BARCELONA 2060

Era el mes d'abril de 2020 a Barcelona. El senyor Ràbia em va ensenyar la nova màquina del temps ja muntada i preparada per al meu viatge. Després de molts anys intentant trobar entre tots dos els algorismes i fórmules que es poguessin traduir en peces mecàniques i electròniques, ja per fi la màquina estava llesta.

El senyor Ràbia treballava com a tècnic a la Corporació Catalana a Barcelona. Ell i jo havíem traslladat les nostres idees a una realitat que ja teníem davant dels ulls. Quan vaig seure a la màquina per iniciar el viatge de prova d'anada al futur i tornada des del futur, el senyor Ràbia em digué:

-Ens veurem a la Corporació l'any 2060, noi! Agafa't fort que engego!-.

De sobte, una lluor daurada semblà sortir de la màquina del temps, i tot el meu cos començà a brillar com l'or. En breus instants la lluor s'apagà. Em vaig veure en plena Plaça de Catalunya a sota d'una gran pantalla, voltat de nois i noies que miraven els seus “smartphones” i també la pantalla gegant.

Em vaig incorporar i vaig sortir de la màquina. Vaig buscar un taxi per anar a la Corporació. Em vaig adonar que els taxis conservaven els colors groc i negre de sempre. Quan portàvem ja una estona llarga de carrera, li vaig preguntar al taxista:

-No condueix massa ràpid vostè?-.

-Nooo!, pensi que em conec aquesta ciutat com si fos a casa meva!-.

Em va estranyar molt que, a les cantonades d'aquella nova Barcelona, no hi hagués ni semàfors ni senyals de trànsit ni passos zebra, tot i que, a cada cantonada, s'encreuaven patins, bicicletes, motocicletes, cotxes, furgonetes i vianants. Vaig preguntar al taxista:

-Escolti, com és que ara a Barcelona no hi ha senyals visuals ni acústiques per a regular el trànsit? A les velocitats amb què tothom circula, deu haver-hi accidents i atropellaments cada dia, penso. No?-.

-No pateixi. Pensi que a cada cantonada i a cada cinquanta metres de cada carrer, hi ha càmeres de vídeo que graven el trànsit des de múltiples angles.

-Ah! I aquestes imatges les rep la Guàrdia Urbana, per a multar els excessos de velocitat i les altres infraccions, no?-. El taxista em respongué:

-Nooo! Les imatges són enviades a tots els “smartphones” de tots els ciutadans de Barcelona. Així quan els arriben les imatges de cada nou accident de trànsit, poden enviar els seus “like” a la Corporació Catalana a Barcelona del que més els ha impactat. Cada setmana la Corporació projecta a una pantalla gegant a Plaça Catalunya el vídeo guanyador de la setmana anterior. I es sorteja, entre els que l'han votat com a guanyador, un cotxe d'alta gamma.

-Però, si hi ha ferits i morts, també? Jo ho trobo molt morbós...

-Sí, també es podria fer amb realitat virtual. Però al jovent d'ara li agraden les emocions fortes. Es veu que aquests vídeos són afrodisíacs. Ja hem arribat a la Corporació Catalana, senyor! Són 550 €uros.

-Tingui. Sort que havia agafat diners de sobres pel viatge!.

Quan vaig sortir del taxi, no em va costar trobar l'edifici de la Corporació. Era el mateix edifici amb el mateix número. Vaig entrar, i li vaig dir al porter:

-Vaig a la Corporació Catalana a Barcelona.

-El setè pis, senyor.

En arribar al setè pis, la porta estava oberta. Vaig entrar i vaig preguntar pel senyor Ràbia. La noia de la recepció em comunicà que el senyor Ràbia ja no hi treballava, que s'havia jubilat feia cinc anys. Vaig insistir tot dient-li que compartia un secret amb ell sobre una nova màquina que havíem inventat l'any 2020. La noia em va respondre que d'això ja en feia quaranta anys, que no podia ajudar-me. Vaig respondre-li que jo no pertanyia a la Barcelona d'aquell temps, que els senyor Ràbia segurament sabria la manera de tornar a l'any 2020. La recepcionista em respongué:

-Escolti'm. Li comunicaré una cosa que em confessà un poeta fa uns anys: contra el que ha passat no s'hi pot fer res; no es pot tornar al passat; hi ha un abans i un després; però el que no es pot pretendre és que no ha passat res.

En escoltar aquestes paraules, se m'encengué una llumeneta i em vingué una idea al cap. Vaig preguntar-li a la noia de la recepció:

-El senyor Ràbia també era poeta?

Ella em va respondre:

-Ho era! Més que cap altra cosa...

Llavors em vaig adonar que el senyor Ràbia sabia que el viatge al futur no tenia tornada enrere. Ho sabia abans que jo l'emprengués. Vaig pensar que m'havia enganyat. I vaig preguntar a la noia:

-Vostè em podria dir on puc trobar el senyor Ràbia?

-Escolti'm bé. El senyor Ràbia es va aficionar a conduir cotxes esportius després de guanyar un dels nostres premis setmanals. Potser ja és mort. Mai no fem públics els noms dels participants en els accidents de trànsit de cada setmana.

Després d'aquella conversa, em vaig anar resignant i em vaig acostumar a viure en aquella nova Barcelona tan salvatge. Quan pensava que el senyor Ràbia sabia que jo no podria tornar al temps en què havia iniciat el meu viatge a la Barcelona del 2060, pensava que mai més no tornaria a confiar en ningú.

Però un dia l'atzar va voler que tornés a agafar el cotxe del taxista que m'havia portat a la Corporació. Després d'una llarga conversa, ens vam fer amics, i vam decidir sortir cada nit a veure, en sessió contínua, l'accident més votat de cada setmana per la ciutadania a la gran pantalla situada a Plaça Catalunya.

Així doncs, ja conformat a viure per sempre en aquell nou temps, vaig decidir comprar-me un “smartphone” d'última generació, per afegir-me al joc, i poder participar cada setmana en la votació dels nous vídeos. Vaig pensar que, ja què el premi era un cotxe d'alta gamma, podria sentir l'emoció de poder córrer a dos-cents per hora pels carrers de Barcelona.

I, encara que hi perdés la vida, quina emoció també poder ser protagonista d'un dels vídeos guanyadors setmanals!

Xavier Martí, abril 2020