jueves, 30 de abril de 2020




SÓLO OJOS


Ojos, ojos, ¡más ojos!
Ojos que se maravillan,
ojos que no recuerdan,
ojos curiosos de niños.
¡Sólo ojos!, ojos puros,
ojos donde no entra la luz,
ojos vivos, ojos que suplican,
ojos que ríen, ojos que despiden luz.
Los ojos no deben morir:
los ojos que no han visto el sol
verán, mañana, nuevos soles.
Y, en un mismo amanecer,
los ojos azules, verdes, negros,
de hombres, de mujeres, de niños,
verán nacer colores nuevos
que saciarán el ansia de ver
de todos los ojos nacidos.


Xavier Martí












Y YO NO...


Yo tengo dos grandes ojos negros:
son míos, son limpios, y miran a lo lejos;
son como dos ríos fluyendo hacia el mar,
y quien se mira en ellos, sucumbe a su embrujo.

Son como yo, lloran como yo,
y, a veces, se hunden en quejas y sombras,
y, como yo, mis grandes ojos negros
lloran mi pena y mi pobre realidad.

Cuando se abren, el mundo les sonríe,
pero se hunden frente a la mentira:
la mentira les hiere y buscan en los rostros
una mirada limpia, un alma en que mirarse.

Si tengo esos dos dones,
es porque he crecido
a golpes de esperanza
y sendas recorridas.
Yo tengo, a veces, un humo
que brilla en mis pupilas
y hace asomar la bestia,
y yo no...

Yo tengo dos grandes ojos negros
y, a veces, negra el alma,
cuando el deseo aprieta
y asoma la bestia en mi mirada.

Yo tengo, a veces, deseos
que hacen brillar mis pupilas
y esos grandes ojos negros
pierden su plácida belleza.

Yo tengo esos grandes ojos negros
y, a veces, quisiera arrancármelos,
porque en ellos brilla la sed de placeres
y yo no he tenido una mujer que la apague.

Quizá ya sea tarde,
y, quizá, me los arranque,
pero hoy que todavía siento,
yo, con mis grandes ojos negros,
estoy llamando a tu puerta.




Xavier Martí











martes, 28 de abril de 2020



HIMNO NACIONAL DE ESPAÑA


¡Viva España! Con ánimo y sin saña
por la libertad tus hijos lucharán.
¡Viva España! Del mar a la montaña
por guardar la paz tus hijos te honrarán.

Cantan tus hijos del monte hasta el mar
la gloria del blasón que ondea en libertad.
Cantan tus hijos del monte hasta el mar
la paz de la nación que vive en libertad.

En España, ningún baldón empaña
la enseña inmortal que nos ha de guiar.
En España, en premio a tanta hazaña,
un himno triunfal tus hijos cantarán.

Cantan tus hijos del monte hasta el mar,
con una sola voz, el himno de la paz.
Cantan tus hijos del monte hasta el mar
el himno a la nación que lucha por la paz.

¡Viva España! Los frutos de tu entraña
no nos faltarán en nuestro caminar.
¡Viva España! La luz que nunca engaña
nos debe guiar en pos de la verdad.

Todos unidos debemos cantar
un himno a la nación que nos hará triunfar.
Todos unidos debemos cantar
con una sola voz, un himno a la verdad.


Xavier Martí García

Cabo de transmisiones, Plana Mayor de Mando,
Regimiento de Infantería San Quintín nº. 32, Valladolid,
2º. Reemplazo de 1982


lunes, 27 de abril de 2020


GENERAL JOSÉ M. S.

Yo tengo en una carpeta en mi escritorio,
entre fotos antiguas y antiguos cuadernos,
el retrato de mi bisabuelo
que ganó una batalla:
Año 1898, Noticias de la guerra de Cuba:
El arrojado comandante José M. S.
dio una batida por los montes Descanso, Morla y Perla,
y dio muerte a tres insurrectos
apresando a otros nueve,
que se presentaron a indulto”.
Mi bisabuelo más tarde llegó
a general. En mi casa guardamos,
entre otras cosas raras, la medalla
al mérito militar y la de la Orden
de San Hermenegildo. En casa lo recordamos
como un aventurero con gran sentido
del humor. Le decía a su ayudante:
Tráigame el vestido nuevo
de la señorita, ¿me ha entendido?.
-Sí, senyor. Que porti el trajo de Pepeta1...- y él contestaba:
-¡No sé quién es Pepeta!-”.
Otro día: “Baja al estanco y das una peseta para una póliza”,
y el ayudante, al cabo de un rato, volvía y decía:
-Mi general, ya está aquí-,
-¿Quién?-, decía mi bisabuelo. -El policía;
le he dado la peseta como
me ha ordenado...-”.
Muchas anécdotas, y al morir,
un funeral por el Paseo de Gracia escoltado por una guardia
de honores. ¡Y yo, su bisnieto, en la mili sólo supe ser cabo,
y ya me parecía demasiada responsabilidad!


Xavier Martí


1“Sí señor. Que traiga el traje de Pepita”, en catalán. N. del A.

domingo, 26 de abril de 2020




PÀTRIA COMPLETA
(Poema acròstic)

Estic i sóc, i a poc a poc em faig,
Miro endavant, i em veig i em sento nova.

Demano poc potser demano massa―:
Or i barres de sang a la senyera,
L'or i la sang guanyats per la paraula.

Anhelo dons, anhelo riures nous
Que ofeguin sons antics d'estèrils planys,
Uns riures clars que portin noves gestes:
Estels d'argent, camins il·limitats,
Senderes, corriols, versos senzills,
Treball i esforç de terra reverdida
Amb nous rebrots de poble mil·lenari.

Pobra no sóc, que tinc llengua i bandera:
Àvidament beuré l'aigua pensada;
Tolls i fonts fondes guardaran els mots
Rabiosament, com qui amaga joies,
I a poc a poc amararan la terra
Amb nou desig de dolç ressorgiment.

Mireu-me tots ara que estic completa:
Estic i sóc, i a poc a poc em sé
Volguda entre les altres nacions.
Així seré com l'arbre que rebrota.








LLIBERTAT


Un mot repetit: llibertat, llibertat.
Llibertat de ser per primer cop
o, potser, llibertat d'un ser perdut.
Quan aprenguem a viure sense pors,
com adolescents abans del naufragi
dels nostres plans,
i no haguem de retreure res
als nostres pensar i ser,
perquè estaran acordats
amb les nostres accions,
potser la llibertat consistirà
en estimar tot el que ja coneixem
de nosaltres mateixos.



Xavier Martí, abril 2020

sábado, 25 de abril de 2020








POBRETES LES DRÍNGOLES


Potser les dríngoles no ho sàpiguen,
ning-nang!, ning-nang!, pobretes,
però sóc un dels últims llondros.
Sóc un llondro, un taujà, un dropo,
un betzol, un beneit, un ximple, un sòmines:
ho sé i me n’alegro.

Les dríngoles, pobretes, què n’han de fer?,
ning-nang!, ning-nang!, pobretes.
El que no seré mai és un “tonto”:
dir-me “tonto” és una falòrnia.

Què n’han de fer, d’això les dríngoles, pobretes?,
potser, amb el permís de l'Institut d'Estudis Catalans,
anunciar la mort de l’últim llondro
i el naixement del primer “tonto”.
Ning-nang!, ning-nang!, pobretes.




Xavier Martí
















LÍNIES DE FUGA

Llàgrima fàcil i mirada perduda va la captaire. Baixa l'escala com una ombra, encorbada, tot fent tentines. S'asseu, poruga, a tocar de l'andana com cada dia. Les noies passen, lluint sense vergonya llurs cossos joves. Ella amb prou feines mostra un got amb monedes, que en té ben poques. Algú s'hi acosta, mentre el metro no arriba, portant almoina. Somriu la dona mentre agraeix a l'home les tres monedes. La gent anyada tenim presents encara velles maneres. La fe esbravada ens mou a creure encara que el bé és possible. Essent poetes volem ser casts al metro, perquè som cívics. Però amb recança mirem els cossos joves tot just desclosos. A la mirada ens brillen peremptoris desigs de festa.



Xavier Martí









HAIKUS DE CONFINAMENT



Lluny de les platges
el terrat és fantàstic
com a solàrium.



Cau de la lleixa
la llibreta amagada
que jo buscava.



Llevant-me d'hora
demà veuré com broten
les flors de trèvol.



Les gotes cauen
gentilment de les fulles.
Sendera estreta.



És tan bonica!
M'he apressat a posar-me
màniga curta.



Durant les festes
una llum encantada
brilla en els rostres.



Molts barbs em tiben
els pelets de les cames.
Riu de muntanya.



Nena, no paris!
Veure't jugar m'alleuja
la llarga pena.



Dofins ocupen
el port deixat pels homes.
Murmuri d'aigua.



Al port contemplo
com els dofins es mouen
per l'aigua mansa.



Senglars ocupen
l'espai deixat pels homes
entre silencis.



Al mig del somni
m'he disposat a jeure
sota la lluna.

miércoles, 22 de abril de 2020







UN MALSON

Tenia jo vint anys
Encara el record m'impressiona.
A Valladolid, fent la mili.
Tan trist estava. Era un caporal trist.
Pensava que tot ho feia malament,
tot i que els meus superiors
em deien que era al contrari,
que tot ho feia bé.
Allà estava en aquell claustre tancat.
Allà estava, en el centre de la catedral.
Vaig mirar l'estàtua des de tots els angles.
Allí estava, mig humana mig vegetal,
sobre una font d'aigua esculpida,
allí, tota pedra tallada i treballada.
Què representava? Què hi feia allà?
Quan i qui l'havia esculpit?
No he tornat mai a Valladolid.
No crec que hi torni mai.
Com va ser la meva mili?
Un malson.




Xavier Martí


domingo, 19 de abril de 2020

METALLS



OR

Llum Mineral.
El metall creix
i es perfecciona en tu.
El teu caràcter fa present
la majestat del foc.
Redimeixes el fang
quan es transmuta en tu.
Metall perfecte.


ARGENT

Principi femení
de l'aigua irradiant.
Matèria dels cossos celestes.
Simbolitzes la puresa
i la llum conscient.
Guardes en tu
la divina saviesa.
Metall de lluna.


PLOM

Metall individual
i inassolible.
Representes la matèria
i la força espiritual.
Transmutes el cos en un altre.
Modest, fas possible
l'evolució transformadora.
Metall pesant.


COURE

Helicoide trenada
que fecunda com la paraula.
Llum irradiant que canalitza
el camí de l'aigua.
Et fas present en cels boirosos.
Ets far, divinitat suprema
que dóna forma al món.
Senyor dels metalls.


FERRO

Temperança que muta
la substància inerta.
Obstinadament, triomfes
sobre la banalitat.
Davalles del cel
per guardar-nos del mal.
i fertilitzar els sembrats.
Metall de la fermesa.



Xavier Martí, abril 2020

sábado, 18 de abril de 2020

GROC, GROC, GROC, FORA D'ESPANYA
(“Mort de gana” de La Trinca)

Ara sóc fora d'Espanya,
lluny d'Espanya, lluny d'Espanya!
Jo era president
d'un país molt maco,
i ara me n'han tret,
perquè he armat el “taco”.
I a sobre m'acusen
que això és un “atraco”!

Sóc, sóc, sóc fora d'Espanya,
lluny d'Espanya, lluny d'Espanya!
Vaig vestit de groc,
perquè a mi m'agrada.
Jo sóc un senyor
fora i dins d'Espanya.
I que ningú digui
que en Carles enganya!

Sóc republicà
i independentista,
i més català
que la llonganissa.
Vull que tothom voti
per la meva llista!
Groc, groc, groc, ben lluny d'Espanya,
lluny d'Espanya, lluny d'Espanya!




SI NO FOS

Si no fos que ja tinc gat
tindria un gos

Si no fos...
Si no fos que tinc pocs quartos
em faria el generós.

Si no fos...
Si no fos per les ulleres
ho veuria tot borrós.

Si no fos...
Si no fos per les amigues
tot seria esgarrifós.

Si no fos...
Si no fos a Catalunya
on trobaria redós?

Si no fos...
Si no fos pel Pati Groc
ja hauria tocat el dos.




Xavier Martí





EL GENERALÍNFIMO


Franco, mas no cortés. Anchas caderas.
Aflautada la voz. Corto de talla.
Con el garrote vil al pueblo acalla.
Aprendió del fascismo sus maneras.

Reparte entre los suyos las carteras
y deja al inocente la metralla
que libera la bomba cuando estalla
marcando cicatrices duraderas.

Con sus manos inmundas, inaugura
aquí nueva prisión, allá un pantano.
Sestea su patética figura

por el gran continente americano,
y es aclamado en toda dictadura,
y en cada dictador tiene un hermano.










 








CANCIÓN DE CUNA


Juanito sigue en su trono.
Juanito sigue saludando,
parece contento.
Van pasando sus preferidos, a saber:
Carlos, Adolfo, Leopoldo, Felipe, José María, José Luis y Mariano.
Juanito saluda y sonríe,
muestra una estrella y la esconde:
parece estar solo en su planeta.
Juanito ha tenido sus juegos.
Juanito sigue jugando,
parece feliz.
A Juanito le gusta el vaivén.
A Juanito le regalaron una semilla poderosa.
Juanito nació, creció mucho y se reprodujo mucho.
Juanito sigue en su trono,
duerme.
¡No le despertéis!



Xavier Martí










HAIKUS



Lluny de les platges
el terrat és fantàstic
com a solàrium.



Cau de la lleixa
la llibreta amagada
que jo buscava.



Llevant-me d'hora
demà veuré com broten
les flors de trèvol.



Cau de la lleixa
la llibreta buscada
entre uns quants llibres.



Les gotes cauen
gentilment de les fulles.
Sendera estreta.




És tan bonica!
M'he apressat a posar-me
màniga curta.



Durant les festes
una llum encantada
brilla en els rostres.



Molts barbs em tiben
els pelets de les cames.
Riu de muntanya.



No paris, nena!
Veure't jugar m'alleuja
la llarga pena.



Dofins ocupen
el port deixat pels homes.
Murmuri d'aigua.



Al port contemplo
com els dofins es mouen
per l'aigua mansa.


Senglars ocupen
l'espai deixat pels homes
entre silencis.