Ningú no havia demanat mai que passés una cosa així, però en Joan Amat
i Romà era crèdul fins la temeritat.
En Joan recordava que havia començat
a escriure una carta per als seus pares, on havia abocat tota l'enyorança de
trobar-se tan lluny de Figueres, tan lluny dels pares i tan lluny dels
projectes que, ingènuament, havia traçat per al seu futur. Recordava que hi
havia descrit tota la ràbia, la por i les llàgrimes que li produïen aquell
barracó i aquell no parar mai en aquell racó de món que era el centre
d'instrucció de reclutes de León. En Joan recordava una llum brillant d’ensomni
i una sensació estranya de plenitud. A en Joan, li va semblar que estava
flotant a l’espai juntament amb la cadira on s’havia assegut i la taula sobre
la que havia posat els papers i el bolígraf per escriure, i li va semblar haver
vist la Terra molt lluny sota les seves botes. Tenia por d’haver revelat un
secret que només ell i el cel compartien. No recordava com ni quan havia deixat
d'escriure ni si havia donat la carta per acabada ni si l'havia enviat ni tan
sols si la carta havia servit per evitar l'inevitable. El que sí recordava era
que l'havien cridat al despatx dels oficials, i un capità li havia preguntat entre
grans rialles: «¿tú eres el 61?». En Joan havia respost: «Sí, mi capitán», i
tot seguit els oficials s’havien posat a riure i havien dit: «¡éste, que jure
la bandera!».
El dia abans de jurar la bandera, un
caporal de la seva companyia li va dir: «tú, 61: te cambio las trinchas, que
las tienes muy limpias y mañana "el bisabuelo" tiene guardia de
honores». En Joan intentà explicar-li que les havia untat amb betum, però
estaven molt gastades i, en canvi, les sivelles estaven molt netes, perquè les
havia fregat amb un cotó impregnat que li havia comprat la mare a Figueres. El
caporal el va interrompre amb un gest franc i ple de prestesa, i li digué: «es
igual; ¡quítatelas!». En Joan, mig il·lusionat mig espantat per la deferència
que li feia aquell veterà, es descordà el cinturó i féu lliscar les trinxes per
sobre les espatlles. El caporal, mentre pujava les escales del barracó de la
companyia número 12, li somrigué i li digué: «¡mira cómo brillan!».
En Joan s'havia presentat al barracó
feia quatre setmanes. Havia passat, prèviament, la revisió mèdica a la
infermeria del centre d’instrucció de reclutes, i li havien posat dues
injeccions que li havien causat una eufòria que abans no havia sentit mai. Li
havien donat roba militar i, alegre, malgrat estar tremolant de fred, s’havia
dirigit cap al barracó de la companyia número 12, junt amb altres reclutes.
Havia dit el seu nom complet als escrivents, i havia aclarit que el seu segon
cognom s'escrivia amb accent obert. Els dos escrivents s'havien mirat amb
complicitat i li havien dit que, a partir d'aquell moment, ell era el recluta
número 61 de la companyia número 12. En Joan havia posat èmfasi en dir que un
besavi seu, que també es deia Romà, havia estat a la guerra de Cuba i havia
arribat a general durant el regnat d'Alfons XIII. Els escrivents, entre riures,
havien dit: «¡el siguiente!».
El
dia abans de jurar la bandera en Joan va voler fer balanç de la seva estada al
centre d'instrucció de reclutes. Pensava que havia complert dignament els
serveis que li havien manat, i que havia après bé a distingir els tocs de
corneta, la graduació dels seus superiors, els himnes i el funcionament de les
armes. A les formacions, sempre mantenia el cos ferm i la mirada fixa en un
punt de l'horitzó. Durant la instrucció, si li pesava el fusell i el deixava
relliscar fins a la cintura, reaccionava sempre quan els instructors li deien:
«¡tira de “chapa”!», i tornava a pujar el fusell ben amunt de l'espatlla.
Pensava que, durant aquelles setmanes, havia fet més coses bones que coses
censurables i s'havia guanyat el permís de “jura”. També pensava en el gust
dolç del cafè amb llet de cada matí que li feia passar la fredor d'aquell
hivern a León, quan esmorzava al menjador amb la resta de reclutes, i li
recordava els que li feia la seva mare a Figueres. En Joan havia parlat amb els
seus pares per telèfon, i ells li havien promès que anirien a León amb autocar
des de Figueres per assistir al jurament de la bandera.
Aquella nit, a les deu, en sentir el toc de silenci, en Joan pujà
a la llitera que ja havia començat a considerar com a llit propi. Somià que la
Laia estava al llit amb ell i dormien junts, enamorats, i respectant-se com dos
germans. La Laia Marcet i Roig era una noia de Roses amb qui en Joan havia
buscat amor i refugi per fugir d'un passat massa dolorós per afrontar-lo. Feia
més d'un any que no en sabia res, d'ella, però encara n'estava enamorat.
Aquella nit, en Joan va dormir com un nen petit.
L'endemà a les vuit del matí, el va
despertar la veu d'un veterà que cridava: «¡diana!, ¡diana!», mentre per la
finestra s'escoltava el toc del corneta. En Joan baixà ràpidament de la
llitera, obrí el cadenat de la taquilla, va treure la gorra i les botes, que
eren les úniques peces de vestir imprescindibles per passar la revista, se les
va posar i es col·locà a la formació.
El tinent començà a passar revista.
Al barracó de la companyia, només trencava el silenci l'estossec d'algun
recluta. Quan el tinent va passar pel seu davant, en Joan va veure de cua d'ull
que somreia amb malícia. En Joan va sentir que el tinent comentava amb el
sergent: «al 61, le convendría estar loco...». Al cap de pocs minuts, quan ja
feia estona que el tinent havia sortit del barracó, el sergent cridà: «¡bajando
a formación!». Tots els reclutes van acabar de vestir-se, i van córrer per les
escales de la companyia avall, per tornar a formar al pati de la companyia a
les ordres del sergent, i dirigir-se, després, cap al pati d’armes del centre
d’instrucció de reclutes, per a l’acte del jurament de la bandera.
En Joan va adonar-se que li costava
molt de vestir-se. Notava alguna cosa estranya al cos, com si li pesés. A en
Joan, li vingueren al cap les estranyes paraules del tinent metge després
d’haver-li posat les injeccions, que li havien provocat aquella eufòria inusual,
durant la revisió mèdica: «¡buen viaje!». Agafà el fusell i fou l'últim
d'arribar a la formació. El sergent li digué: «tú, 61, si no estás loco, te vas
al regimiento de “San Quintín”: ¡que no te pase nada!». Després donà l'ordre de
marxar cap al pati d'armes, i tots els reclutes van començar a desfilar a pas
lleuger amb el fusell terciat. A en Joan, li pesava tot el cos, i el fusell li
lliscava cap a la cintura.
Al pati d'armes, ja hi havia altres
companyies formades. A les graderies, tots els pares dels reclutes aplaudien i
semblaven contents de veure com els seus fills anaven desfilant. Alguns
militars d’alta graduació presidien l’acte des d’una llotja. La guàrdia
d'honors, de gala, tocava himnes militars. En Joan s'adonà que el cel d'aquell
matí de febrer a León tenia una llum tota estranya. Ràpidament el cel s'anava
atapeint de núvols espessos.
El coronel, des de la llotja
presidencial, es dirigí a tots els reclutes de totes les companyies, i digué:
«¿Juráis, por vuestra conciencia y honor, besar con unción la bandera y
derramar hasta la última gota de vuestra sangre por la Patria, si ella os lo
pidiera?». «¡Sí, juramos!», cridà en Joan, crèdul fins la temeritat, junt amb
tots els altres reclutes. «¡Viva el Rey!», cridà el coronel. «¡Viva!», cridaren
tots els reclutes amb convenciment. «¡Viva España!», cridà el coronel.
«¡Viva!», cridaren tots els reclutes sense dubtar.
Quan li tocava, en Joan es va posar
el fusell al braç i començà a desfilar. Va adonar-se que el recluta que anava
al seu davant havia perdut el pas i desfilava “a piñón fijo”. En Joan va
continuar amb el pas que havien marcat els reclutes que l'havien precedit. Quan
anava a girar cap a la dreta per enfilar les banderes, va sentir que el
fotògraf li preguntava amb veu profunda: «¿tú eres el 61?». En Joan va assentir
amb un moviment del cap. El fotògraf li digué amb veu esglaiada: «¡a ti, te ha
tocado la china, chaval!». En sentir-ho, en Joan va notar com un calfred li
recorria l'espinada. Empassà saliva i continuà desfilant cap a les banderes. El
cel cada vegada era més fosc. Va abaixar el cap en passar sota la bandera, com
li havien ensenyat. Va arribar a la bandera que sostenia l'alferes. La va besar
amb els llavis secs. L'alferes li va apuntar el cap amb una pistola mentre li
deia: «you are gold: you’ve got the power to know!».
A en Joan, li sonaren aquelles paraules: dubtà un moment i s'aturà. Va escoltar
com alguns pares i alguns militars començaven a riure. La guàrdia d'honors
continuava tocant.
En Joan va mostrar el fusell a l'alferes:
no tenia munició. Va apuntar el canó del fusell cap als qui estaven rient a la
graderia. Va sentir que aquella gent començava a xisclar i alguns cridaven:
«¡está loco!». Quan va abaixar el fusell, va escoltar que algú cridava des de
la graderia: «¡toma, hijo de puta!», mentre començava a disparar. En Joan va
fer una passa endavant i, mentre tancava els ulls, va notar al cap una fredor
que no havia sentit mai.
Mentre queia de genolls, en Joan va
notar a la boca un gust dolç que s'anava fent cada vegada més amarg i, tot
seguit, la necessitat cada cop més inevitable d'obrir els ulls de bat a bat. En
Joan va sentir una por immensa i va cridar amb veu profunda: «ajudeu-me!,
ajudeu-me!». Va sentir la veu de la seva mare que cridava: «el nen, no, Antoni!,
el nen, no!», i la del seu pare que cridava: «aguanta, fill meu!, aguanta!».
Amb els ulls tancats, en Joan es
posà dret, va fer mitja volta i es posà a caminar intuïtivament en línia recta
amb els braços estesos, mentre algú, a la seva esquena, continuava disparant i
repetia: «¡hijo de puta!, ¡hijo de puta!». La guàrdia d'honors continuava
tocant.
En Joan, quan estava a punt de
defallir, va notar una força irresistible que l’empenyia cap amunt. En Joan, no
sabia com ni per què, es va veure catapultat cap a l’espai. Al mateix temps, un
raig de llum daurada, més ràpid i lluminós que un llamp, va enlluernar tothom
qui presenciava aquella escena. Mai el cel no s'havia obert d'aquella manera.
Mai el cel no havia estat tan a prop de la Terra. Mai ningú no havia demanat
que passés una cosa així.
Al cap de poc, en Joan, no sabia com
ni per què, tornava a estar a la formació i desfilava a pas lleuger amb la
resta de la companyia cap al barracó. Amb el permís a la mà, va enfilar el camí
dels autocars mentre alguns militars exclamaven: «¡milagro!, ¡milagro!». Ell i
tots els seus companys tenien una lluïssor estranya als ulls: «a reveure, que
tinguem sort!», es varen dir.
Quan
va ser a dins de l'autocar, la mare li va preguntar què volia. En Joan, mentre
es palpava el front amb les dues mans, li respongué que volia un cafè amb llet,
i va recolzar el cap a la falda de la mare, tendrament, com un nen petit. La
mare li va dir: «fill, tu saps el que has fet?». El seu pare, Antoni, quan va
pujar a l'autocar li digué: «a tu, t'han tocat l'heroica, fill!». En Joan,
després d'incorporar-se en el seient, preguntà: «pare, heu rebut la carta?». El
seu pare, que encara estava espantat pel que havia vist, li respongué: «no hem
rebut cap carta, fill!». «Tant de bo m'hagués mort!», va dir en Joan amb
tristesa.
Instants de pau trobada
«On vas, Melià?», digué el professor
de gimnàstica, «Melià, on vas?», va repetir. El Melià va girar la cara al seu
professor de gimnàstica, i va enfilar el camí de la porta de sortida. Les seves
companyes de classe van dir en veu baixa: «està plorant...». El Melià, amb un
gest d’orgull, va tombar la cara, perquè tothom veiés que no plorava. I el
Melià va pensar que, fent-se el valent d’aquella manera, solucionaria la seva
poca traça a les classes de gimnàstica i les riotes dels seus companys de
classe per la seva falta de coordinació en jugar a bàsquet i altres esports
d’equip. Tanmateix, més li hauria valgut posar-se a plorar en aquell moment i
perdre l’orgull per sempre.