QUATRE
HISTÒRIES SOBRE L'ESTIGMA DE LES MALALTIES MENTALS
Exèrcit de
Terra. Lleó, 1983. Sóc a la infermeria. Intento explicar-li a un
oficial mèdic el brot psicòtic que he tingut pocs dies abans
d’incorporar-me a files. Comença a cridar que no em llicenciaré
en tota la meva vida i m’ordena que surti del despatx. Em passo 15
mesos a la mili disparant amb tota mena
d’armes, cosa que fa que la
meva malaltia s’agreugi.
Hospital
Psiquiàtric. Barcelona, 1985. En una teràpia de grup, he començat
a riure sense parar. M’ingressen al psiquiàtric. La psiquiatra de
guàrdia em pregunta si sé per què. Li responc que perquè aquestes
rialles no són normals. Ella em diu que sense medicació em
descontrolo, i que ells decidiran si el meu riure és normal o no.
Quan surto del psiquiàtric, ni la medicació ni les teràpies fan
que deixi de riure.
Centre de
Rehabilitació per a Malalts Psíquics. Barcelona, 1987. Conferència
sobre l’esterilització dels malalts. Hi som els pacients i els
nostres pares. Ens parlen de la conveniència que als malalts
psíquics se’ns faci la vasectomia o el lligament de trompes perquè
puguem «gaudir del sexe sense riscos d’embaràs». Em pregunto si
no sóc jo qui té el dret a decidir si vull fundar una família o
no.
Oficina
d'Ocupació. Barcelona, 1999. Vull buscar feina. Li dic al funcionari
que porto les fotocòpies dels diplomes dels cursos que he fet per
trobar feina. Ell em diu que en té prou amb la còpia del meu
certificat de disminució i que escrigui el que m’agrada fer. Jo
escric que m’agrada molt escriure. Ell ho passa a l’ordinador i
em fa firmar. Al meu currículum només hi consta el certificat de
disminució i la frase: «M’agrada molt escriure». Reclamo. Em
convida a sortir i tanca la porta. Han de passar quatre anys i dos
cursos de 1.200 hores fins que el meu currículum estigui ben fet.