LA BOTIGA

Com cada estiu i ja en fa més de trenta,

he agafat el camí que porta cap a la botiga de la teva mare,

el qual antigament recorria ple d'alegria i confiança

en un gran futur per a tu i per a mi.

El teu pare treballava d'obrer,

jo tenia la dèria dels estudis,

fins i tot volia dedicar-me a la investigació!

Els carrers tenen les mateixes cases,

la mateixa forma, però les botigues de sempre,

de gent del país i per a la gent del país,

són ara per a joves estrangers disbauxats

que donen mala fama a la vila.

Fins i tot la botiga de la teva mare

que era d'articles de regal,

ara és una altra licoreria més al servei del diner ràpid

a costa de borratxeres d'adolescents.

La teva àvia, la teva mare, el teu pare i tu,

no hi sou, i a la vila gairebé tothom em resulta estrany.

Com em feies córrer cada diumenge

del passeig fins al carrer de la vostra botiga!

I jo pensava que sempre seríem iguals tu i jo,

i sempre m'acolliries entre els teus braços

i que la vila seria l'etern refugi on tu i jo trobaríem

la manera de saber el que significa estar vius.

He tornat a recórrer el camí que portava

cap a la nostra felicitat. Potser la felicitat

sigui evocar-te cada estiu, bo i recorrent-lo

amb un somriure als llavis.

Xavier Martí