SOTA CONTROL
Aquest matí,
quan m'he despertat, la psicòloga ja m'esperava asseguda a una
butaca en la penombra del meu dormitori. Abans d'anotar en el meu
quadern la primera emoció del dia per portar-la més tard a la
teràpia de grup, he consultat amb ella si era correcte posar el peu
a terra, per anar al meu escriptori. M'ha dit que era important
diferenciar bé i analitzar les causes que m'havien provocat la
primera emoció del dia, i si era adaptatiu o no l'impuls que m'ha
portat a la idea de posar un peu a terra, per si podia ser un gest
agressiu que amagava un masclisme degut a un conflicte intern.
Sense
imposar-nos l'un a l'altra els nostres criteris, hem decidit tots
dos, després de conversar tres minuts cronometrats, fer un
“brainstorming” sobre la intenció vertadera que s'amagava rere
el meu desig de posar un peu a terra. Sense que hi hagués cap
intenció masclista per part meva d'agafar un avantatge sobre la
psicòloga he començat jo el “brainstorming” amb la frase: “vull
vestir-me i sortir”, ella ha afegit: “estic exagerant”, jo:
“tinc gana”, ella: “estic excitat”, jo: “Avui deu fer un
dia radiant”, ella: “no en tinc la certesa”.
Així hem
estat un quart d'hora que la psicòloga ha cronometrat. Quan hem
acabat, ella ha arribat a la conclusió, que, tot i semblar que era
al contrari, jo estava intentant evitar relacionar-me bé amb el meu
entorn, i que l'eufòria aparent amagava la meva frustració per no
poder sortir del llit d'una manera no violenta.
Arribats a
aquest punt, he decidit, d'acord amb la psicòloga, quedar-me al llit
i intentar no ser masclista ni violent en els meus somnis.
Xavier Martí, 5 d'abril de 2020
