LES
KENNINGAR
L'espai geogràfic i
cultural on cal situar les “kenningar” és la Vella Europa, en
especial la nòrdica, en què la majoria dels esclaus que eren
capturats pel marins Víkings d'Islàndia durant les seves
expedicions eren irlandesos. De fet, la població d'Islàndia tenia
un gran nombre d'irlandesos, la qual cosa va marcar la configuració
del poble islandès. Alhora les ciutats irlandeses més importants
estaven ocupades per Víkings. La presència perllongada
d'escandinaus en aquella regió va influir de manera notable en la
seva cultura. A la resta de l'Europa de l'època va succeir més o
menys la mateixa cosa. Es fa evident que aquestes cultures, en
comptes de romandre aïllades, es van enriquir mútuament de manera
continuada.
La primera literatura
d'aquests pobles fou oral i èpica, i propera al mite. Era en vers
probablement per qüestions memorístiques. Borges ressalta que,
tenint en compte la manca de temes de l'èpica, la repetició dels
versos va forçar els poetes d'aquestes terres a la creació de
sinònims A les llengües germàniques existeix la possibilitat de
formar veus compostes per a fer-les servir com a sinònims. De bon
principi, no eren pròpiament metàfores. Després, sí. Per
referir-se a elles, els escandinaus parlen de “kenningar”. En
elles es canvia la menció directe del concepte per una perífrasi
metafòrica composada per un substantiu principal al qual se
n'afegeixen altres en genitiu.
Borges, en el seu
estudi de la cultura nòrdica (“Las Kenningar”, Nueva antología
personal, Editorial Bruguera, Madrid, 1980, i “Literaturas
germánicas medievales”, Alianza Editorial, Madrid, 1982) es
refereix al poeta islandès Snorri Sturluson (1179-1241) qui defineix
la manera de fer-les: “La tercera manera de parlar és fent servir
el que anomenem “kenning”, i llavors ens referim a Odín o a Tor
o bé a Tyr, o a qualsevol dels asos (déus) o dels elfs o bé
qualsevol altre ésser, i afegim una paraula que caracteritza a un
altre as o ens referim a alguna de les seves gestes: en aquest cas és
a aquest darrer al que fem al·lusió i no al que havíem anomenat.
D'aquesta manera, quan diem el Tyr de les victòries o el Tyr dels
penjats, o el Tyr de la càrrega, tots són apel·latius d'Odín, i
s'anomenen apel·latius determinants (kent heití)”.
Les “kenningar” són
conegudes en tota la poesia germànica i, per extensió, la nòrdica,
des dels cants èddics al “Beowulf” ―obra mestra de la poesia
anglosaxona antiga―, però van ser els escaldes (poetes cultes
escandinaus) els que les van cultivar, desenvolupar i complicar
constantment. Així doncs, dels tres gèneres de l'antiga poesia
escandinava ―de la qual el centre creatiu fonamental era Islàndia―,
que són les sagues, eddes i poesia dels escaldes, és només en el
tercer gènere on floreixen amb extraordinària vivacitat les
“kennings” o “kenningar”.
Valguin d'exemple unes
quantes “kenningar” amb els seus corresponents significats:
Gorres d'Odín (Elms). Os del jou (Bou). Falcó de la sang (Àguila),
Llamp de la mort (Espasa). Llop de l'arbre (Vent), Anell de les illes
(Mar), Salvació de les serps (Estiu), Germana de la Lluna (Sol
femení), Botxí de les serps (Hivern), Mar de les bèsties (Terra),
Filla de la nit (Terra). Els mestres de les “kenningar”
desenvolupen la seva consciència intuïtiva per a facilitar el
treball creatiu.
Tot i el risc d'incidir
massa en la vessant purament metafòrica de les “kenningar”, aquí
hi ha un exemple traduït d'un text de Snorri Sturlusson tret de la
seva “Saga de Egil Skallagrimsson”.
“Però m'és hostil
/ el déu que destil·la / dolç licor de malta, / agre el seu cor; /
ja no puc aixecar / el meu cap cansat, / no puc mantenir ferm / el
carro de la raó”.
A l'exemple, les
“kenning” utilitzades són les següents: “El déu que
destil·la” / Odín; “Dolç licor de malta” / Poesia; “El
carro de la raó” / El cap.
Continuant amb la
ubicació històrica de les kenningar, cal mencionar-ne una altra que
recorda el costum dels escandinaus de donar anells o polseres com a
regal. La kenningar és: “el que regala anells” (el generós). El
costum era donar-los en la punta de l'espasa, i també era habitual
rebre'ls de la mateixa manera. Aquest ritual fa referència a una de
les virtuts principals dels nobles i dels caps guerrers: la
generositat. D'aquesta manera torna fer-se palès un comportament
ètic que, al cap del temps, donarà lloc a les normes que seguiran
els cavallers medievals.
A les sagues
escandinaves, es troben noves kenningar relatives, de manera directa
o indirecta, a bèsties fabuloses. La més famosa és sobre Fàfnir,
el drac que guarda tresors en una caverna, el qual serà vençut i
mort per l'heroi Sigurd. Sigurd courà el cor del drac per a
menjar-se'l, però es cremarà un dit i es portarà el dit a la boca
per alleujar el dolor. En el moment de tastar la sang del drac, se li
obrirà la ment i començarà a entendre el llenguatge de les aus, i
també tindrà accés als pensaments dels altres homes.
Aquest argument va ser
reprès al “Cantar dels Nibelungs”. En ell, Sigurd s'anomena
Sigfrid, i, en ell, Sigfrid aconsegueix matar la bèstia gràcies a
un anell màgic que li permet tornar-se invisible. Quan s'està
banyant en la sang del drac per aconseguir la immortalitat, una fulla
cau sobre l'esquena de Sigfrid i hi deixa un punt vulnerable. El
traïdor Hagen tindrà accés al secret per mitjà de l'esposa de
Sigfrid, i això li permetrà matar l'heroi per l'esquena.
La literatura europea
medieval va recollir aquest mite i, d'aquesta manera en els llibres
de cavalleria, molts cavallers provaran el seu valor tot
enfrontant-se amb una bèstia que guarda tresors. El mateix rei Artur
és fill d'Uther Pendragon o bé, dit d'una altra manera, Uther el
matador de dracs.
Així doncs, la lluita
contra el drac és com una cerimònia d'iniciació i d'accés a l'Un
Mateix. L'heroi arriba al seu centre quan mor la bèstia. I, llavors,
és l'heroi qui posseeix els dons del drac i, amb el seu cor pur de
guerrer, és qui accedeix a una nova existència superior.
Per
a il·lustrar l'ús de les kenningar per a elaborar estrofes més
complexes Jorge Luis Borges cita en el seu llibre “Literaturas
germánicas medievales” dues estrofes d'un poema del poeta
escandinau medieval Egil Skalagrímsson.
“Els
tenyidors de les dents del llop
Prodigaren
la sang del cigne roig.
El
falcó del gebre de l'espasa
S'alimentà
amb els herois a la plana.
Serps
de la lluna dels pirates
Compliren
la voluntat dels Ferros.”
Els
tenyidors de les dents del llop, són els guerrers, ja què tenyeixen
les seves dents amb la sang dels enemics que maten.
Els
cignes rojos, són les aus rapinyaires que s'alimenten dels cadàvers,
les aus ensagnades.
El
gebre de l'espasa, és la sang, i el seu falcó és, un altre cop,
una au rapinyaire.
La
lluna dels pirates, és l'escut dels guerrers, i la serp de l'escut,
és la llança.
Finalment,
els Ferros, són els déus.
La
següent estrofa diu així:
“L'aniquilador
de la nissaga dels gegants
Trencà
el fort bisó de la praderia de la gavina.
Així
els déus, mentre el guarda de la campana es queixava,
Destrossaren
el falcó de la riba.
De
poc li valgué el rei dels grecs
Al
cavall que corre pels esculls.”
L'aniquilador
de la nissaga dels gegants, és el déu Thor.
El
guarda de la campana, és un ministre de la fe de Jesucrist.
El
rei dels grecs, és Jesucrist, per la raó que aquell títol era un
dels que corresponien a l'emperador de Constantinoble.
El
bisó de la praderia de la gavina, el falcó de la riba, i el cavall
que corre pels esculls, són tres maneres d'anomenar el vaixell
malmès.
Per
mostrar la riquesa de les kenningar, Borges recull en el seu llibre
“Literaturas germánicas medievales”, tots aquests exemples, que,
un cop combinats, podien formar estrofes com les que s'han descrit
abans:
casa
de les aus
casa
dels vents
(l'aire)
fletxes
del mar
(els
seitons)
porc
de les onades
(la
balena)
arbre
on seure
(el
banc)
bosc
de la mandíbula
(la
barba)
assemblea
d'espases
tempesta
d'espases
trobada
de les fonts
vol
de les llances
festa
de les àguiles
pluja
dels escuts rojos
festa
dels víkings
(la
batalla)
força
de l'arc
cama
de l'omòplat
(el
braç)
cigne
sangonós
gall
dels morts
(el
voltor)
sacsejador
del fre
(el
cavall)
tronc
de l'elm
roca
de les espatlles
castell
del cos
(el
cap)
forja
del cant
(el
cap del poeta)
onada
del corn
marea
de la copa
(la
cervesa)
elm
de l'aire
terra
de les estrelles del cel
camí
de la lluna
tassa
dels vents
(el
cel)
poma
del pit
dura
aglà del pensament
(el
cor)
gavina
de l'odi
gavina
de les ferides
cavall
de la bruixa
cosí
del corb
(el
corb)
cingles
de les paraules
(les
dents)
terra
de l'espasa
lluna
de la nau
lluna
dels pirates
sostre
del combat
núvol
del combat
(l'escut)
glaç
del combat
vara
de l'ira
foc
dels elms
drac
de l'espasa
rosegador
d'elms
espina
de la batalla
peix
de la batalla
rem
de la sang
llop
de les ferides
branca
de les ferides
(l'espasa)
granís
de les cordes dels arcs
oques
de la batalla
(les
fletxes)
sol
de les cases
perdició
dels arbres
llop
dels temples
(el
foc)
delícia
dels corbs
enrogidor
del bec del corb
alegrador
de l'àguila
arbre
de l'elm
arbre
de l'espasa
tenyidor
d'espases
(el
guerrer)
negra
rosada de la llar
(el
sutge)
arbre
de llops
cavall
de fusta
(la
forca)
rosada
de la tristesa
(les
llàgrimes)
drac
dels cadàvers
serp
de l'escut
(la
llança)
espasa
de la boca
rem
de la boca
(la
llengua)
seient
del falcó
país
dels anells d'or
(la
mà)
sostre
de la balena
terra
del cigne
camí
de les veles
camp
del víking
prat
de la gavina
cadena
de les illes
(el
mar)
arbre
dels corbs
civada
de l'àguila
blat
dels llops
(el
mort)
llop
de les marees
cavall
del pirata
patí
del víking
poltre
de l'onada
arada
del mar
falcó
de la riba
(la
nau)
pedres
de la cara
llunes
del front
(els
ulls)
jaç
de les serps
resplendor
de la mà
bronze
de les discòrdies
(l'or)
repòs
de les llances
(la
pau)
casa
de l'alè
nau
del cor
pilar
de l'ànima
seient
de les rialles
(el
pit)
neu
dels cabals
gel
dels cristalls
rosada
de la balança
(la
plata)
senyor
dels anells
repartidor
de tresors
repartidor
d'espases
(el
rei)
sang
dels penyals
terra
de les xarxes
(el
riu)
riera
dels llops
marea
de la matança
rosada
de la mort
suor
de la guerra
cervesa
dels corbs
aigua
de l'espasa
onada
de l'espasa
(la
sang)
assemblea
de somnis
(el
son)
mar
dels animals
pis
de les tempestes
cavall
de la boirina
(la
terra)
creixement
d'homes
revifada
dels escurçons
(l'estiu)
germà
del foc
perjudici
dels boscos
llop
dels cordatges
(el
vent)
La manera en què les
kenningar descriuen totes les coses, materials o no, es podria
considerar universal i inherent al llenguatge poètic.
De
fet, formacions anàlogues a les kenningar es poden trobar a tots els
idiomes i a totes les literatures. En llengua àrab són comunes les
referències a les relacions pare-fill, per exemple: pare del perfum
és el llessamí, el pare del matí és el gall, pare de la fletxa és
l'arc, pare dels passos és la muntanya. El grec Licofronte va
anomenar Hèrcules com a lleó de la triple nit, perquè la nit en
què va ser engendrat per Zeus en va durar tres. Giambattista Marino
va definir el rossinyol com a sirena dels boscos. També, Vladimir
Maiacovski va anomenar te dels rossinyols a la llum de la lluna. El
mateix Quevedo va dir del duel que era la dansa d'espases. Santa
Teresa de Jesús va definir la fantasia com a boja de la casa.
Igualment Víctor Hugo digué de la sargantana que era el cocodril
del saló. Els “compadritos” de Buenos Aires anomenen “Quinta
del Chato” (Quinta de la calavera) al cementiri, i per a Flaubert
el taüt era un sobretot de pi. És habitual dir del lleó que és el
rei dels animals, així com el camell és la nau del desert. El poeta
alemany Wilhelm Klenn definí el son com a mico de la mort (Affechs
Todes). Ous de la mort (Eggs of death) anomenà Rudyard Kipling a les
mines escampades pel mar. Els primers cinematògrafs eren coneguts
com teatres del silenci. A mitjans del segle XVII, la “Religio
medici” de Brown conté aquesta sorprenent definició: “Lux est
umbra Dei” (La llum és l'ombra de Déu). Chesterton anomenà
constructora de finestres a la ruïna. I també en l'Ulysses de Joyce
es parla del “Heaventree of star”, és a dir, del celestial arbre
de les estrelles, per significar la volta del cel.
Amb tots aquests
exemples, es posa de manifest que aquestes maneres de referir-se a
totes les coses, tant terrenals i quotidianes com espirituals i
divines, que van crear els poetes escandinaus, han sobreviscut al
llarg del temps i s'han donat en literatures de tots els idiomes.
Potser caldria pensar que són universals, i potser consubstancials a
la manera de concebre el món dels poetes.
Actualment,
quan parlem d'un poeta, acostumem a referir-nos a algú que produeix
notes líriques, sense tenir en compte que els clàssics consideraven
poetes als qui narraven històries. Històries on es podien trobar
totes les veus de la humanitat, no tan sols les veus líriques, o
meditatives, o melancòliques, sinó també les veus del coratge i
l'esperança: existia l'èpica, que és la forma més antiga de la
poesia. En la poesia èpica trobem moltes referències a “La
història de Troia”, “L'Odissea”, o el “poema” constituït
pels quatre Evangelis. Cal dir que durant molts segles, aquestes tres
històries èpiques ―la
de Troia, la d'Ulisses, la de Jesús―,
van ser suficients perquè la humanitat pogués escriure, basant-se
en elles, la poesia èpica més variada.
Es troben exemples de
poesia èpica en els textos dels escriptors escandinaus de l'Edat
Mitjana que fan referència a la història dels guerrers víkings de
Dinamarca que varen conquerir les terres que ara són irlandeses. Els
poetes que recullen aquestes cròniques fan servir les kenningar.
Trobem aquesta quarteta en un text que Kuno Meyer va adaptar a
l'anglès:
“Amarg és el vent de
la nit
I sacseja el cabell
blanc del mar:
Aquesta nit no temo als
ferotges guerrers del nort
que recorren el Mar
d'Irlanda.”
Les sagues daneses
registren aquest passat bèl·lic. Saxo Gramático va escriure als
darrers anys del segle XII d. C. La famosa “Gesta Danorum”. Saxo
Gramático, fill i nét de guerrers, va seguir la carrera
eclesiàstica, i en la seva “Història Danesa” va incloure la
religió dels seus avantpassats. En ella no va ometre allò que és
meravellós i fantàstic. Pensava que el deure de l'historiador era
registrar no només els fets reals sinó també les faules i les
tradicions. Així, en el llibre tercer de la seva obra parla d'un os
que va tenir una dona al seu cau i li va engendrar un fill de qui van
descendir molts reis. També en el llibre vuitè parla de bruixes que
venen vents als mariners, i d'una dona tan bella que quan va ser
condemnada a morir trepitjada pels cavalls, els mateixos cavalls es
van aturar meravellats i no es van atrevir a ferir-la.
A Saxo Gramático li
correspon l'honor d'haver escrit en el llibre tercer de la seva
“Gesta Danorum”, la primera versió de la història de Hamlet,
que, segles després, reescriuria Shakespeare.
Val a dir que, en
l'Edat Moderna, la poesia va patir una escissió: per una banda, el
poema líric i l'elegia, i per l'altra, la narració d'històries, la
novel·la. Si pensem en la novel·la i l'èpica, podem caure en el
parany de considerar que la diferència entre la novel·la i la
poesia és que la poesia canta uns fets mitjançant el vers, i la
novel·la els explica per mitjà de la prosa. Però potser la
diferència cal buscar-la en el fet que el que és important en la
poesia èpica és l'heroi que triomfa, és a dir, un home que és un
exemple per als altres homes. En canvi, en la majoria de novel·les,
l'essència està en el fracàs del protagonista, en la degeneració
del personatge.
Resumint, els poetes
medievals exalçaven els seus herois en els seus poemes èpics, en
els quals els herois triomfaven i eren premiats. Les històries que
aquests poetes escrivien van donar lloc, posteriorment, als llibres
de cavalleria. En aquell temps, ja s'anava covant la llavor de la
novel·la moderna, on el protagonista, gairebé sempre, acaba
fracassant. L'exemple paradigmàtic és el Quixot de Cervantes, on el
protagonista, després de ser vençut, s'adona del seu fracàs i
renega dels llibres de cavalleria, per a posar punt i final a un
temps que mai no tornaria.
