«On vas, Melià?», digué el professor
de gimnàstica, «Melià, on vas?», va repetir. El Melià va girar la cara al seu
professor de gimnàstica, i va enfilar el camí de la porta de sortida. Les seves
companyes de classe van dir en veu baixa: «està plorant...». El Melià, amb un
gest d’orgull, va tombar la cara, perquè tothom veiés que no plorava. I el
Melià va pensar que, fent-se el valent d’aquella manera, solucionaria la seva
poca traça a les classes de gimnàstica i les riotes dels seus companys de
classe per la seva falta de coordinació en jugar a bàsquet i altres esports
d’equip. Tanmateix, més li hauria valgut posar-se a plorar en aquell moment i
perdre l’orgull per sempre.
«S’ha acabat la classe de
gimnàstica?», li preguntà la senyoreta Raventós, la seva professora d’anglès,
«per a mi, sí!», respongué el Melià, que ja havia fet un altre pas en fals, del
qual, sempre se’n penediria.
El Melià també es penediria sempre
d’un fet que havia passat uns dies enrere en sortir de l’Escola. Un company de
classe li havia fet participar en una bretolada, per la qual l’havien cridat al
despatx del director de l’Escola. El director l’havia comminat a dir el nom del
company que l’havia induït a fer-la. El Melià li ho va dir, i tot seguit es posà
a plorar com un nen petit. Les Festes de Nadal eren a prop i, tot i que el
Melià portà a casa les millors notes, foren, per a ell, les Festes més tristes
dels seus tretze anys.
Durant aquelles Festes, descobrí en
el seu cos els primers canvis i unes sensacions que mai abans havia notat: les
primeres ereccions, el pèl moixí al pubis i a les cames, les primeres
ejaculacions; també va saber que ell s’havia de morir, i ho va plorar molt. Al
gener, de tornada a l’Escola, la rutina dels estudis li va fer oblidar tot.
El Melià tornava a estar castigat de
cinc a sis de la tarda a la biblioteca de l’Escola. Estava en l’edat en què el
transgressor comença a mostrar-se en el cos i la ment de cada nen, i el nen
innocent d’abans no sap si fer-se enrere o tirar endavant seguint els canvis
que nota en el seu cos.
«Tornes a estar castigat, Melià?»,
preguntà la senyoreta Raventós. «Sí, però injustament!», respongué el Melià,
tot somrient. Durant l’últim curs, moltes tardes, aquesta conversa s’havia anat
repetint, amb la complicitat de professora i alumne. Aquesta complicitat
s’havia anat transformant en admiració mútua i enamorament, sense que
professora i alumne en tinguessin consciència plena.
Una d’aquelles tardes,
després de la fugida del Melià de la classe de gimnàstica, la senyoreta
Raventós li digué: «digues-li, al teu germà Juli, que m’agraden molt els seus
“Oh!s”», «els seus “Oh!s”, m’entens?», afegí. El Melià li somrigué, i assentí.
El transgressor que s’havia apoderat de l’Alfred Melià, li va seguir el joc a la
senyoreta Raventós, i, quan va arribar a casa seva, li va dir, al seu germà
Juli, qui també havia estat alumne de la senyoreta Raventós, que ella volia
parlar amb ell perquè li agradava molt la seva “pronúncia”. El Juli va tornar a
l’Escola per parlar amb la senyoreta Raventós. Quan va tornar a casa, el Juli
va dir a l’Alfred, el seu germà petit: «Alfred, a les teves històries, no m’hi
fiquis!». L’Alfred Melià no sabia que havia començat una espiral
d’esdeveniments que acabaria per destruir la seva ment.
El Melià entre classe i classe, i
quan es quedava de cinc a sis a la biblioteca, rumiava si era veritat o no el
que havia passat a l’Escola abans de les Festes de Nadal. A l’Escola es
preparaven les Festes: el professor d’expressió dinàmica va portar el Melià i
la resta de companys de classe, nens i nenes, a l’escenari del Teatre de
l’Escola. El Melià va pensar que s’estava preparant alguna representació per
Nadal. El professor d’expressió dinàmica els manà, als nens, que s’abracessin a
les nenes, que tots, nens i nenes, s’estiressin per terra, que s’acaronessin,
que s’abandonessin; el Melià va sentir unes sensacions molt agradables que
abans no havia sentit mai. Després el professor els manà que s’arrengleressin
tots al límit de l’escenari, de cara a la platea. S’apagaren els llums de
l’escenari, i el professor els manà que s’ajupissin i posessin la cara entre
els braços; tots obeïren. Seguidament els digué que es baixessin els pantalons
i, després, les calces o els calçotets; tots obeïren. El Melià sentí unes veus
fosques, mentre tots, nens i nenes, ensenyaven el cul. El Melià es va espantar
quan va sentir els crits i els plors de dolor d’una nena, i seguidament, uns
gemecs rítmics de plaer. Al cap de poc, quan les veus van ser al seu darrere,
el Melià va perdre els sentits, i mai recordaria si tota aquella escena havia
estat real o no.
Un
matí, després de les Festes de Nadal, a la classe d’anglès, es desfermà el
drama. La senyoreta Raventós estava dient en perfecte anglès: «... it’s
comfortable»[i]. El Melià saltà
ràpidament i digué en perfecte català: «i és camp de futbol», tot somrient.
Quan la senyoreta Raventós anava a castigar-lo, el Melià s’aixecà de la cadira
i cridà mentre sortia de l’aula: «hi ha alguna dona per aquí?, l’Alfred Melià
Bordons se’n va a follar!». La senyoreta Raventós sortí també de l’aula
ràpidament i, després de mirar el Melià durant una estona, li va dir:
«m’agraden molt els teus “Oh!s”», el Melià digué: «els “Oh!s” formen part de la
“pronúncia”?», la senyoreta Raventós digué: «també m’agrada la teva
“pronúncia”». «Baixa’t els pantalons!», afegí. El Melià, obedient, es baixà els
pantalons. «Ara, a poc a poc, baixa’t els calçotets!». El Melià es baixà els
calçotets, i mostrà el seu penis en erecció. La senyoreta Raventós li digué,
«dóna’m una abraçada!», i, tot seguit, agafà el cul del Melià i féu passar les
cames del Melià per sobre de les seves espatlles. Amb una ànsia enorme, es ficà
a la boca el penis del Melià, i el llepà tot, i també els testicles. Perquè
l’erecció fos més gran, li ficà un dit a l’ull del cul: el Melià es deixava
fer; afluixà l’abraçada i, amb un gest de la seva mà dreta, apartà els cabells
de la seva professora, perquè quedessin per sobre de les seves cames i ella
pogués notar al coll el pèl moixí que les cobria. La dona del director de
l’Escola, passà a prop de l’aula, els veié i digué: «Melià, parteixes amb el
quadre!». Finalment, havia vençut la transgressió, i ja no podia haver-hi marxa
enrere, encara que l’Alfred Melià ho voldria sempre en el futur, sense poder
aconseguir-ho mai.
Quan la senyoreta
Raventós va quedar satisfeta, exclamà, mentre es llepava els dits: «que ben
parit que està aquest tio!». El Melià no havia arribat a l’ejaculació, però en
sentir aquelles paraules, se sentí molt afalagat.
Tanmateix, a partir d’aquell
moment, el Melià va entrar en una inèrcia que per sempre dificultaria la seva
relació amb les dones, ja què la seva personalitat s’aniria escindint entre el
nen innocent que encara volia ser i el noi que les noies es rifaven, perquè
aquella escena que li semblava haver viscut al Teatre de l’Escola, l’impediria
sempre lliurar-se sense por als braços d’una noia. Fins que la seva
personalitat es dividiria del tot al cap de pocs anys en un episodi que
destruiria la seva ment, i li faria estar sempre abocat al passat, per tractar
de recuperar el nen innocent que havia perdut, i poder ser l’adult que li
corresponia ser pels anys que anava complint, sense poder aconseguir-ho mai.
No hay comentarios:
Publicar un comentario