POESIES DELS DIMARTS

I

MIRATGES

MIRATGE

Veureu: era i no era realitat.

Una taula, una paella,

un grup poètic, una família,

o una il·lusió òptica?

La bola de vidre baixava i pujava

per l’hèlix, o això semblava.

Pujaven i baixaven sensacions

de pertànyer a una família, a un lloc,

a una casa pairal: sensacions d’alegria.

Però després, al carrer gris,

tot estava al seu lloc, immòbil, fix,

com l’afany de viure, com els gens

a la doble hèlix dels cromosomes.

SOLITUD

Joies d'ahir com joies d'avui:

no tinc amor a qui

comprar-li joies,

sinó a la meva mare

qui encara em busca algú

amb qui compartir la vida.

ESTENDARD

Negre sobre blau:

aigua endolada

de mar esquinçat.

IDEAL

Voldria créixer tant,

per poder veure des de dalt

la meva petitesa.

PÀTRIA COMPLETA

Poema acròstic

Estic i sóc, i a poc a poc em faig,

Miro endavant, i em veig i em sento nova.

Demano poc ―potser demano massa―:

Or i barres de sang a la senyera,

L'or i la sang guanyats per la paraula.

Ansio dons, ansio riures nous

Que ofeguin sons antics d'estèrils planys,

Uns riures clars que portin noves gestes:

Estels d'argent, camins il·limitats,

Senderes, corriols, versos senzills,

Treball i esforç de terra reverdida

Amb nous rebrots de poble mil·lenari.

Pobra no sóc, que tinc llengua i bandera:

Àvidament beuré l'aigua pensada;

Tolls i fonts fondes guardaran els mots

Rabiosament, com qui amaga joies,

I a poc a poc amararan la terra

Amb nou desig de dolç ressorgiment.

Mireu-me tots ara que estic completa:

Estic i sóc, i a poc a poc em sé

Volguda entre les restants nacions.

Així seré com l'arbre que rebrota.

II

EGOLATRIES

CRÉIXER

Jo només sóc un esclau:

del meu dolor, del meu desig,

del meu pensament.

Qui es pot aixecar del llit

com a senyor d'ell mateix?

Tot és rendir-se: a la son, al dolor,

al pensament limitat.

I, malgrat tot, no tot està

escrit ni programat:

només hi ha la certesa

de la incertesa.

Potser el pas d'esclau a senyor

només sigui possible

des d'un creixement interior

que porti cap a la saviesa.

BON NADAL

Enredat entre l’ahir i l’avui,

amb la rutina sòrdida

d’anar envellint,

orfe de pare i fills,

amb la mare gran

i dos germans solters,

això sí, acompanyat

del que em queda per viure

i per escriure,

em faig el generós

i us desitjo a tots Bon Nadal,

i el millor per al nou any.

EMBARBUSSAMENT

Jo ja sé que tu ja saps escriure:

així, quan la meva pensa,

que creix en la teva presència,

es pensa que ja no et pensa

jo ja sé que tu ja saps

que el meu pensament embarbussat

s'emmandreix amb la lectura

dels teus versos esbossats,

per molt esforç que hi hagis esmerçat.

CRÍTICA

M'he fet massa de ciutat,

o, potser, és que no he pogut escollir,

i el soroll de màquines burxant l'orella

de dia i de nit, m'ha deixat indefens i sord.

Com no recordar els suaus sorolls del camp?

M'omplien, més que l'oïda, l'ànim i l'ànima.

I què pensar de la joventut d'ara?

Quan van al camp, es queixen de les campanes,

de les esquelles, del quiquiriquic del gall,

dels lladrucs dels gossos, i troben la pau

en les joguines que els han regalat

les noves tecnologies, i ja no saben

ni escoltar ni sentir ni somiar.

Potser és que m'he tornat un vell xaruc nostàlgic

i canto a tot el que s'ha perdut.

III

BONA GENT

DUBTE

Véns a poc a poc:

la teva figura, emmarcada de pedres,

és fràgil, però brillant

de vida viscuda.

Vas a poc a poc fent tentines

amb el bastó pel carrer de terra

il·luminant, tot d'una

el meu ull d'espectador.

Véns i vas com les hores, com el record,

com el mar llunyà.

Et veig i penso si el món tindria sentit

sense la gent com tu.

LA VELLA DIDA

A prop de la caldera et veig, ventant el foc.

Fent el dinar et recordo, fent bullir l'olla.

Rentant la roba t'imagino, al safareig.

Fregant el terra et planyo, agenollada.

Fent el meu llit t'enyoro, a la cambreta.

Anant al mercat et ploro, pel carrer amunt.

I et veig, et recordo, t'imagino,

et planyo, t'enyoro i et ploro,

encara que ja et sé ben lluny del patiment.

QUAN BATEGUES LES ALES S'ENDOLCEIX L'AIRE¹

Quan un àngel somriu

s'obre una porta al cel.

Per aquesta porta hi caben

totes les ales, els llavis,

els petons, la gràcia,

la tendresa, la dolçor

que ens du sense pensar

cap al món màgic

i també terrenal

on l'amiga Pura ens acull

i ens fa sentir-nos

útils i estimats.

EL TEU ESGUARD (CENTÓ IMPUR)

La llei i l'antiga saviesa²

m'atrauran a naufragi³

i jo no em voldré esmenar⁴

per tal de sentir el misteri ran de pell,⁵

Res no serà igual⁶

quan, despullades d'enyorança i d'alegria,⁷

es creuaran les nostres mirades.⁸

La gent d'aquell indret explicarà aleshores⁹

com era el nostre esguard: febrós com una fera.¹⁰

IV

VIDA NOVA

ANY NOU

Dotze campanades

anuncien un món

per descobrir.

L'any nou

somriu des d'un bressol

fet de cava i raïm.

Brindem amb ell

per un futur més cert

sense entrebancs ni pors

que l'afebleixin.

ÉREM CINC

Érem cinc cors bategant.
Érem cinc flames

d'un foc al camp.
Érem cinc branques
d'un arbre carnal.
Hem rigut, hem ballat,
i han caigut les fronteres
del nostre cos material.
Érem cinc esperits
com els cinc dits d'una mà.

CEL DE TARDOR

Els núvols com cabretes

salten pel cel

i ombregen el camp.

El vent juga amb ells

a fet i amagar.

El sol enfadat

amb els núvols i el vent

camina de pressa

pel cel de tardor.

Sap que poc a poc

la nit s'allargassa,

i ha de dir adéu

al seu regnat d'estiu.

PERSONES

El pa com a aliment de cada dia,

i el dia per continuar vivint,

el viure com obligació i desig,

el desig per continuar existint,

l'existència com a joc i deure,

el deure de compartir amb els altres

i els altres com a part del món,

i el món per compartir per sempre

─com el pa de cada dia, tendre, cruixent, calent─,

amb la gent que trobes pel carrer

per continuar essent éssers humans.

V

MIRANT ENRERE

EL MEU CARRER

El meu carrer, la casa dels pares,

el pis on he viscut sempre,

té escalfor de casa antiga,

i, per sobre de tot, té moltes passes recordades

de les persones que a casa hem estimat:

l'avi Martí, amb el barret i el bastó,

l'àvia Lourdes, que tenia els ulls blaus

i, quan jugava a cartes amb els néts,

sempre es quedava “mona”,

l'àvia Carmen, que sempre rellegia el mateix llibre,

i deia que no l'havia llegit mai,

i el pare que creia en el Barça

per damunt de qualsevol altra cosa.

A casa la flama de l'amor resta encesa

a la llar on reposen els nostres somriures,

per fer pinya contra el pas del temps.

DOLOR

El poder d'un costat fosc
com una bota damunt el meu coll,
la irracionalitat viscuda cada dia
quan jo era encara tendre
i no podia entendre el meu patiment.
Entre l'exigència i la desemparança
d'una figura paterna massa dolça i indefensa,
jo anava obeint sense saber per què ho feia.
Després, ja sol a la meva habitació,
mentre el pare es distreia amb la televisió,
vaig sentir com es trencava a dins l'oïda,
el meu equilibri, i amb ell,
la meva força per continuar estimant.

ENCARA UNA ESPERANÇA

Mai he estat en contra de res,

vaig creure en l'amor i, per tant, em vaig enamorar,

encara tenia al cap algun eco de la infància

i de nits al cinerama: encara adolescent,

la força m'acompanyava.

Els dies grisos van venir després,

cremant-me com una teia encesa,

i aquell “sí vull” que altres digueren

per a complir els somnis més bells,

se'm quedà a mig camí de ser pronunciat.

Però encara hi ha núvols roses que anuncien,

en la foscor de la meva ànima,

que qualsevol nit pot sortir el sol.

“SMILE¹¹”

Hi havia una cançó i un actor d'un altre temps,

actor jueu que creia en la bondat de l'home,

un actor còmic que, alhora, emocionava:

em veig al cine amb els meus germans infants com jo,

amb la presència protectora dels meus avis,

a la platea somrèiem com deia la cançó: “Smile”.

Somriu, encara que el teu cor es trenqui,

el món serà perfecte, si somrius.

I el petit gest de somriure ens feia veure la vida

com una cosa meravellosa, com ens mostrava

a la pantalla aquell actor genial d'un temps difunt.

LA BOTIGA

Com cada estiu i ja en fa més de trenta,

he agafat el camí que porta cap a la botiga de la teva mare,

el qual antigament recorria ple d'alegria i confiança

en un gran futur per a tu i per a mi.

El teu pare treballava d'obrer,

jo tenia la dèria dels estudis,

fins i tot volia dedicar-me a la investigació!

Els carrers tenen les mateixes cases,

la mateixa forma, però les botigues de sempre,

de gent del país i per a la gent del país,

són ara per a joves estrangers disbauxats

que donen mala fama a la vila.

Fins i tot la botiga de la teva mare

que era d'articles de regal,

ara és una altra licoreria més al servei del diner ràpid

a costa de borratxeres d'adolescents.

La teva àvia, la teva mare, el teu pare i tu,

no hi sou, i a la vila gairebé tothom em resulta estrany.

Com em feies córrer cada diumenge

del passeig fins al carrer de la vostra botiga!

I jo pensava que sempre seríem iguals tu i jo,

i sempre m'acolliries entre els teus braços

i que la vila seria l'etern refugi on tu i jo trobaríem

la manera de saber el que significa estar vius.

He tornat a recórrer el camí que portava

cap a la nostra felicitat. Potser la felicitat

sigui evocar-te cada estiu, bo i recorrent-lo

amb un somriure als llavis.

VI

HOMENATGES

TREBALLAVA DE FUSTER

Treballava de fuster,

i sabia els noms

de tots els arbres

d'on provenia la fusta.

Treballava de fuster,

un ofici digne,

i amb la saviesa

de les seves mans,

bastia un món de somnis.

Treballava de fuster,

i n'escrigué un bell poema,

com bella va ser la seva vida

dedicada a dignificar un ofici.

EL MEU AMIC

¿Heu vist algú, obert, dolç, optimista,

de noble cor i de somriure amable,

amb goig de ser poeta intransmutable,

primer de tots, si l’art fes una llista?

Doncs jo el conec: és el protagonista

d’aquest sonet i un món inabastable;

un món veraç de tendresa admirable,

que ell descriu amb precisió mai vista.

Li he d’agrair la seva bonhomia,

el seu escalf quan la feina és feixuga

i els seus mots savis que ell pensa i escriu.

Per gent com ell, em llevo cada dia

cercant nous verbs que la vida conjuga,

i sóc feliç de retrobar-me viu.

TONI

Què podré dir del meu bon amic Toni?

Company fidel, amable, ferm, artista,

de noble cor i tarannà optimista,

pensa el que escriu, i no soni com soni.

Si el que ara dic és fals, que ell em perdoni:

fa quaranta anys —i això ja és una pista—,

naixé un poeta amb voluntat mai vista;

li vull pregar que mai no m'abandoni.

D'ell he après a estimar sense judicis

i a donar-ho tot per la paraula:

aquesta és la lliçó d'un home noble.

Per ell sé que es pot viure sense vicis;

a casa tindrà sempre un plat a taula,

a quaranta anys o quan en tingui el doble.

A TONI BUENDÍA FENOLL

Disculpa'm si ara, benvolgut amic,

evoco el temps de la nostra amistat.

En poca gent trobes la veritat

d'un cor alegre i un pensament ric.

Si tu em permets, amb aquests mots descric

a algú amb el cor obert de bat a bat,

per compartir amb els altres de bon grat

un propi món poètic, nou i antic.

Què més podré dir jo de l'amic Toni?

Amable, bon company, de noble cor,

creador d'un discurs seu, fluid i tendre.

I jo només demano que ell em doni

motius per continuar oferint amor:

aquesta és la lliçó que ell em fa aprendre.

1“Quan bategues les ales s'endolceix l'aire”, Pura Lázaro. N de l'a.

2“El caminant i el mur”, Salvador Espriu.

3“Cementiri de Sinera”, Salvador Espriu.

4Poesia Popular, segle XIX.

5“Maresme d'amor”, Pilar Giménez.

6“Gresol de focs”, Lleonard del Rio.

7“Gresol de focs”, Lleonard del Rio.

8“Maresme d'amor”, Pilar Giménez.

9“Un bri de llum”, Antoni Canals.

10“Un bri de llum”, Antoni Canals.

11“Somriu”, en anglès. N de l'a.

Xavier Martí, 2016