Xavier Martí García

El no-lloc que tots compartim.

EL MÓN

Llum de setembre

m'il·lumina els paisatges

de la infantesa.

“Com una font, a voltes, la paraula diu els secrets del món”.

Joan Vinyoli, “Les hores retrobades”, 1951.

Les meves paraules, que reflecteixen el meu ésser més íntim, voldrien explicar a tothom la manera amb què jo visc i entenc el món. Voldria donar a les meves paraules una transcendència universal, però sóc un ésser limitat, com tots els que habitem aquest món que és el no-lloc que tots compartim per un temps.

ALGUN DIA, TU

Guardaré les meves celles arrufades

junt amb un bon recull de desenganys

tots pastats per mans expertes d'ignorants

que, inconscients o sàdics, somreien quan pensaven

que no me'n sortiria, per quan et vulguis fer veu.

I guardaré les visions d'un adolescent

junt amb el feix de moments idiotes

que molts savis s'esforçaren a proporcionar-me,

perquè jo era el més gros que hi havia al món,

per quan tu vulguis ser veu.

Quan tu vulguis ser veu i et facis veu,

deixaràs d'un cop tots els manuals

que arrossegues per combatre la injustícia,

per cridar la llum que hauràs après

junt amb el nom de qui sempre ha volgut

estar a prop teu quan tu vulguis.

El fum dibuixa

perfumades figures.

Encens de lotus.

Durant la festa

una llum encantada

brilla en els rostres.

Al món, i per la meva pròpia naturalesa, vaig creure en l'amor i em vaig enamorar. Pel diàleg que no ha existit mai entre nosaltres dos, pels recorreguts diferents que hem fet ella i jo al món, pel nostre escàs món compartit consistent tan sols en haver creuat mirades i haver rigut algun acudit, i per sobre del mal que m'ha fet la gent que deia que m'apreciava, deixaré la porta oberta del meu món a un improbable retrobament.

Olors amigues

d'antics pelegrinatges.

Gespa mullada.

L'ALTRE MÓN

Va ser durant els dies

en què jo tornava a creure

quan, amb tres morts sobtades,

vaig sentir d'un cop tot el pes del destí.

Una va ser a l'allunyat Japó,

una altra la plorava jo a les xarxes,

i la tercera, després d'un soroll sec,

en un accident a prop de casa.

Amb ulls eixuts

mirava jo d'esbrinar

fins a on m'arribava la pena,

i si de debò la sentia:

són altres dols d'altres famílies, pensava,

qüestió només de combinatòria

amb què funciona el nostre món

i que els humans, ingenus,

anomenem atzar.

Potser és aquí només, al nostre món,

on podem sentir la pena

i, a l'altre món,

de seguida s'oblidin tots els mals.

Ho espero.

Tota la pena acumulada que m'ha deixat inerme i sense capacitat de reacció emocional davant les pèrdues, sé que un dia em farà plorar per fi sense consol, quan el difícil equilibri amb què sostinc el meu petit món interior es trenqui i jo esdevingui altra vegada la persona que estimava i sentia. Penso que si al món estem només de pas, per què ens lliguen tants llaços afectius? Tenim encara un desig d'eternitat?

Al port contemplo

com els dofins es mouen

per l'aigua mansa.

SEMPRE LA NATURA

Aquí estic, conjugant el present,

enyorant els moments que la ment distorsiona,

dubtant si seré capaç de tornar a començar

les velles rutines quan m'ho reclamin els altres.

Ha estat un temps d'incertesa moguda per forces ocultes.

La natura ha ocupat altre cop el seu lloc al planeta,

i ha fet palesa la inútil supèrbia de l'home

quan s'anomena a ell mateix rei de la creació.

I, amb els seu ordenat desordre, ha donat

als espais humans un alè d'aire fresc i nou.

Senglars ocupen

l'espai deixat pels homes

entre silencis.

Oh bells nenúfars

quanta gent es detura

per contemplar-vos!

Estiu encara.

Entre la gespa verda

fulles de plàtan.

I la mort s'ha fet present al món i ens ha mirat amb els nostres propis ulls. Amb tot el món aturat, els humans hem hagut d'oferir molts sacrificis a l'àngel exterminador. Molts s'han rendit tot esperant una vida més plena. Han tornat les pluges enyorades a la ciutat, i les plantes han crescut sense cap control. Molts animals han fet seus els parcs, els carrers i les platges.

RENDICIÓ

Ella està atrapada en una xarxa

que tot just li permet respirar i obrir els ulls.

Tanmateix, té força encara per somriure

i lluitar contra un destí estrany.

Moltes pregàries han estat oferides,

per poder rescatar-la de la xarxa despietada.

Als que ens quedem aquí

ens sembla injust, sense sentit,

però algun dia també haurem de rendir-nos primerament,

per vèncer després quan haurem travessat la línia fina

que separa la vida terrenal d'una altra que somiem més alta.

Quanta mar brava

evoca amb verdor d'algues

el bull de bledes!

Les flames dansen

mudant sempre de forma

fins a extingir-se.

L'estiu s'acaba.

Mosques, vespes, formigues,

cerqueu refugi!

ON ÉS LA BONA GENT?

La gent no busca ja la veritat,

ja no hi ha bona gent.

La gent s'estima més la post veritat,

és a dir, la falsedat

que li permeti estar tranquil·la.

Mai no s'havia premiat tant al món

la ignorància i el menyspreu a la filosofia.

Es veu que és millor vetllar el negoci

per tenir sempre amb què fer bullir l'olla.

Consumim! Consumim!

Tot és temporal i amb tot es pot jugar.

La paraula serveix només

per construir proverbis d'autoajuda.

No existeix res que transcendeixi

fora de l'estómac i el sexe.

Ara tots som ventres agraïts.

Crec que ja no som bona gent.

La papallona

és feliç amb la seva

naturalesa.

A UN PAÍS QUE NO EXISTEIX

A un país del nord

se'ns va exigir ser adults

quan no teníem ni l'edat

ni el gust.

Veníem d'un país de berenars

davant del televisor,

de riures còmplices,

d'evasions i seguretats fingides

que amagaven els sòrdids

mecanismes dels poderosos.

Quan vam tenir l'edat

de comportar-nos com adults,

vam desembocar en un país

d'anuncis per a nadons,

de nenes sàvies,

de culte a la ignorància

i a un sol líder carismàtic.

I se'ns va exigir ser infants

quan no teníem ni l'edat

ni les ganes.

Molta gent incauta i de bona fe

s'hi adherí amb entusiasme:

salut, diners i Barça!

A molts de la meva generació

se'ns impedí créixer,

en un país convertit

en un continu Halloween

a Port Aventura.

Creat un enemic

culpable i estranger,

el nou país esdevingué

un sol país amb un sol poble

amb un sol cabdill.

Sort que tot va passar

en un país que no existeix!

També llueixen

al peu de la xicranda

les flors caigudes.

Què deixarem al món els que actualment l'habitem? Vivim sense cap anhel d'eternitat. S'ha esperat a què els millors perdessin el cap per a eliminar qualsevol crítica elaborada i raonada als que han tolerat que la cultura consistís només un producte per la satisfacció immediata dels desigs. La majoria pensa que hem vingut a divertir-nos i a saciar els nostres sentits. Canviar el món? Per què? I a casa nostra, el món no importa. Només importa el nostre petit país on oficialment tot és perfecte.

Quin far que guia

per la platja deserta

tan alta lluna!

LA RÀDIO

Han estat sis anys de paraules escrites i benaurades rutines.

Quina por, l'estudi a la Ràdio, durant els primers mesos!

Cada setmana preparant els temes, els textos, els versos,

per a intentar ser sempre original i recuperar habilitats socials.

Realment ho he viscut? L'allunyament alimenta el dubte.

La Ràdio, ara ja ho sé, no era per sempre i, potser, millor així.

Em queda un feix de textos nous escrits d'una manera

com mai abans no havia escrit. Potser tots aquests anys

i textos només són fruit d'una llarga fantasia onírica.

I si aquest nostre món en què tots hem estat i estem de pas fos només un no-lloc on assagem per a assolir una vida més plena en un món més perfecte? Només és una intuïció, però com seria de bo un creixement continu en un món que no es pogués acabar mai. Encara que amb cada nou creixement deixéssim un món per començar-ne un altre. Com l'eruga que té moltes mudes abans d'esdevenir papallona.

Entre silencis

al parc molts ocells canten

pel goig de fer-ho.