Sóc humà; res del que sigui humà
m'és estrany. Res de mi m'estranya,
ni que sigui al racó més amagat
del meu pensament, sigui bo o dolent.
Si em capbusso en la meva nit,
trobo desig, aberracions, puresa,
grandesa d'esperit i petitesa,
i, ranquejant, arrossego la càrrega fins a odiar-la.
Triomfo i perdo, aixeco el cap i l'arronso,
provo d'amollar llast tot afrontant la vida,
«Humanus sum; humani nihil
a me alienum puto»[1].