UTOPIA

Per servar la Utopia cal EXISTIR.

Xavier Martí García

“Tenim set d'existir més enllà d'on

ens ha clos el temps i la realitat”

(Màrius Torres, “Poesies”, Edicions 62, 1998.)

Per tal d'existir, ens caldrà fer-nos preguntes. El temps té realitat pròpia o és una invenció de la humanitat? La realitat ha de ser igual per a tothom o pot ser una construcció subjectiva de cada ésser? Com ha de ser la realitat que pugui incloure la de tots els éssers? Som realment lliures? Existim?

LLIBERTAT

Un mot repetit: llibertat, llibertat.

Llibertat de ser per primer cop

o, potser, llibertat d'un ser perdut.

Quan aprenguem a viure sense pors,

com adolescents abans del naufragi

de tots els nostres plans,

i no haguem de retreure res

als nostres pensar i ser,

perquè estaran acordats

amb les nostres accions,

potser la llibertat consistirà

en estimar tot el que ja coneixem

de nosaltres mateixos.

La papallona

pren un temps per estendre

les seves ales.

Les decisions que prenem cada un de nosaltres, les prenem lliurement? Existeix una raó superior a la qual ens anem acostant mentre creixem? Potser només existim quan atenem la il·luminació, i tot el que se'ns posa entre nosaltres i aquest destí, ens entrebanca.

DEMÀ

Hi aniré demà

quan el treball el pugui fer

i la son no se'm posi a les orelles.

Hi aniré demà

quan el que pensi ningú

no tingui ja cap transcendència.

Si la gesta és molesta,

per tot el que em resta,

hi aniré demà.

Hi aniré en silenci

amb determinació i raó,

fart de sentir les frases buides

de significat,

de drets inventats,

de rialles sarcàstiques

de gent que empesta la terra.

Hi aniré seriós. No em caldrà dir res,

ja què totes les peces encaixaran.

Molta gent mirarà cap al cel

somrient, mentre els cínics vomiten.

Llavors jo, potser, estaré ja satisfet

com el qui ha atès la il·luminació.

Queixa dels arbres.

Entre les branques nues

passa un vent càlid.

Però no es pot pretendre que aquesta il·luminació sigui el final de tot. Perquè no podrem mai acumular tot el saber, per molt gran que sigui el nostre creixement, perquè a la nostra existència i al nostre ésser els correspon saber una part només de la realitat i també adonar-se que aquest fet no és dolent, sinó que també forma part de la nostra pròpia naturalesa.

La nua branca

sense el pes de la fruita

sembla més nua.

APRENDRE'NS

No, no tot és mesurable.

No, no tot és previsible.

Per tant, continuarem buscant,

continuarem vivint,

continuarem aprenent,

perquè si arribéssim a conèixer

la totalitat dels anhels de l'ànima humana,

la totalitat de les lleis de l'univers,

la nostra pròpia existència

estaria ja mancada de sentit.

Cada existència està influenciada per l'entorn de cada ésser, pel món tal com ell el sent en el temps en què viu. I d'aquest entorn cada ésser pren el que vol i rebutja el que no vol. Potser en això consisteix la seva llibertat. Mentre estem al món, tindrem temps per saber qui som en realitat? Anirem cap endavant i cap enrere seguint algun criteri? Existirem?

LLIURE

Serà pel temps que vius,

per les cançons que escoltes,

pels llibres llegits, per les modes,

per la gent que coneixes,

serà per com és el món on vius.

Sí, serà pel temps en què esculls

què és el que rebutges

de tot el que passa per tu

i què deixes que t'amari del tot.

Per tot això seràs lliure

en un moment precís del teu temps

sense que tu puguis predir-ho

ni impedir-ho ni forçar-ho,

perquè no és a tu a qui toca decidir.

Només quan siguis lliure

podràs començar a fer encaixar

totes les peces, tots els moments

pels que has hagut de passar,

tot el que ara tens i tot el que has deixat

en el temps que t'ha tocat viure,

per saber a la fi qui ets en realitat.

Moltes formigues

sense trencar la fila

vénen, van, tornen...

Quan busquem dintre nostre no podem conformar-nos cercant només dins la nostra memòria. Cal tenir presents els éssers del nostre entorn i buscar, en els éssers de fora, el nostre ésser interior. Cal adonar-se que tots els éssers participem d'una mateixa naturalesa. Aquest fet hauria de portar pau a les nostres vides. El dolor no hauria de bloquejar-nos, ja què forma part de l'existència.

Les flors esperen

la pluja guaridora

sense cap pressa.

PER PODER SER

 

Buscar és ben fàcil,

però que és el que es troba?

Dolor i quietud són proporcionals,

créixer és mirar d'equilibrar-los,

aconseguir-ho és ser i, essent, ja has arribat.

Forçar a ser tan sols et portarà dolor,

sentir no és ser, només és percebre

i la distància entre créixer i ser

és un abisme que rarament s'emplena.

I la raó, no comporta quietud?

Si fa créixer, et farà buscar

per trobar el teu ésser: dolor i quietud.

I arribaràs quan, sense forçar,

hagis equilibrat el teu avui, el teu ahir

i el teu demà.

Hi ha també moments de la nostra existència en què hem d'estar sols. Però cal no caure en l'error de creure que no necessitem els altres éssers. Si escollim una vida d'anacoreta i ens aïllem dels altres, tot marcant diferències entre el nostre món i el dels altres, podrem ser feliços? Serem? Existirem en realitat?

Ran de finestra,

protegit de la pluja,

gaudint la pluja.

TOT SOL

Perquè jo no dec ser tan important

Perquè la vida fa sola el seu camí

Perquè el món i la vida avancen sense lògica

Perquè no tindré mai el premi que buscava

Perquè ningú no sabrà mai els meus treballs i penes

Perquè estic sol en un món de solitaris

Perquè la meva vida només la visc jo sol,

d'ara endavant hauré d'aprendre a valorar-me

sense esperar cap altra recompensa.

Per servar la Utopia haurem de créixer, conèixer en què consisteix la nostra llibertat, per existir potser per primer cop. Quan tothom tindrà el que necessita i només el que necessita en cada moment i en cada lloc, sense haver de demanar-ho, perquè no caldrà anomenar-ho, per fi haurem apartat del nostre camí tots els obstacles, i ja ningú dubtarà que ell mateix és i existeix, com el nou sol d'una nova era. I en aquest fet consistirà la nostra Utopia.

Ja venç les ombres

l'últim sol de desembre

encenent núvols.

UTOPIA

Per servar la utopia

he alçat els punys i la veu quan ha calgut,

he esperat a descarregar la meva esquena

del pes que havien posat els meus parents

amb bones intencions i criteris senils,

m'he desviat d'un camí pulcríssim

que desembocava en el suïcidi,

he rigut sense poder parar

quan estava envoltat de molts enemics,

he escopit a la cara de gent

amb carreres, diners, cotxes

i idees rígides, tan documentades com inútils,

he mort el nen i l'adolescent que era

les idees del qual algú va confondre amb profecies

i només eren intuïcions i paraules per sortir del pas,

he deixat de venerar el meu pare i he trencat

les cadenes amb què em volia lligar mentre visqués,

perquè es veu que jo era perillós.

I ara servo el que he après de mi mateix

i de la humanitat,

ja sense por a cap càstig,

sense esperar ja grans plaers ni grans dolors,

i amb fe en una futura consciència universal,

amb la qual tothom tindrà en qualsevol lloc

i en qualsevol temps just allò que necessita

conforme a la seva pròpia naturalesa.