totes les ales, els
llavis,
els petons, la gràcia,
la tendresa, la dolçor
que ens du sense pensar
cap al món màgic
i també terrenal
on l'amiga Pura ens
acull
i ens fa sentir-nos
útils i estimats.
EL
TEU ESGUARD (CENTÓ IMPUR)
La llei i l'antiga saviesa
m'atrauran a naufragi
i jo no em voldré esmenar
per tal de sentir el misteri ran de
pell,
Res no serà igual
quan, despullades d'enyorança i
d'alegria,
es creuaran les nostres mirades.
La gent d'aquell indret explicarà
aleshores
com era el nostre esguard: febrós
com una fera.
IV
VIDA
NOVA
ANY
NOU
Dotze campanades
anuncien un món
per descobrir.
L'any nou
somriu des d'un bressol
fet de cava i raïm.
Brindem amb ell
per un futur més cert
sense entrebancs ni
pors
que l'afebleixin.
ÉREM
CINC
Érem
cinc cors bategant.
Érem cinc flames
d'un
foc al camp.
Érem cinc branques
d'un arbre carnal.
Hem
rigut, hem ballat,
i han caigut les fronteres
del nostre cos
material.
Érem cinc esperits
com els cinc dits d'una mà.
CEL
DE TARDOR
Els
núvols com cabretes
salten
pel cel
i
ombregen el camp.
El
vent juga amb ells
a
fet i amagar.
El
sol enfadat
amb
els núvols i el vent
camina
de pressa
pel
cel de tardor.
Sap
que poc a poc
la
nit s'allargassa,
i
ha de dir adéu
al
seu regnat d'estiu.
PERSONES
El pa com a aliment de
cada dia,
i el dia per continuar
vivint,
el viure com obligació
i desig,
el desig per continuar
existint,
l'existència com a joc
i deure,
el deure de compartir
amb els altres
i els altres com a part
del món,
i el món per compartir
per sempre
─com
el pa de cada dia, tendre, cruixent, calent─,
amb la gent que trobes
pel carrer
per continuar essent
éssers humans.
V
MIRANT
ENRERE
EL
MEU CARRER
El meu carrer, la casa dels pares,
el pis on he viscut sempre,
té escalfor de casa antiga,
i, per sobre de tot, té moltes
passes recordades
de les persones que a casa hem
estimat:
l'avi Martí, amb el barret i el
bastó,
l'àvia Lourdes, que tenia els ulls
blaus
i, quan jugava a cartes amb els
néts,
sempre es quedava “mona”,
l'àvia Carmen, que sempre rellegia
el mateix llibre,
i deia que no l'havia llegit mai,
i el pare que creia en el Barça
per damunt de qualsevol altra cosa.
A casa la flama de l'amor resta
encesa
a la llar on reposen els nostres
somriures,
per fer pinya contra el pas del
temps.
El
poder d'un costat fosc
com una bota damunt el meu coll,
la
irracionalitat viscuda cada dia
quan jo era encara tendre
i no
podia entendre el meu patiment.
Entre l'exigència i la
desemparança
d'una figura paterna massa dolça i indefensa,
jo
anava obeint sense saber per què ho feia.
Després, ja sol a la
meva habitació,
mentre el pare es distreia amb la televisió,
vaig
sentir com es trencava a dins l'oïda,
el meu equilibri, i amb
ell,
la meva força per continuar estimant.
ENCARA
UNA ESPERANÇA
Mai he estat en contra
de res,
vaig creure en l'amor
i, per tant, em vaig enamorar,
encara tenia al cap
algun eco de la infància
i de nits al cinerama:
encara adolescent,
la força
m'acompanyava.
Els dies grisos van
venir després,
cremant-me com una teia
encesa,
i aquell “sí vull”
que altres digueren
per a complir els
somnis més bells,
se'm quedà a mig camí
de ser pronunciat.
Però encara hi ha
núvols roses que anuncien,
en la foscor de la meva
ànima,
que qualsevol nit pot
sortir el sol.
“SMILE”
Hi havia una cançó i
un actor d'un altre temps,
actor jueu que creia en
la bondat de l'home,
un actor còmic que,
alhora, emocionava:
em veig al cine amb els
meus germans infants com jo,
amb la presència
protectora dels meus avis,
a la platea somrèiem
com deia la cançó: “Smile”.
Somriu, encara que el
teu cor es trenqui,
el món serà perfecte,
si somrius.
I el petit gest de
somriure ens feia veure la vida
com una cosa
meravellosa, com ens mostrava
a la pantalla aquell
actor genial d'un temps difunt.
LA
BOTIGA
Com
cada estiu i ja en fa més de trenta,
he
agafat el camí que porta cap a la botiga de la teva mare,
el
qual antigament recorria ple d'alegria i confiança
en
un gran futur per a tu i per a mi.
El
teu pare treballava d'obrer,
jo
tenia la dèria dels estudis,
fins
i tot volia dedicar-me a la investigació!
Els
carrers tenen les mateixes cases,
la
mateixa forma, però les botigues de sempre,
de
gent del país i per a la gent del país,
són
ara per a joves estrangers disbauxats
que
donen mala fama a la vila.
Fins
i tot la botiga de la teva mare
que
era d'articles de regal,
ara
és una altra licoreria més al servei del diner ràpid
a
costa de borratxeres d'adolescents.
La
teva àvia, la teva mare, el teu pare i tu,
no
hi sou, i a la vila gairebé tothom em resulta estrany.
Com
em feies córrer cada diumenge
del
passeig fins al carrer de la vostra botiga!
I
jo pensava que sempre seríem iguals tu i jo,
i
sempre m'acolliries entre els teus braços
i
que la vila seria l'etern refugi on tu i jo trobaríem
la
manera de saber el que significa estar vius.
He
tornat a recórrer el camí que portava
cap
a la nostra felicitat. Potser la felicitat
sigui
evocar-te cada estiu, bo i recorrent-lo
amb un somriure als
llavis.
VI
HOMENATGES
TREBALLAVA
DE FUSTER
Treballava de fuster,
i sabia els noms
de tots els arbres
d'on provenia la fusta.
Treballava de fuster,
un ofici digne,
i amb la saviesa
de les seves mans,
bastia un món de somnis.
Treballava de fuster,
i n'escrigué un bell poema,
com bella va ser la seva vida
dedicada a dignificar
un ofici.
EL
MEU AMIC
¿Heu
vist algú, obert, dolç, optimista,
de
noble cor i de somriure amable,
amb
goig de ser poeta intransmutable,
primer
de tots, si l’art fes una llista?
Doncs
jo el conec: és el protagonista
d’aquest
sonet i un món inabastable;
un
món veraç de tendresa admirable,
que
ell descriu amb precisió mai vista.
Li
he d’agrair la seva bonhomia,
el
seu escalf quan la feina és feixuga
i
els seus mots savis que ell pensa i escriu.
Per
gent com ell, em llevo cada dia
cercant
nous verbs que la vida conjuga,
i
sóc feliç de retrobar-me viu.
TONI
Què
podré dir del meu bon amic Toni?
Company
fidel, amable, ferm, artista,
de
noble cor i tarannà optimista,
pensa
el que escriu, i no soni com soni.
Si
el que ara dic és fals, que ell em perdoni:
fa
quaranta anys —i això ja és una pista—,
naixé
un poeta amb voluntat mai vista;
li
vull pregar que mai no m'abandoni.
D'ell
he après a estimar sense judicis
i
a donar-ho tot per la paraula:
aquesta
és la lliçó d'un home noble.
Per
ell sé que es pot viure sense vicis;
a
casa tindrà sempre un plat a taula,
a
quaranta anys o quan en tingui el doble.
A
TONI BUENDÍA FENOLL
Disculpa'm
si ara, benvolgut amic,
evoco
el temps de la nostra amistat.
En
poca gent trobes la veritat
d'un
cor alegre i un pensament ric.
Si
tu em permets, amb aquests mots descric
a
algú amb el cor obert de bat a bat,
per
compartir amb els altres de bon grat
un
propi món poètic, nou i antic.
Què
més podré dir jo de l'amic Toni?
Amable,
bon company, de noble cor,
creador
d'un discurs seu, fluid i tendre.
I
jo només demano que ell em doni
motius
per continuar oferint amor:
aquesta
és la lliçó que ell em fa aprendre.
