EL PARTIT

El Rafael es fregava les mans: «el primer!». El Pep, després de celebrar el gol, tombava la cara cap a ell amb un deix de tristesa a la veu: «hem marcat massa aviat, Rafael». El Rafael se'l mirava un moment amb un gest ambigu, i continuava parlant amb l'Albert.

El Pep no escoltava mai les converses entre el seu pare i el Rafael. El Pep pensava que el fet de no poder intervenir mai en les converses entre el seu pare i el Rafael era un misteri més entre tants dels que ell no podia comprendre. Com el fet que estigués tan gras i, tot i fer un règim estricte a base de verdures i carn a la planxa, no s'aprimés mai. O el fet que tothom semblava conèixer fins i tot els racons més amagats del seu pensament i, per aquesta raó, no li fessin mai cas o se'n riguessin o el rebutgessin sempre. I el que era el fet més important: que el seu pare, l'Albert, no li donés cap importància, i ell, no sabia per què, tampoc.

Quan l'Osasuna va marcar l'empat, el Rafael va fer un gest de sorpresa i enuig. El Pep va adonar-se que el gol s'assemblava al d'en “Quini” a la final de la Recopa del 82. Una falta a prop de l'àrea gran, treta ràpidament mentre els defenses contraris baden, i gol. El 1982, l'any del Mundial, l'any en què la ment d'el Pep va començar a navegar, l'any dels últims Reis, l'any en què se li va trencar el somriure, l'últim any de mitjana lucidesa, d'estimar els pares com a fill, els germans com a germà, els avis com a nét, els amics com a amic.

Quan l'Osasuna va marcar l'empat amb aquella picardia, el Pep va saber que l'àrbitre no ajudaria el Barça, i que el Barça perdria aquell partit i també la Lliga.

Sortint del Camp Nou, per l'Avinguda de Joan XXIII amunt, el Pep com havia fet sempre, tot i que ara ho feia descaradament i sense tenir cap sentiment de culpa, començà a fixar-se en els culs de les noies. El Pep pensava que era una sort que les noies portessin texans ajustats. Escollia els que més li agradaven i retenia les seves formes a la memòria. Sabia que, quan ho necessités, podria tenir la imatge que més li havia impactat. El Pep recordaria també perfectament la jugada del gol del Barça, així com les de tots els que havia marcat durant la Lliga, i esperaria, il·lusionat, el pròxim partit del seu equip.

Al metro, els aficionats de l'Osasuna cantaven en èuscar i enlairaven banderes i bufandes. El pare del Pep no deia res. El Pep sabia que el seu pare difícilment parlaria fins que arribessin a casa.

A l'andana de Maria Cristina, no hi cabia ni una agulla. Quan el metro arribava, tots els seients estaven ocupats. Els aficionats del Barça i els de l'Osasuna obrien les portes dels vagons i entraven, entre crits i rialles, a l'espai que hi havia entre els seients. Els que hi seien, els més previsors, havien pujat a l'estació de Palau Reial i, encara que portaven bufandes amb els colors blaugrana, semblaven molestos amb aquell brogit.

L'Albert no somreia mai, i les paraules que de tant en tant deixava anar, li sonaven al seu fill com advertències, més que paraules d'ànim o d'empenta. El Pep pensava que el món, la vida, les relacions entre les persones, tenien una lògica, i s'esforçava a ser el fill perfecte, el germà perfecte, el nét perfecte, l'amic perfecte, i creia que tot el seu esforç mereixia un premi. Si més no, un somriure, una paraula amable.

A l'estació de Catalunya els vagons es buidaven i el pare podia seure. El Pep es quedava dret per si alguna persona gran volia seure. Si el Pep s'hagués pogut veure, dret al costat del seu pare assegut, amb tot de seients buits al voltant, s'hauria adonat de la ridiculesa del seu gest.

A Lesseps baixaven pare i fill. El pare es queixava, perquè les escales mecàniques no funcionaven: «i ara, a sobre, a pujar a peu!». Arribats al carrer de Sant Salvador, el Pep saludava el Ferran amb la mà i un somriure avergonyit, tímid, impropi d'un jove cepat com ell. «De què el coneixes, aquest?», li preguntava l'Albert amb una eixutesa a la veu que, al Pep, li sobtava i li feia por. El Pep mirava de trobar les paraules que no posessin en dubte, davant el seu pare, que el que deia era veritat.

El Pep intentava fer sempre el que el seu pare volia d'ell, encara que a vegades no hi estigués completament d'acord. O no hi estigués ni mica. El Pep encara no ho sabia, però, si havia mentit tant durant la seva vida era pel seu afany de sobreviure, de protegir-se, de creure en ell mateix.

«És el Ferran; el conec d'aquí, del barri; a vegades coincidim en algun bar». L'Albert arrufava el nas i continuava caminant. Trobaven la Carmeta a l'altura del carrer de la Granja: «bona nit!». «Adéu», deia el Pep amb un fil de veu. «Aquesta sí que la conec de tota la vida!», deia l'Albert sense perdre el seu posat eixut.

El Pep sabia que a casa, de nit, a la llitera que ja no compartia amb el seu germà, podria consolar-se sol com havia après a fer feia molts anys quan pensava que la seva intimitat era respectada. Sabia que recordaria perfectament la imatge que tenia a la memòria i que la seva virilitat no li fallaria. Fer això era l'única cosa que li feia sentir viu i lliure.

El Pep havia passat de fixar-se en els pits de les noies a fixar-se en l'entrecuix, i, després, a fixar-se en els culs, fins que va acabar pensant que el que, a ell, li passava era que tenia un sadisme anal. El Pep no havia tingut cap dona i la psiquiatra li havia prohibit de tornar a intentar-ho. Malgrat tot, a ell, li continuaven atraient les noies.

—T'ho han explicat, oi, Josep?

—No, jo havia llegit; havia llegit Freud...

—T'ho han explicat, Josep, que ets maco!

—És que tinc “La interpretació dels somnis” en tres llibres de...

—Freud: no nego que fos un geni, però millor llegir-lo per anar a dormir; bé maquíssim, recorda-te'n: el pròxim dimecres, els tests; sobretot no beguis; ja veuràs com la psicòloga és molt agradable.

El Pep feia un gest d'aprovació i un somriure. Confiava plenament en la seva psiquiatra, tot i que les teràpies que li havia imposat fins aquell moment no li havien fet perdre les seves pors ni les seves inseguretats. Els tests que li havien de fer aquell dimecres havien de servir per saber el seu quocient d'intel·ligència. Estava il·lusionat pel fet que els resultats dels tests li acreditessin la condició de geni de la qual s'havia parlat a l'escola, tot i que ell no en tenia consciència plena ni s'ho havia acabat de creure mai. Si ho era, ja quedaria reflectit en els tests, pensava. El Pep havia tornat a beure cervesa. Era l'única cosa que li treia l'angúnia de sentir-se un estrany entre la gent.

—D'acord, Laura, intentaré quedar bé.

—No es tracta de quedar bé, Josep, es tracta de mostrar-te tal com ets, sense anticipar res.

—Molt bé, Laura, ja ho entenc; per quan demano hora?

—Per d'aquí a un mes, i no beguis, que no et prova gens.

—D'acord, Laura; saps?, només bec cervesa sense alcohol, i faig el règim del doctor Riera, l'endocrinòleg; faig un règim estricte!

—M'enganyes, Josep, m'enganyes: ja saps que parlo amb els teus pares; jo et veig bé; demana per un dimarts o un divendres; ah!, i recorda-te'n, d'anar a segellar a l'INEM.

—Per allò del curs de fusteria?

—De fusteria o del que sigui; el que vull és que et concentris en una sola cosa i que la facis bé.

—Em sembla que em toca d'aquí a dos mesos; és que són tantes coses que se m'ajunten!

—Has tingut alguna idea estranya?; ja saps que sempre em pots trucar aquí o a la Clínica.

—No, no, Laura, ja ho sé; a vegades em vénen petits somriures però...

—Però els pots controlar, oi?

—Sí, ara sí; però jo havia pensat si no podries provar de rebaixar-me la medicació.

—No és el moment, Josep; ho podríem fer, però què en trauríem d'arriscar-nos ara? Va, Josep, que jo et veig molt bé; t'acompanyo fins a la porta.

—Sí, sí, ja ho entenc; adéu, Laura.

—Fins aviat, maquíssim.

La Laura apuntava a la història clínica del Pep les impressions que havia tret de l'entrevista. El Pep es fixava en les primeres paraules que la seva psiquiatra escrivia, i ja s'havia acostumat a què sempre fossin les mateixes des de feia cinc anys: «molt bé». Però el Pep no es trobava “molt bé”, sinó que sentia una gran buidor per dintre. «Són coses de la depressió; ja t'hi acostumaràs», li deien, però això no feia més que augmentar el seu sentiment de desemparança.

Feia tres setmanes que el Pep havia començat el curs de fusteria de taller que subvencionava l'INEM.

El Pep s'esforçava a interessar-se per les eines i la mecanització de la fusta, però el que li resultava més gratificant era fer-se amic dels companys de curs. Estava convençut que, si no trobava feina de fuster, sempre podria tornar a la Universitat i treballar després d'obtenir el títol universitari que guanyaria gràcies al seu esforç intel·lectual. Tres, cinc anys més: quina importància tenia? El Pep era molt optimista. El Pep tenia vint-i-sis anys, pesava al voltant de cent quilos, duia un bigoti escàs, descuidava la seva higiene, bevia dues canyes de cervesa cada dia, una abans d'entrar al taller i una altra en sortir-ne, i feia poesies poc rumiades i molt sentides que anotava en un calaixet del cervell mentre anava amb l'autobús cap a casa seva.

Pujo a Lesseps, ve Fontana,

Diagonal, Passeig de Gràcia,

i, a Catalunya, transbord;

Urquinaona, Arc de Triomf,

Marina, Glòries i Clot:

de la rutina diària

només escapa qui pot!

El Pep pensava que tota la gent era bona i que la seva poesia era genial i havia d'agradar a tothom. Recordava que, abans de fer la “mili”, n'havia escrit alguna, encara que, quan va tornar a Barcelona, va estripar un munt de papers que tenia desats al seu escriptori: dibuixos i pintures de quan anava a escola, apunts de l'Institut i de la Universitat, les primeres poesies que havia escrit; tot el que li podia recordar un passat feliç. Havia estat un gest de ràbia i d'impotència: un dels últims gestos de rebel·lió que li tolerarien.

Mentre l'autobús 74 girava per la plaça de Sanllehí, el Pep intentava lligar caps i esbrinar si, finalment, existia alguna relació entre la Mariona i les cançons d'un disc d'en Lluís Llach que tenia a casa. La Mariona era l'última noia de qui s'havia enamorat. Després el Pep somreia amb les seves dents ennegrides, movia el cap i pensava, un xic alleujat, que la Mariona ja ni se'n recordava, d'ell.

Al Pep, li feien mal els llavis. Els tenia encetats, com els dits de les mans, però es consolava pensant: «què és això si ho comparem amb l'eternitat?».

Baixant del 74 a la Travessera de Dalt, el Pep ja tenia el títol del nou poema: RUTINA. Continuava somiant despert mentre caminava cap a casa. Pensava que després de morir aniria directe cap al cel, on trobaria el Bon Déu, amb barba de núvol, vestit de núvol, que faria tronar i ploure, i diria sempre Amén, com havia llegit en algun conte.

El Pep no ho sabia, però no hi havia cap misteri ni cap miracle ni cap cosa que hagués de ser premiada. Tampoc n'hi havia, de culpables. Només existia la condició humana, i Déu era un concepte purament humà. I Déu existia, i era una vergonya parlar-ne frívolament. I existia l'Esperit Sant, i els àngels el custodiaven, perquè si ell no hi era, el món s'acabava. Perquè ell volia acabar amb la seva pròpia vida. I el dimoni existia, i el dimoni era un gegant que feia deu milions d’anys que esperava i deu milions d’anys que il·luminava la Terra, i no li agradava que els homes li demanessin pietat. I el perdó només el podia donar Déu, i Déu era l'àngel dels àngels, i havia odiat els homes i també el dimoni per les raons justes. I Déu plorava quan un home es treia la vida, perquè no podia entendre per què ho havia fet. I Déu estimava tota la creació i volia que tingués sempre equilibri, i que l'amor la guardés sempre. I Déu era un exemple d'equilibri i d'amor. I el dimoni havia il·luminat el món durant deu milions d’anys i havia salvat molts homes justos, perquè el dimoni tenia poder sobre els homes i també se'ls estimava. No hi havia culpables. Els homes i les dones s'aparellaven, però amb qui podia aparellar-se un gegant cec, sord, i sense sexe? Deu milions d’anys esperant, deu milions d’anys llançant foc, deu milions d’anys desitjant, deu milions d’anys de desequilibri, deu milions d’anys volent la salvació per poder descansar en pau la seva ment turmentada, deu milions d’anys esperant la flama que prengués el relleu.

Mentre pujava les escales de casa feixugament, el Pep pensava que faltaven pocs anys per als Jocs Olímpics de Barcelona. Hi hauria un colom, com al Mundial de 1982? Poder volar com els coloms: vet aquí el que li havia vingut al cap; estar fora de l'abast dels homes. El Pep va pensar com s'ho devien fer els coloms per aparellar-se. Els coloms tenien cloaca. El Pep va decidir que no volia morir sense haver tingut una relació íntima completa amb una dona.

Ja a la seva habitació, ajagut a la llitera, abans de resar i donar gràcies per poder dormir tranquil una altra nit a casa, el Pep pensava per què l'Esperit Sant s'apareixia amb forma de colom. La Laura, la seva psiquiatra, li havia dit una vegada: «la fe no és res més que una crossa, Josep; fes-la servir, si la necessites». El Pep pensava que potser la Laura tenia part de raó. Ell no havia arribat mai a entendre del tot la missa i l'eucaristia. Després de resar el “Gloria Patri” i donar gràcies per haver pogut tenir el seu moment d'intimitat, el Pep intentava que la son no li privés de senyar-se.

La Laura tenia els ulls d'un color blau puríssim, com al Pep li hauria agradat tenir-los. El Pep creia que, si els hagués tingut d'aquest color, hauria conservat el cabell ros com un fil d'or que tenia quan era petit i tant li havien envejat els seus germans. Ulls blaus: quin trencaclosques! Ulls blaus com els àngels. Ulls blaus com els d'en Gamper.

El nostre amic i company Sr. Joan Gamper, de la secció de futbol de la “Societat Els Esports” i antic campió suís, desitjós de poder organitzar alguns partits a Barcelona, demana a tothom qui senti afició per l'esmentat esport es posi en contacte amb ell, bo i passant per la nostra redacció els dimarts i els divendres a la nit de 9 a 11.

En Joan Gamper s'havia tret la vida. I tots el “culés” duien el signe dels caïnites sense saber-ho, i passaven ràpidament de l'eufòria més gran a la indignació més sentida. I el Pep havia après a sentir-se culpable de les derrotes del Barça i a considerar les victòries del seu club com un premi a un seguit de bones accions que ell s'esforçava a fer cada dia. Pensava que cada error seu era un triomf de l'atzar i que cada petit gest amable vers la gent, era un triomf seu sobre l'atzar. D'aquesta manera obtenia el càstig o el premi que no podia oferir-li el món amb els seus tràfecs, els quals el Pep no podia entendre ni controlar i dels quals se'n sentia exclòs.

El Pep ja estava en el més profund dels somnis: un nen de cabell ros i mirada neta li deia amb veu ferma i posat afligit des d'un jardí ple de roses de tots els colors, on hi havia dos nens més: «en què t'has convertit, Josep!».

Xavier Martí, 2016