ÀMFORA

Tant ha donat el meu cor,
tan poc ha rebut
que avui se sent buit
i oblidat
com una vella àmfora.

EL PLOR DEL BOSC

Hi ha un plor que neix de l'absència.
Un plor mil·lenari que sap del temps
que triga el bosc a créixer.
I cap destral no pot emmudir
el clam de cada soca mutilada,
perquè la soca recorda al seus botxins
l'edat gravada als cercles concèntrics
de cada arbre absent.

EVOLUCIÓ

Com pot ser

que aquests micos tan macos

facin servir maces

per caçar altres races,

si només hi ha rates

en aquestes dates?

Com diuen les dites

i citen les cites,

en aquestes cotes

cal tenir dues potes

per dir que les pomes

són abans que els homes:

mones?: dones!

STILLNESS

  

There are moments

When peace is found,

When words are hanging

In a space that we all share.

And it grows a feeling

Of searched stillness

In the smiling faces

Of my good friends.

LABERINT D'HORTA

Instants de pau trobada
quan floten les paraules
en un espai compartit,
i creix un sentiment
de plenitud buscada
als rostres riallers
dels meus amics.

ALS QUI VA FERIR L'AMOR

 

            «On vas, Melià?», digué el professor de gimnàstica, «Melià, on vas?», va repetir. El Melià va girar la cara al seu professor de gimnàstica, i va enfilar el camí de la porta de sortida. Les seves companyes de classe van dir en veu baixa: «està plorant...». El Melià, amb un gest d’orgull, va tombar la cara, perquè tothom veiés que no plorava. I el Melià va pensar que, fent-se el valent d’aquella manera, solucionaria la seva poca traça a les classes de gimnàstica i les riotes dels seus companys de classe per la seva falta de coordinació en jugar a bàsquet i altres esports d’equip. Tanmateix, més li hauria valgut posar-se a plorar en aquell moment i perdre l’orgull per sempre.

            «S’ha acabat la classe de gimnàstica?», li preguntà la senyoreta Raventós, la seva professora d’anglès, «per a mi, sí!», respongué el Melià, que ja havia fet un altre pas en fals, del qual, sempre se’n penediria.

            El Melià també es penediria sempre d’un fet que havia passat uns dies enrere en sortir de l’Escola. Un company de classe li havia fet participar en una bretolada, per la qual l’havien cridat al despatx del director de l’Escola. El director l’havia comminat a dir el nom del company que l’havia induït a fer-la. El Melià li ho va dir, i tot seguit es posà a plorar com un nen petit. Les Festes de Nadal eren a prop i, tot i que el Melià portà a casa les millors notes, foren, per a ell, les Festes més tristes dels seus tretze anys.

            Durant aquelles Festes, descobrí en el seu cos els primers canvis i unes sensacions que mai abans havia notat: les primeres ereccions, el pèl moixí al pubis i a les cames, les primeres ejaculacions; també va saber que ell s’havia de morir, i ho va plorar molt. Al gener, de tornada a l’Escola, la rutina dels estudis li va fer oblidar tot.

            El Melià tornava a estar castigat de cinc a sis de la tarda a la biblioteca de l’Escola. Estava en l’edat en què el transgressor comença a mostrar-se en el cos i la ment de cada nen, i el nen innocent d’abans no sap si fer-se enrere o tirar endavant seguint els canvis que nota en el seu cos.

            «Tornes a estar castigat, Melià?», preguntà la senyoreta Raventós. «Sí, però injustament!», respongué el Melià, tot somrient. Durant l’últim curs, moltes tardes, aquesta conversa s’havia anat repetint, amb la complicitat de professora i alumne. Aquesta complicitat s’havia anat transformant en admiració mútua i enamorament, sense que professora i alumne en tinguessin consciència plena.

            Una d’aquelles tardes, després de la fugida del Melià de la classe de gimnàstica, la senyoreta Raventós li digué: «digues-li, al teu germà Juli, que m’agraden molt els seus “Oh!s”», «els seus “Oh!s”, m’entens?», afegí. El Melià li somrigué, i assentí. El transgressor que s’havia apoderat de l’Alfred Melià, li va seguir el joc a la senyoreta Raventós, i, quan va arribar a casa seva, li va dir, al seu germà Juli, qui també havia estat alumne de la senyoreta Raventós, que ella volia parlar amb ell perquè li agradava molt la seva “pronúncia”. El Juli va tornar a l’Escola per parlar amb la senyoreta Raventós. Quan va tornar a casa, el Juli va dir a l’Alfred, el seu germà petit: «Alfred, a les teves històries, no m’hi fiquis!». L’Alfred Melià no sabia que havia començat una espiral d’esdeveniments que acabaria per destruir la seva ment.

            El Melià entre classe i classe, i quan es quedava de cinc a sis a la biblioteca, rumiava si era veritat o no el que havia passat a l’Escola abans de les Festes de Nadal. A l’Escola es preparaven les Festes: el professor d’expressió dinàmica va portar el Melià i la resta de companys de classe, nens i nenes, a l’escenari del Teatre de l’Escola. El Melià va pensar que s’estava preparant alguna representació per Nadal. El professor d’expressió dinàmica els manà, als nens, que s’abracessin a les nenes, que tots, nens i nenes, s’estiressin per terra, que s’acaronessin, que s’abandonessin; el Melià va sentir unes sensacions molt agradables que abans no havia sentit mai. Després el professor els manà que s’arrengleressin tots al límit de l’escenari, de cara a la platea. S’apagaren els llums de l’escenari, i el professor els manà que s’ajupissin i posessin la cara entre els braços; tots obeïren. Seguidament els digué que es baixessin els pantalons i, després, les calces o els calçotets; tots obeïren. El Melià sentí unes veus fosques, mentre tots, nens i nenes, ensenyaven el cul. El Melià es va espantar quan va sentir els crits i els plors de dolor d’una nena, i seguidament, uns gemecs rítmics de plaer. Al cap de poc, quan les veus van ser al seu darrere, el Melià va perdre els sentits, i mai recordaria si tota aquella escena havia estat real o no.

            Un matí, després de les Festes de Nadal, a la classe d’anglès, es desfermà el drama. La senyoreta Raventós estava dient en perfecte anglès: «... it’s comfortable»[i]. El Melià saltà ràpidament i digué en perfecte català: «i és camp de futbol», tot somrient. Quan la senyoreta Raventós anava a castigar-lo, el Melià s’aixecà de la cadira i cridà mentre sortia de l’aula: «hi ha alguna dona per aquí?, l’Alfred Melià Bordons se’n va a follar!». La senyoreta Raventós sortí també de l’aula ràpidament i, després de mirar el Melià durant una estona, li va dir: «m’agraden molt els teus “Oh!s”», el Melià digué: «els “Oh!s” formen part de la “pronúncia”?», la senyoreta Raventós digué: «també m’agrada la teva “pronúncia”». «Baixa’t els pantalons!», afegí. El Melià, obedient, es baixà els pantalons. «Ara, a poc a poc, baixa’t els calçotets!». El Melià es baixà els calçotets, i mostrà el seu penis en erecció. La senyoreta Raventós li digué, «dóna’m una abraçada!», i, tot seguit, agafà el cul del Melià i féu passar les cames del Melià per sobre de les seves espatlles. Amb una ànsia enorme, es ficà a la boca el penis del Melià, i el llepà tot, i també els testicles. Perquè l’erecció fos més gran, li ficà un dit a l’ull del cul: el Melià es deixava fer; afluixà l’abraçada i, amb un gest de la seva mà dreta, apartà els cabells de la seva professora, perquè quedessin per sobre de les seves cames i ella pogués notar al coll el pèl moixí que les cobria. La dona del director de l’Escola, passà a prop de l’aula, els veié i digué: «Melià, parteixes amb el quadre!». Finalment, havia vençut la transgressió, i ja no podia haver-hi marxa enrere, encara que l’Alfred Melià ho voldria sempre en el futur, sense poder aconseguir-ho mai.

            Quan la senyoreta Raventós va quedar satisfeta, exclamà, mentre es llepava els dits: «que ben parit que està aquest tio!». El Melià no havia arribat a l’ejaculació, però en sentir aquelles paraules, se sentí molt afalagat.

Tanmateix, a partir d’aquell moment, el Melià va entrar en una inèrcia que per sempre dificultaria la seva relació amb les dones, ja què la seva personalitat s’aniria escindint entre el nen innocent que encara volia ser i el noi que les noies es rifaven, perquè aquella escena que li semblava haver viscut al Teatre de l’Escola, l’impediria sempre lliurar-se sense por als braços d’una noia. Fins que la seva personalitat es dividiria del tot al cap de pocs anys en un episodi que destruiria la seva ment, i li faria estar sempre abocat al passat, per tractar de recuperar el nen innocent que havia perdut, i poder ser l’adult que li corresponia ser pels anys que anava complint, sense poder aconseguir-ho mai.

---

[i] “És còmode”, en anglès. N. de l’A.

JOC DE GUERRA

 

            Ningú no havia demanat mai que passés una cosa així, però en Joan Amat i Romà era crèdul fins la temeritat.

            En Joan recordava que havia començat a escriure una carta per als seus pares, on havia abocat tota l'enyorança de trobar-se tan lluny de Figueres, tan lluny dels pares i tan lluny dels projectes que, ingènuament, havia traçat per al seu futur. Recordava que hi havia descrit tota la ràbia, la por i les llàgrimes que li produïen aquell barracó i aquell no parar mai en aquell racó de món que era el centre d'instrucció de reclutes de León. En Joan recordava una llum brillant d’ensomni i una sensació estranya de plenitud. A en Joan, li va semblar que estava flotant a l’espai juntament amb la cadira on s’havia assegut i la taula sobre la que havia posat els papers i el bolígraf per escriure, i li va semblar haver vist la Terra molt lluny sota les seves botes. Tenia por d’haver revelat un secret que només ell i el cel compartien. No recordava com ni quan havia deixat d'escriure ni si havia donat la carta per acabada ni si l'havia enviat ni tan sols si la carta havia servit per evitar l'inevitable. El que sí recordava era que l'havien cridat al despatx dels oficials, i un capità li havia preguntat entre grans rialles: «¿tú eres el 61?». En Joan havia respost: «Sí, mi capitán», i tot seguit els oficials s’havien posat a riure i havien dit: «¡éste, que jure la bandera!».

            El dia abans de jurar la bandera, un caporal de la seva companyia li va dir: «tú, 61: te cambio las trinchas, que las tienes muy limpias y mañana "el bisabuelo" tiene guardia de honores». En Joan intentà explicar-li que les havia untat amb betum, però estaven molt gastades i, en canvi, les sivelles estaven molt netes, perquè les havia fregat amb un cotó impregnat que li havia comprat la mare a Figueres. El caporal el va interrompre amb un gest franc i ple de prestesa, i li digué: «es igual; ¡quítatelas!». En Joan, mig il·lusionat mig espantat per la deferència que li feia aquell veterà, es descordà el cinturó i féu lliscar les trinxes per sobre les espatlles. El caporal, mentre pujava les escales del barracó de la companyia número 12, li somrigué i li digué: «¡mira cómo brillan!».

            En Joan s'havia presentat al barracó feia quatre setmanes. Havia passat, prèviament, la revisió mèdica a la infermeria del centre d’instrucció de reclutes, i li havien posat dues injeccions que li havien causat una eufòria que abans no havia sentit mai. Li havien donat roba militar i, alegre, malgrat estar tremolant de fred, s’havia dirigit cap al barracó de la companyia número 12, junt amb altres reclutes. Havia dit el seu nom complet als escrivents, i havia aclarit que el seu segon cognom s'escrivia amb accent obert. Els dos escrivents s'havien mirat amb complicitat i li havien dit que, a partir d'aquell moment, ell era el recluta número 61 de la companyia número 12. En Joan havia posat èmfasi en dir que un besavi seu, que també es deia Romà, havia estat a la guerra de Cuba i havia arribat a general durant el regnat d'Alfons XIII. Els escrivents, entre riures, havien dit: «¡el siguiente!».

            El dia abans de jurar la bandera en Joan va voler fer balanç de la seva estada al centre d'instrucció de reclutes. Pensava que havia complert dignament els serveis que li havien manat, i que havia après bé a distingir els tocs de corneta, la graduació dels seus superiors, els himnes i el funcionament de les armes. A les formacions, sempre mantenia el cos ferm i la mirada fixa en un punt de l'horitzó. Durant la instrucció, si li pesava el fusell i el deixava relliscar fins a la cintura, reaccionava sempre quan els instructors li deien: «¡tira de “chapa”!», i tornava a pujar el fusell ben amunt de l'espatlla. Pensava que, durant aquelles setmanes, havia fet més coses bones que coses censurables i s'havia guanyat el permís de “jura”. També pensava en el gust dolç del cafè amb llet de cada matí que li feia passar la fredor d'aquell hivern a León, quan esmorzava al menjador amb la resta de reclutes, i li recordava els que li feia la seva mare a Figueres. En Joan havia parlat amb els seus pares per telèfon, i ells li havien promès que anirien a León amb autocar des de Figueres per assistir al jurament de la bandera.

             Aquella nit, a les deu, en sentir el toc de silenci, en Joan pujà a la llitera que ja havia començat a considerar com a llit propi. Somià que la Laia estava al llit amb ell i dormien junts, enamorats, i respectant-se com dos germans. La Laia Marcet i Roig era una noia de Roses amb qui en Joan havia buscat amor i refugi per fugir d'un passat massa dolorós per afrontar-lo. Feia més d'un any que no en sabia res, d'ella, però encara n'estava enamorat. Aquella nit, en Joan va dormir com un nen petit.

            L'endemà a les vuit del matí, el va despertar la veu d'un veterà que cridava: «¡diana!, ¡diana!», mentre per la finestra s'escoltava el toc del corneta. En Joan baixà ràpidament de la llitera, obrí el cadenat de la taquilla, va treure la gorra i les botes, que eren les úniques peces de vestir imprescindibles per passar la revista, se les va posar i es col·locà a la formació.

            El tinent començà a passar revista. Al barracó de la companyia, només trencava el silenci l'estossec d'algun recluta. Quan el tinent va passar pel seu davant, en Joan va veure de cua d'ull que somreia amb malícia. En Joan va sentir que el tinent comentava amb el sergent: «al 61, le convendría estar loco...». Al cap de pocs minuts, quan ja feia estona que el tinent havia sortit del barracó, el sergent cridà: «¡bajando a formación!». Tots els reclutes van acabar de vestir-se, i van córrer per les escales de la companyia avall, per tornar a formar al pati de la companyia a les ordres del sergent, i dirigir-se, després, cap al pati d’armes del centre d’instrucció de reclutes, per a l’acte del jurament de la bandera.

            En Joan va adonar-se que li costava molt de vestir-se. Notava alguna cosa estranya al cos, com si li pesés. A en Joan, li vingueren al cap les estranyes paraules del tinent metge després d’haver-li posat les injeccions, que li havien provocat aquella eufòria inusual, durant la revisió mèdica: «¡buen viaje!». Agafà el fusell i fou l'últim d'arribar a la formació. El sergent li digué: «tú, 61, si no estás loco, te vas al regimiento de “San Quintín”: ¡que no te pase nada!». Després donà l'ordre de marxar cap al pati d'armes, i tots els reclutes van començar a desfilar a pas lleuger amb el fusell terciat. A en Joan, li pesava tot el cos, i el fusell li lliscava cap a la cintura.

            Al pati d'armes, ja hi havia altres companyies formades. A les graderies, tots els pares dels reclutes aplaudien i semblaven contents de veure com els seus fills anaven desfilant. Alguns militars d’alta graduació presidien l’acte des d’una llotja. La guàrdia d'honors, de gala, tocava himnes militars. En Joan s'adonà que el cel d'aquell matí de febrer a León tenia una llum tota estranya. Ràpidament el cel s'anava atapeint de núvols espessos.

            El coronel, des de la llotja presidencial, es dirigí a tots els reclutes de totes les companyies, i digué: «¿Juráis, por vuestra conciencia y honor, besar con unción la bandera y derramar hasta la última gota de vuestra sangre por la Patria, si ella os lo pidiera?». «¡Sí, juramos!», cridà en Joan, crèdul fins la temeritat, junt amb tots els altres reclutes. «¡Viva el Rey!», cridà el coronel. «¡Viva!», cridaren tots els reclutes amb convenciment. «¡Viva España!», cridà el coronel. «¡Viva!», cridaren tots els reclutes sense dubtar.

            Quan li tocava, en Joan es va posar el fusell al braç i començà a desfilar. Va adonar-se que el recluta que anava al seu davant havia perdut el pas i desfilava “a piñón fijo”. En Joan va continuar amb el pas que havien marcat els reclutes que l'havien precedit. Quan anava a girar cap a la dreta per enfilar les banderes, va sentir que el fotògraf li preguntava amb veu profunda: «¿tú eres el 61?». En Joan va assentir amb un moviment del cap. El fotògraf li digué amb veu esglaiada: «¡a ti, te ha tocado la china, chaval!». En sentir-ho, en Joan va notar com un calfred li recorria l'espinada. Empassà saliva i continuà desfilant cap a les banderes. El cel cada vegada era més fosc. Va abaixar el cap en passar sota la bandera, com li havien ensenyat. Va arribar a la bandera que sostenia l'alferes. La va besar amb els llavis secs. L'alferes li va apuntar el cap amb una pistola mentre li deia: «you are gold: you’ve got the power to know!»[1]. A en Joan, li sonaren aquelles paraules: dubtà un moment i s'aturà. Va escoltar com alguns pares i alguns militars començaven a riure. La guàrdia d'honors continuava tocant.

            En Joan va mostrar el fusell a l'alferes: no tenia munició. Va apuntar el canó del fusell cap als qui estaven rient a la graderia. Va sentir que aquella gent començava a xisclar i alguns cridaven: «¡está loco!». Quan va abaixar el fusell, va escoltar que algú cridava des de la graderia: «¡toma, hijo de puta!», mentre començava a disparar. En Joan va fer una passa endavant i, mentre tancava els ulls, va notar al cap una fredor que no havia sentit mai.

            Mentre queia de genolls, en Joan va notar a la boca un gust dolç que s'anava fent cada vegada més amarg i, tot seguit, la necessitat cada cop més inevitable d'obrir els ulls de bat a bat. En Joan va sentir una por immensa i va cridar amb veu profunda: «ajudeu-me!, ajudeu-me!». Va sentir la veu de la seva mare que cridava: «el nen, no, Antoni!, el nen, no!», i la del seu pare que cridava: «aguanta, fill meu!, aguanta!».

            Amb els ulls tancats, en Joan es posà dret, va fer mitja volta i es posà a caminar intuïtivament en línia recta amb els braços estesos, mentre algú, a la seva esquena, continuava disparant i repetia: «¡hijo de puta!, ¡hijo de puta!». La guàrdia d'honors continuava tocant.

            En Joan, quan estava a punt de defallir, va notar una força irresistible que l’empenyia cap amunt. En Joan, no sabia com ni per què, es va veure catapultat cap a l’espai. Al mateix temps, un raig de llum daurada, més ràpid i lluminós que un llamp, va enlluernar tothom qui presenciava aquella escena. Mai el cel no s'havia obert d'aquella manera. Mai el cel no havia estat tan a prop de la Terra. Mai ningú no havia demanat que passés una cosa així.

            Al cap de poc, en Joan, no sabia com ni per què, tornava a estar a la formació i desfilava a pas lleuger amb la resta de la companyia cap al barracó. Amb el permís a la mà, va enfilar el camí dels autocars mentre alguns militars exclamaven: «¡milagro!, ¡milagro!». Ell i tots els seus companys tenien una lluïssor estranya als ulls: «a reveure, que tinguem sort!», es varen dir.

            Quan va ser a dins de l'autocar, la mare li va preguntar què volia. En Joan, mentre es palpava el front amb les dues mans, li respongué que volia un cafè amb llet, i va recolzar el cap a la falda de la mare, tendrament, com un nen petit. La mare li va dir: «fill, tu saps el que has fet?». El seu pare, Antoni, quan va pujar a l'autocar li digué: «a tu, t'han tocat l'heroica, fill!». En Joan, després d'incorporar-se en el seient, preguntà: «pare, heu rebut la carta?». El seu pare, que encara estava espantat pel que havia vist, li respongué: «no hem rebut cap carta, fill!». «Tant de bo m'hagués mort!», va dir en Joan amb tristesa.

---

[1] “Ets or: tu tens el poder de saber!”, en anglès. Op. Cit: “Gold”, Spandau Ballet.

INVENTARI

M’agradaria estrènyer moltes coses contra el meu pit:

roses d’avui i d’ahir, un Sant Jordi viscut i recordat,

un xic de fam i un poc de pa, promeses complertes, somriures,

grans d’arròs cuinats o no cuinats, el primer pipí

i la primera caca d’un fill que hagués tingut,

un petó dels meus avis, un acudit divertit explicat

per un amic, un arc de Sant Martí després d’una pluja autèntica,

molts “per sempre”, un arreveure i mil mirades còmplices,

i un lloc per reposar el cap

quan l’ànima estigui llesta i em falli l’alè.

MAYBE IT'S TRUE

I don’t remember if ever I’ve shown you my soul

I don’t ask you to always remember me

I don’t listen to the voices in the wind

I don’t understand how you can speak without feeling

I don’t believe that we will ever know each other

I don’t want you to give me your soul

I don’t say that our love has ended

I can’t hide the truth to you

I don’t write everything that I think

I don’t think everything that I write

I’m not beginning to forget you

However, some times, I think that you are lying

and then I have doubts and I don’t want to think that it’s true.

QUIZÁ SÍ

No recuerdo si te mostré mi alma

No pido que me recuerdes siempre

No escucho las voces que se lleva el viento

No entiendo como puedes hablar sin sentir

No creo que lleguemos nunca a conocernos

No quiero que me entregues tu alma

No digo que nuestro amor se acabó

No puedo esconderte la verdad

No escribo todo lo que pienso

No pienso todo lo que escribo

No estoy empezando a olvidarte

Aunque, a veces, me parece que mientes

y entonces dudo y no quiero pensar que sí.

LOVER

If you add an “r” to your love

you can have anything that you want,

all the gifts and all the wishes.

I thank my love and my lucky stars

that now you love me as I love you,

and the gift of your love

has finally made me a lover,

and now I have it all.

LA MARINERA

Tu gesto es un adiós y una acogida

para la barca que faena en el mar

y hurga su entraña con el fanal

para cosechar de la huerta desconocida.

Necesitamos tu firme ayuda,

para que Lloret sea puerto seguro

para la gente de mar y de montaña,

a quienes tu mano saluda.

¿Quién te da vida, mujer marinera?

¿Es el bronce del que eres prisionera?

¿O es la inquietud de la mujer que espera?

¡Tiene que ser la amiga que me acariciaba!

-ella y yo te ofrendamos nuestras vidas

cuando nos amamos en tus playas-.

BRISA

Amaré la alegre poesía

de la efímera vida de las cosas,

del murmullo del mar y de las rosas

que cimbrean al viento de este día.

En este día azul, desearía

apretar contra el pecho nuevas flores,

cuando a mi cuerpo ayuno de amor, opones

tu cuerpo moreno, promesa de alegría.

Todo es la paz de la montaña eterna

y el deslizar del tiempo en el engranaje.

Todo refleja luz interna.

Y más que todo, amor, tu imagen,

como surgiendo de mágica luciérnaga,

me somete a la prisión de tu maestría.

AYER

Cantos de pájaros en la arboleda

veranos de ayer

caminos nunca olvidados

balcones abiertos

agua del pozo

silencio en la plazuela

ojos abiertos a la vida

cantos infantiles

sonríe la luz del alba

leche de cada mañana

mesa puesta

árboles abren caminos

agua que canta en las acequias

manos recordadas

se mece un balancín.

EL ENFERMERO DE VIRUS

         Siente una gran ternura por lo muy pequeño, por lo microscópico. Cuando algún compañero le dice: «déjalo; éste morirá con tanto calor», se le llenan los ojos de lágrimas; recoge con mucho cuidado la muestra del virus de su microscopio, y lo lleva a un lugar fresco, aireado; lo acuesta en el refrigerador que tiene para estos casos, y contempla con alegría cómo, al cabo de unos minutos, la célula parasitada estalla en millones de retoños de su virus renacido. Entonces sus lágrimas son de alegría, e ingiere los pequeños virus para que hagan uso de su cuerpo a sus anchas.

         Los primeros síntomas de la gripe le indican que sus adorados empiezan a actuar, y no deja que nadie intente curarle.

         A veces se interesa por virus más peligrosos, y aunque le adviertan de las posibles consecuencias, sigue mimando a sus virus, porque como él dice: «todos somos criaturas de Dios y tenemos derecho a la vida».

EL COGEDOR DE TELÉFONOS

         Al cogedor de teléfonos rara vez se le permite tomar un recado.

         En las oficinas donde trabaja, suele pasear entre las mesas esperando que suene algún teléfono; entonces lo coge y, si el oficinista no está allí, le está permitido apuntar el nombre y avisar, discretamente, al destinatario. Es feliz así.

De vez en cuando, es llamado a domicilios particulares para ejercer su oficio.

Según el timbre de la llamada, sabe reconocer a quién va dirigida, tanta es su experiencia; entonces dice: «es para usted...». Nunca escucha la conversación y, si es necesario, permanece en la sala de espera.

Jamás ha atendido una llamada telefónica que preguntara por él.

EL ESCRITOR DE BILLETES

         El escritor de billetes ve peligrar su oficio.

         Los empleados de los bancos le consideran un millonario excéntrico, aunque los banqueros le tienen simpatía.

         A primeros de mes, le ingresan la nómina y acude al banco para retirar treinta mil pesetas en billetes de mil.

         Durante un mes, escribe un pasaje de su novela en cada billete. Concluye un capítulo en el billete número treinta; entonces ingresa el capítulo correspondiente de su novela en el banco, y retira otros treinta billetes de mil pesetas.

         Tiene más confianza en los banqueros que en los miembros de un jurado; por esta razón prefiere que su novela quede en poder de los bancos.

         No se da ninguna prisa en escribir, aunque, posiblemente, el final de su novela peligre con la implantación del €uro.

LA VENDEDORA DE CREPÚSCULOS

         La vendedora de crepúsculos trabaja en las costas occidentales.

         Cuando advierte que alguien está contemplado cómo se pone el sol, le interpela y le recuerda que esa puesta es suya, que ella estaba antes y la vio primero. El interpelado deberá pagar más o menos dinero en metálico, dependiendo de la altura en que esté el sol sobre el mar.

         Es conocida en las playas atlánticas europeas, y aún no ha renunciado a desplazarse hasta las costas del Pacífico, aunque ya es muy vieja para el viaje. Pero sabe que podrá obtener una buena remuneración al vender su propio crepúsculo.

EL ABRAZADOR

         Alquila su presencia en las casas donde hay visitas.

         Espera de pie en el recibidor y, a veces, ayuda a servir las bebidas a la señora de la casa. Jamás dice una palabra.

         Cuando las amigas se van, se encarga de abrazarlas a modo de despedida; así evita molestias a la anfitriona.

         Ayuda a las señoras a ponerse los abrigos y siempre tiene una sonrisa en los labios. Cuando todas se han marchado, la señora de la casa le da una buena propina; entonces sonríe, coge las monedas y busca otro piso donde haya una celebración para volver a alquilarse.

         Con esto se conforma.

REZO

Rezo,

por el récord

del recio,

por el ruego

del reo,

por el reto

del resto.

Por el ruego

del recio,

por el récord

del resto,

por el reto

del reo,

rezo.

LA CASA ENCANTADA

         La dejé al amanecer. La calle estaba en silencio y me alejé cabizbajo, meditando cada palabra pronunciada por ambos; ¿eran de despedida, de añoranza, de deseo reprimido? No lo sé. Bajé a la calzada y, rápido como un relámpago, un gato negro se cruzó en mi camino; sus ojos brillaban con los primeros destellos del alba. Me miró y parecía querer acompañarme y que de mi rostro desapareciese toda muestra de preocupación; maullaba a cada momento para sacarme de mi ensimismamiento y volvía sus ojos como centellas hacia mí.

         Seguimos caminando en silencio. Anduvimos durante las horas que separaban mi ensueño del tiempo pasado junto a ella; suficiente para saber que algo se había roto, quizá, para siempre. El gato parecía interrogarme; volvía la cabeza, abría de par en par sus pupilas para que en ellas entrara toda la luz que ella había apagado: algo sabía.

         Alcé la mirada por encima de mis pensamientos, y me detuve ante una puerta con  picaporte de bronce de una casa extraña. Mi compañero me miró de una manera especial, casi humana; seguramente me había conducido hasta allí sin que yo me diese cuenta. El portal estaba entreabierto. El gato maulló satisfecho cuando empujé la puerta. Algo había ocurrido durante el trayecto, porque mi reloj de pulsera marcaba las diez de la noche, la hora de mi cita con ella. Me pareció estar viviendo una situación irreal. Pensé que el tiempo estaba jugando conmigo.

         El tiempo no es continuo y, menos aún, el tiempo de los cuentos. Subí con mi acompañante hasta un rellano que me resultó conocido. La puerta del piso estaba abierta. El gato entró en el piso como un rayo, no sin antes volver la cabeza como invitándome a entrar: no lo volví a ver más. En su lugar apareció ella vestida de suave lencería negra: sus ojos brillaban en la penumbra. Nos amamos hasta el amanecer.

EXPLANATION

The more I try to share my heart

the less my heart is blessed with love.

There is one thing that I’m sure of:

I can find shelter in my art,

nobody hurts me when I’m there.

I want someone to understand

the reason why I only share

the solitude, my only friend:

I can’t face a world so wild

because in fact I’m still a child.

EN ALGÚN LUGAR

Quizá algún día, en algún tiempo,

habrá un lugar donde poder amar

a la vista, o no, de otras miradas,

miradas como soles encendidos.

Quizá algún sol se halle despierto

y crujan las sombras a su paso

y lleguen días serenos de grandeza

para los corazones solitarios.

LA CIUDAD

 

Me tizno cuando te presiento.

Me envuelvo en tormenta y me ahogo

                           en lechos de río seco.

Cuando bajo a ti,

                           me encauzo

en piedras de ausencia.

Al llegar a tu umbral,

                                  desciendo,

y te camino de puntillas,

por no despertarte del sueño.

JITANJÁFORA II

Jimfolo alosídido

Gromuteno narvalo espítico

Moramuteno ascílifo próscuro

Bisítico fol fololeno mir mirmínico

Asu asundía arcagenemito

Bi bio bibilítico asunemino

Odramánico.

乑

Finestra oberta:

passes i viaranys

prop la riera.

S'ajeu la son del camp

al vitrall de l'estiu.

DIAMANT

Maduresa del cristall

i la terra.

Cim de duresa prístina

com l'inalterable llamp

de la tempesta.

Lluor tonant que ni creix

ni decreix.

Pedra immortal.

AMOUR FU

"Dejà vu"

de la mare,

cansada del dol,

cansada.

Era una nena

innocent i bona,

era perfecta

"la mua xicona".

"Dejà vu"

del que més estimo,

cansada del dol

de tanta batalla.