DOS HAIKUS

 

 

 

Racons de calma

entre amics i paisatges

que jo m'estimo.

L'aigua està bruta

però l'ànec hi neda

entre nenúfars.

 

 

Xavier Martí, jardins Palau Reial, Barcelona, setembre de 2020.

 

 

 

 

 

PERE DE “BARCEDONA”

La germana Mònica, monja clarissa del convent de Santa Margarida la Reial de Barcelona, em va lliurar uns papers amb un relat que el meu germà Pere no va poder acabar d'escriure. L'havia descobert a dins d'una butxaca de la seva camisa, el dia que el va trobar mort als peus del Santcrist a la capella de l'abadia. A continuació transcric el relat tal i com el meu germà Pere el va redactar, perquè estic cert que pot ser d'interès llegir-lo.

«A la fi també s'havia imposat a “Barcedona” l'ús de la mascareta, o el morrió, o la burca com deien algunes dones de la ciutat. No només per elles, sinó també pels homes i els infants. Semblava la broma, o la venjança, o la burla de Déu sobre les nacions i ciutats del món occidental, tan avançat, tan orgullós, tan autosuficient.

Feia temps que les dones de “Barcedona” semblaven haver renegat de la seva pròpia naturalesa i de la naturalesa dels homes. Frases repetides i eslògans semblava que havien substituït el pensament racional en ser considerat masclista i, per tant, violent. Les dones de la ciutat havien deixat de creure en qualsevol divinitat masculina i en les pàgines d'una Història protagonitzada per homes. Fins i tot havien arribat a renegar de la seva naturalesa que les obligava a gestar i donar a llum nous éssers humans. Ho consideraven una injustícia biològica a la qual calia posar-hi remei. Molt sovint es manifestaven pels carrers de la ciutat per protestar pel dimorfisme dels humans, de manera que a la ciutat de Barcelona ja la coneixien a tot el món com la ciutat de les dones. I d'aquí venia el nom nou de “Barcedona”.

La lluita de classes havia estat desplaçada a un segon terme per una nova desigualtat que calia combatre: la dels sexes. Aquelles dones volien que en un futur res no pogués diferenciar una dona d'un home.

Molts homes com jo no sabíem quin havia de ser el nostre lloc en aquesta nova realitat i havíem après a refugiar-nos de la soledat i sublimar la nostra pulsió sexual, resant al Déu dels nostres pares, i redactant narracions que poca gent coneixeria.

De jove, jo era molt apassionat, i intentava fer amb les noies que m'agradaven el que havia llegit en un best-seller sobre sexualitat femenina que havia llegit. Les coses que jo feia per intentar satisfer-les, ara serien considerades com a actes masclistes i violents, o bé delictes d'agressió sexual, per les dones del nou empoderament femení. Després del trencament amb la meva tercera nòvia, vaig pensar que havia fracassat amb les dones, i vaig trobar refugi en el Déu de la meva infància i, també, en l'escriptura. Em trobava reconfortat en el meu petit món.

En aquesta nova “Barcedona”, s'havia estès una plaga que havia delmat la població. S'obligava a tothom que circulés per la ciutat, homes, dones i infants a portar una mascareta que retingués qualsevol exhalació d'aire o gotes de saliva, que pogués arribar a la pell i a les mucoses d'algú. Si algú s'infectava, la mort podia ser ràpida i dolorosa. Les dones de l'orient podien mirar-nos, als occidentals, amb ironia en veure que tots aquí havíem de portar una mena de burca per protegir-nos, quan a moltes ciutats europees ho havien considerat un anacronisme d'una religió masclista que oprimia les dones.

Jo m'havia acostumat a anar al convent de Santa Margarida la Reial on em semblava estar ben a prop del meu Déu, que era el Déu dels meus pares i avis, i em semblava que Ell escoltava les meves pregàries. Sempre sortia confortat de la capella, i allí agafava forces per encarar el món. Hi havia una monja molt simpàtica i jove, que sempre somreia quan venia a la capella de l'abadia. Es deia Mònica, germana Mònica, i sempre semblava estar contenta. Quina pau d'esperit devia tenir aquella monja! Quina enveja em feia!

Pensava jo per mi, mentre anava cap a casa meva, si gosaria fer a una noia com la germana Mònica les coses que havia fet a les nòvies de la meva adolescència. No cal dir que era diferent de les dones de la seva generació. També era diferent de la resta de monges del convent. Era tan espiritual, tan natural, i estava tan oferta a Déu!

Un matí molt calorós d'aquest agost, vaig arribar a la capella de l'abadia i vaig veure al primer banc agenollada davant el Santcrist la germana Mònica. La vaig veure tan jove, tan atractiva, tan lliurada a Déu, que no vaig poder contenir-me. Em vaig treure la mascareta, la vaig aixecar del banc, la vaig estrènyer entre els meus braços i la vaig besar com no havia besat cap dona des que era adolescent. Ella va posar les dues mans sobre el meu pit i, amb molta delicadesa, s'apartà de mi. S'allunyà poc a poc i, sense enfadar-se, em digué que resaria molt per mi.

Sé que el que he fet no té perdó de Déu. Ara, quan escric aquestes línies, no goso tornar al convent, ni tan sols goso resar. Tota la pau que hi havia al meu cor s'ha esvanit. No sé què faré. No sé que serà de mi.»

L'endemà d'aquests fets, la germana Mònica trobà el meu germà a la capella del convent, mort als peus del Santcrist. El trobà en posició fetal, com si estigués al ventre de la mare, i amb els ulls oberts girats cap al rostre del Crist. Tenia escuma i restes de pastilles tranquil·litzants a la boca i al voltant del seu cos. La germana Mònica li acaronà un moment els cabells i li tancà els ulls. La monja em va fer a mans el darrer relat que havia escrit en Pere. Vostès ja el coneixen. Com havia dit ja, el va trobar a una butxaca de la seva camisa. L'inclouré, junt amb altres narracions seves, en un recull del qual penso fer-ne una edició. La germana Mònica no hi ha posat cap inconvenient. Només serà un homenatge a un home bo. Descansi en pau.

Xavier Martí, 14 de setembre de 2020

Xavier Martí García

El no-lloc que tots compartim.

EL MÓN

Llum de setembre

m'il·lumina els paisatges

de la infantesa.

“Com una font, a voltes, la paraula diu els secrets del món”.

Joan Vinyoli, “Les hores retrobades”, 1951.

Les meves paraules, que reflecteixen el meu ésser més íntim, voldrien explicar a tothom la manera amb què jo visc i entenc el món. Voldria donar a les meves paraules una transcendència universal, però sóc un ésser limitat, com tots els que habitem aquest món que és el no-lloc que tots compartim per un temps.

ALGUN DIA, TU

Guardaré les meves celles arrufades

junt amb un bon recull de desenganys

tots pastats per mans expertes d'ignorants

que, inconscients o sàdics, somreien quan pensaven

que no me'n sortiria, per quan et vulguis fer veu.

I guardaré les visions d'un adolescent

junt amb el feix de moments idiotes

que molts savis s'esforçaren a proporcionar-me,

perquè jo era el més gros que hi havia al món,

per quan tu vulguis ser veu.

Quan tu vulguis ser veu i et facis veu,

deixaràs d'un cop tots els manuals

que arrossegues per combatre la injustícia,

per cridar la llum que hauràs après

junt amb el nom de qui sempre ha volgut

estar a prop teu quan tu vulguis.

El fum dibuixa

perfumades figures.

Encens de lotus.

Durant la festa

una llum encantada

brilla en els rostres.

Al món, i per la meva pròpia naturalesa, vaig creure en l'amor i em vaig enamorar. Pel diàleg que no ha existit mai entre nosaltres dos, pels recorreguts diferents que hem fet ella i jo al món, pel nostre escàs món compartit consistent tan sols en haver creuat mirades i haver rigut algun acudit, i per sobre del mal que m'ha fet la gent que deia que m'apreciava, deixaré la porta oberta del meu món a un improbable retrobament.

Olors amigues

d'antics pelegrinatges.

Gespa mullada.

L'ALTRE MÓN

Va ser durant els dies

en què jo tornava a creure

quan, amb tres morts sobtades,

vaig sentir d'un cop tot el pes del destí.

Una va ser a l'allunyat Japó,

una altra la plorava jo a les xarxes,

i la tercera, després d'un soroll sec,

en un accident a prop de casa.

Amb ulls eixuts

mirava jo d'esbrinar

fins a on m'arribava la pena,

i si de debò la sentia:

són altres dols d'altres famílies, pensava,

qüestió només de combinatòria

amb què funciona el nostre món

i que els humans, ingenus,

anomenem atzar.

Potser és aquí només, al nostre món,

on podem sentir la pena

i, a l'altre món,

de seguida s'oblidin tots els mals.

Ho espero.

Tota la pena acumulada que m'ha deixat inerme i sense capacitat de reacció emocional davant les pèrdues, sé que un dia em farà plorar per fi sense consol, quan el difícil equilibri amb què sostinc el meu petit món interior es trenqui i jo esdevingui altra vegada la persona que estimava i sentia. Penso que si al món estem només de pas, per què ens lliguen tants llaços afectius? Tenim encara un desig d'eternitat?

Al port contemplo

com els dofins es mouen

per l'aigua mansa.

SEMPRE LA NATURA

Aquí estic, conjugant el present,

enyorant els moments que la ment distorsiona,

dubtant si seré capaç de tornar a començar

les velles rutines quan m'ho reclamin els altres.

Ha estat un temps d'incertesa moguda per forces ocultes.

La natura ha ocupat altre cop el seu lloc al planeta,

i ha fet palesa la inútil supèrbia de l'home

quan s'anomena a ell mateix rei de la creació.

I, amb els seu ordenat desordre, ha donat

als espais humans un alè d'aire fresc i nou.

Senglars ocupen

l'espai deixat pels homes

entre silencis.

Oh bells nenúfars

quanta gent es detura

per contemplar-vos!

Estiu encara.

Entre la gespa verda

fulles de plàtan.

I la mort s'ha fet present al món i ens ha mirat amb els nostres propis ulls. Amb tot el món aturat, els humans hem hagut d'oferir molts sacrificis a l'àngel exterminador. Molts s'han rendit tot esperant una vida més plena. Han tornat les pluges enyorades a la ciutat, i les plantes han crescut sense cap control. Molts animals han fet seus els parcs, els carrers i les platges.

RENDICIÓ

Ella està atrapada en una xarxa

que tot just li permet respirar i obrir els ulls.

Tanmateix, té força encara per somriure

i lluitar contra un destí estrany.

Moltes pregàries han estat oferides,

per poder rescatar-la de la xarxa despietada.

Als que ens quedem aquí

ens sembla injust, sense sentit,

però algun dia també haurem de rendir-nos primerament,

per vèncer després quan haurem travessat la línia fina

que separa la vida terrenal d'una altra que somiem més alta.

Quanta mar brava

evoca amb verdor d'algues

el bull de bledes!

Les flames dansen

mudant sempre de forma

fins a extingir-se.

L'estiu s'acaba.

Mosques, vespes, formigues,

cerqueu refugi!

ON ÉS LA BONA GENT?

La gent no busca ja la veritat,

ja no hi ha bona gent.

La gent s'estima més la post veritat,

és a dir, la falsedat

que li permeti estar tranquil·la.

Mai no s'havia premiat tant al món

la ignorància i el menyspreu a la filosofia.

Es veu que és millor vetllar el negoci

per tenir sempre amb què fer bullir l'olla.

Consumim! Consumim!

Tot és temporal i amb tot es pot jugar.

La paraula serveix només

per construir proverbis d'autoajuda.

No existeix res que transcendeixi

fora de l'estómac i el sexe.

Ara tots som ventres agraïts.

Crec que ja no som bona gent.

La papallona

és feliç amb la seva

naturalesa.

A UN PAÍS QUE NO EXISTEIX

A un país del nord

se'ns va exigir ser adults

quan no teníem ni l'edat

ni el gust.

Veníem d'un país de berenars

davant del televisor,

de riures còmplices,

d'evasions i seguretats fingides

que amagaven els sòrdids

mecanismes dels poderosos.

Quan vam tenir l'edat

de comportar-nos com adults,

vam desembocar en un país

d'anuncis per a nadons,

de nenes sàvies,

de culte a la ignorància

i a un sol líder carismàtic.

I se'ns va exigir ser infants

quan no teníem ni l'edat

ni les ganes.

Molta gent incauta i de bona fe

s'hi adherí amb entusiasme:

salut, diners i Barça!

A molts de la meva generació

se'ns impedí créixer,

en un país convertit

en un continu Halloween

a Port Aventura.

Creat un enemic

culpable i estranger,

el nou país esdevingué

un sol país amb un sol poble

amb un sol cabdill.

Sort que tot va passar

en un país que no existeix!

També llueixen

al peu de la xicranda

les flors caigudes.

Què deixarem al món els que actualment l'habitem? Vivim sense cap anhel d'eternitat. S'ha esperat a què els millors perdessin el cap per a eliminar qualsevol crítica elaborada i raonada als que han tolerat que la cultura consistís només un producte per la satisfacció immediata dels desigs. La majoria pensa que hem vingut a divertir-nos i a saciar els nostres sentits. Canviar el món? Per què? I a casa nostra, el món no importa. Només importa el nostre petit país on oficialment tot és perfecte.

Quin far que guia

per la platja deserta

tan alta lluna!

LA RÀDIO

Han estat sis anys de paraules escrites i benaurades rutines.

Quina por, l'estudi a la Ràdio, durant els primers mesos!

Cada setmana preparant els temes, els textos, els versos,

per a intentar ser sempre original i recuperar habilitats socials.

Realment ho he viscut? L'allunyament alimenta el dubte.

La Ràdio, ara ja ho sé, no era per sempre i, potser, millor així.

Em queda un feix de textos nous escrits d'una manera

com mai abans no havia escrit. Potser tots aquests anys

i textos només són fruit d'una llarga fantasia onírica.

I si aquest nostre món en què tots hem estat i estem de pas fos només un no-lloc on assagem per a assolir una vida més plena en un món més perfecte? Només és una intuïció, però com seria de bo un creixement continu en un món que no es pogués acabar mai. Encara que amb cada nou creixement deixéssim un món per començar-ne un altre. Com l'eruga que té moltes mudes abans d'esdevenir papallona.

Entre silencis

al parc molts ocells canten

pel goig de fer-ho.

UTOPIA

Per servar la Utopia cal EXISTIR.

Xavier Martí García

“Tenim set d'existir més enllà d'on

ens ha clos el temps i la realitat”

(Màrius Torres, “Poesies”, Edicions 62, 1998.)

Per tal d'existir, ens caldrà fer-nos preguntes. El temps té realitat pròpia o és una invenció de la humanitat? La realitat ha de ser igual per a tothom o pot ser una construcció subjectiva de cada ésser? Com ha de ser la realitat que pugui incloure la de tots els éssers? Som realment lliures? Existim?

LLIBERTAT

Un mot repetit: llibertat, llibertat.

Llibertat de ser per primer cop

o, potser, llibertat d'un ser perdut.

Quan aprenguem a viure sense pors,

com adolescents abans del naufragi

de tots els nostres plans,

i no haguem de retreure res

als nostres pensar i ser,

perquè estaran acordats

amb les nostres accions,

potser la llibertat consistirà

en estimar tot el que ja coneixem

de nosaltres mateixos.

La papallona

pren un temps per estendre

les seves ales.

Les decisions que prenem cada un de nosaltres, les prenem lliurement? Existeix una raó superior a la qual ens anem acostant mentre creixem? Potser només existim quan atenem la il·luminació, i tot el que se'ns posa entre nosaltres i aquest destí, ens entrebanca.

DEMÀ

Hi aniré demà

quan el treball el pugui fer

i la son no se'm posi a les orelles.

Hi aniré demà

quan el que pensi ningú

no tingui ja cap transcendència.

Si la gesta és molesta,

per tot el que em resta,

hi aniré demà.

Hi aniré en silenci

amb determinació i raó,

fart de sentir les frases buides

de significat,

de drets inventats,

de rialles sarcàstiques

de gent que empesta la terra.

Hi aniré seriós. No em caldrà dir res,

ja què totes les peces encaixaran.

Molta gent mirarà cap al cel

somrient, mentre els cínics vomiten.

Llavors jo, potser, estaré ja satisfet

com el qui ha atès la il·luminació.

Queixa dels arbres.

Entre les branques nues

passa un vent càlid.

Però no es pot pretendre que aquesta il·luminació sigui el final de tot. Perquè no podrem mai acumular tot el saber, per molt gran que sigui el nostre creixement, perquè a la nostra existència i al nostre ésser els correspon saber una part només de la realitat i també adonar-se que aquest fet no és dolent, sinó que també forma part de la nostra pròpia naturalesa.

La nua branca

sense el pes de la fruita

sembla més nua.

APRENDRE'NS

No, no tot és mesurable.

No, no tot és previsible.

Per tant, continuarem buscant,

continuarem vivint,

continuarem aprenent,

perquè si arribéssim a conèixer

la totalitat dels anhels de l'ànima humana,

la totalitat de les lleis de l'univers,

la nostra pròpia existència

estaria ja mancada de sentit.

Cada existència està influenciada per l'entorn de cada ésser, pel món tal com ell el sent en el temps en què viu. I d'aquest entorn cada ésser pren el que vol i rebutja el que no vol. Potser en això consisteix la seva llibertat. Mentre estem al món, tindrem temps per saber qui som en realitat? Anirem cap endavant i cap enrere seguint algun criteri? Existirem?

LLIURE

Serà pel temps que vius,

per les cançons que escoltes,

pels llibres llegits, per les modes,

per la gent que coneixes,

serà per com és el món on vius.

Sí, serà pel temps en què esculls

què és el que rebutges

de tot el que passa per tu

i què deixes que t'amari del tot.

Per tot això seràs lliure

en un moment precís del teu temps

sense que tu puguis predir-ho

ni impedir-ho ni forçar-ho,

perquè no és a tu a qui toca decidir.

Només quan siguis lliure

podràs començar a fer encaixar

totes les peces, tots els moments

pels que has hagut de passar,

tot el que ara tens i tot el que has deixat

en el temps que t'ha tocat viure,

per saber a la fi qui ets en realitat.

Moltes formigues

sense trencar la fila

vénen, van, tornen...

Quan busquem dintre nostre no podem conformar-nos cercant només dins la nostra memòria. Cal tenir presents els éssers del nostre entorn i buscar, en els éssers de fora, el nostre ésser interior. Cal adonar-se que tots els éssers participem d'una mateixa naturalesa. Aquest fet hauria de portar pau a les nostres vides. El dolor no hauria de bloquejar-nos, ja què forma part de l'existència.

Les flors esperen

la pluja guaridora

sense cap pressa.

PER PODER SER

 

Buscar és ben fàcil,

però que és el que es troba?

Dolor i quietud són proporcionals,

créixer és mirar d'equilibrar-los,

aconseguir-ho és ser i, essent, ja has arribat.

Forçar a ser tan sols et portarà dolor,

sentir no és ser, només és percebre

i la distància entre créixer i ser

és un abisme que rarament s'emplena.

I la raó, no comporta quietud?

Si fa créixer, et farà buscar

per trobar el teu ésser: dolor i quietud.

I arribaràs quan, sense forçar,

hagis equilibrat el teu avui, el teu ahir

i el teu demà.

Hi ha també moments de la nostra existència en què hem d'estar sols. Però cal no caure en l'error de creure que no necessitem els altres éssers. Si escollim una vida d'anacoreta i ens aïllem dels altres, tot marcant diferències entre el nostre món i el dels altres, podrem ser feliços? Serem? Existirem en realitat?

Ran de finestra,

protegit de la pluja,

gaudint la pluja.

TOT SOL

Perquè jo no dec ser tan important

Perquè la vida fa sola el seu camí

Perquè el món i la vida avancen sense lògica

Perquè no tindré mai el premi que buscava

Perquè ningú no sabrà mai els meus treballs i penes

Perquè estic sol en un món de solitaris

Perquè la meva vida només la visc jo sol,

d'ara endavant hauré d'aprendre a valorar-me

sense esperar cap altra recompensa.

Per servar la Utopia haurem de créixer, conèixer en què consisteix la nostra llibertat, per existir potser per primer cop. Quan tothom tindrà el que necessita i només el que necessita en cada moment i en cada lloc, sense haver de demanar-ho, perquè no caldrà anomenar-ho, per fi haurem apartat del nostre camí tots els obstacles, i ja ningú dubtarà que ell mateix és i existeix, com el nou sol d'una nova era. I en aquest fet consistirà la nostra Utopia.

Ja venç les ombres

l'últim sol de desembre

encenent núvols.

UTOPIA

Per servar la utopia

he alçat els punys i la veu quan ha calgut,

he esperat a descarregar la meva esquena

del pes que havien posat els meus parents

amb bones intencions i criteris senils,

m'he desviat d'un camí pulcríssim

que desembocava en el suïcidi,

he rigut sense poder parar

quan estava envoltat de molts enemics,

he escopit a la cara de gent

amb carreres, diners, cotxes

i idees rígides, tan documentades com inútils,

he mort el nen i l'adolescent que era

les idees del qual algú va confondre amb profecies

i només eren intuïcions i paraules per sortir del pas,

he deixat de venerar el meu pare i he trencat

les cadenes amb què em volia lligar mentre visqués,

perquè es veu que jo era perillós.

I ara servo el que he après de mi mateix

i de la humanitat,

ja sense por a cap càstig,

sense esperar ja grans plaers ni grans dolors,

i amb fe en una futura consciència universal,

amb la qual tothom tindrà en qualsevol lloc

i en qualsevol temps just allò que necessita

conforme a la seva pròpia naturalesa.