PERE DE “BARCEDONA”

La germana Mònica, monja clarissa del convent de Santa Margarida la Reial de Barcelona, em va lliurar uns papers amb un relat que el meu germà Pere no va poder acabar d'escriure. L'havia descobert a dins d'una butxaca de la seva camisa, el dia que el va trobar mort als peus del Santcrist a la capella de l'abadia. A continuació transcric el relat tal i com el meu germà Pere el va redactar, perquè estic cert que pot ser d'interès llegir-lo.

«A la fi també s'havia imposat a “Barcedona” l'ús de la mascareta, o el morrió, o la burca com deien algunes dones de la ciutat. No només per elles, sinó també pels homes i els infants. Semblava la broma, o la venjança, o la burla de Déu sobre les nacions i ciutats del món occidental, tan avançat, tan orgullós, tan autosuficient.

Feia temps que les dones de “Barcedona” semblaven haver renegat de la seva pròpia naturalesa i de la naturalesa dels homes. Frases repetides i eslògans semblava que havien substituït el pensament racional en ser considerat masclista i, per tant, violent. Les dones de la ciutat havien deixat de creure en qualsevol divinitat masculina i en les pàgines d'una Història protagonitzada per homes. Fins i tot havien arribat a renegar de la seva naturalesa que les obligava a gestar i donar a llum nous éssers humans. Ho consideraven una injustícia biològica a la qual calia posar-hi remei. Molt sovint es manifestaven pels carrers de la ciutat per protestar pel dimorfisme dels humans, de manera que a la ciutat de Barcelona ja la coneixien a tot el món com la ciutat de les dones. I d'aquí venia el nom nou de “Barcedona”.

La lluita de classes havia estat desplaçada a un segon terme per una nova desigualtat que calia combatre: la dels sexes. Aquelles dones volien que en un futur res no pogués diferenciar una dona d'un home.

Molts homes com jo no sabíem quin havia de ser el nostre lloc en aquesta nova realitat i havíem après a refugiar-nos de la soledat i sublimar la nostra pulsió sexual, resant al Déu dels nostres pares, i redactant narracions que poca gent coneixeria.

De jove, jo era molt apassionat, i intentava fer amb les noies que m'agradaven el que havia llegit en un best-seller sobre sexualitat femenina que havia llegit. Les coses que jo feia per intentar satisfer-les, ara serien considerades com a actes masclistes i violents, o bé delictes d'agressió sexual, per les dones del nou empoderament femení. Després del trencament amb la meva tercera nòvia, vaig pensar que havia fracassat amb les dones, i vaig trobar refugi en el Déu de la meva infància i, també, en l'escriptura. Em trobava reconfortat en el meu petit món.

En aquesta nova “Barcedona”, s'havia estès una plaga que havia delmat la població. S'obligava a tothom que circulés per la ciutat, homes, dones i infants a portar una mascareta que retingués qualsevol exhalació d'aire o gotes de saliva, que pogués arribar a la pell i a les mucoses d'algú. Si algú s'infectava, la mort podia ser ràpida i dolorosa. Les dones de l'orient podien mirar-nos, als occidentals, amb ironia en veure que tots aquí havíem de portar una mena de burca per protegir-nos, quan a moltes ciutats europees ho havien considerat un anacronisme d'una religió masclista que oprimia les dones.

Jo m'havia acostumat a anar al convent de Santa Margarida la Reial on em semblava estar ben a prop del meu Déu, que era el Déu dels meus pares i avis, i em semblava que Ell escoltava les meves pregàries. Sempre sortia confortat de la capella, i allí agafava forces per encarar el món. Hi havia una monja molt simpàtica i jove, que sempre somreia quan venia a la capella de l'abadia. Es deia Mònica, germana Mònica, i sempre semblava estar contenta. Quina pau d'esperit devia tenir aquella monja! Quina enveja em feia!

Pensava jo per mi, mentre anava cap a casa meva, si gosaria fer a una noia com la germana Mònica les coses que havia fet a les nòvies de la meva adolescència. No cal dir que era diferent de les dones de la seva generació. També era diferent de la resta de monges del convent. Era tan espiritual, tan natural, i estava tan oferta a Déu!

Un matí molt calorós d'aquest agost, vaig arribar a la capella de l'abadia i vaig veure al primer banc agenollada davant el Santcrist la germana Mònica. La vaig veure tan jove, tan atractiva, tan lliurada a Déu, que no vaig poder contenir-me. Em vaig treure la mascareta, la vaig aixecar del banc, la vaig estrènyer entre els meus braços i la vaig besar com no havia besat cap dona des que era adolescent. Ella va posar les dues mans sobre el meu pit i, amb molta delicadesa, s'apartà de mi. S'allunyà poc a poc i, sense enfadar-se, em digué que resaria molt per mi.

Sé que el que he fet no té perdó de Déu. Ara, quan escric aquestes línies, no goso tornar al convent, ni tan sols goso resar. Tota la pau que hi havia al meu cor s'ha esvanit. No sé què faré. No sé que serà de mi.»

L'endemà d'aquests fets, la germana Mònica trobà el meu germà a la capella del convent, mort als peus del Santcrist. El trobà en posició fetal, com si estigués al ventre de la mare, i amb els ulls oberts girats cap al rostre del Crist. Tenia escuma i restes de pastilles tranquil·litzants a la boca i al voltant del seu cos. La germana Mònica li acaronà un moment els cabells i li tancà els ulls. La monja em va fer a mans el darrer relat que havia escrit en Pere. Vostès ja el coneixen. Com havia dit ja, el va trobar a una butxaca de la seva camisa. L'inclouré, junt amb altres narracions seves, en un recull del qual penso fer-ne una edició. La germana Mònica no hi ha posat cap inconvenient. Només serà un homenatge a un home bo. Descansi en pau.

Xavier Martí, 14 de setembre de 2020