QUIETUDS D'HIVERN

Al mar en calma

la llum del sol titil·la

entre les barques.

Dins la boscana

la remor de la brisa

va d'arbre en arbre.

Ja venç les ombres

l'últim sol de desembre

encenent núvols.

Xavier Martí

RELATS TÒPICS

I

DISTÒPICS

Xavier Martí García

Índex

Índex 2

BARCELONA 2060 3

CAL SER ASSERTIU 7

EL SENYOR QUE NO ÉS DE NORUEGA 9

T'HAS DE MOURE 12

DISCULPIN! 16

AL PEU DE LA PEDRA 19

RONDALLA 21

EL REGAL 24

GRAN HOTEL 26

NATI 28

RETRAT D'UN ENTOMÒLEG 30

QUÈ HE FET AQUEST NADAL 31

SOTA CONTROL 33

BARCELONA 2060

Era el mes d'abril de 2020 a Barcelona. El senyor Ràbia em va ensenyar la nova màquina del temps ja muntada i preparada per al meu viatge. Després de molts anys intentant trobar entre tots dos els algorismes i fórmules que es poguessin traduir en peces mecàniques i electròniques, ja per fi la màquina estava llesta.

El senyor Ràbia treballava com a tècnic a la Corporació Catalana a Barcelona. Ell i jo havíem traslladat les nostres idees a una realitat que ja teníem davant dels ulls. Quan vaig seure a la màquina per iniciar el viatge de prova d'anada al futur i tornada des del futur, el senyor Ràbia em digué:

—Ens veurem a la Corporació l'any 2060, noi! Agafa't fort que engego!—.

De sobte, una lluor daurada semblà sortir de la màquina del temps, i tot el meu cos començà a brillar com l'or. En breus instants la lluor s'apagà. Em vaig veure en plena Plaça de Catalunya a sota d'una gran pantalla, voltat de nois i noies que miraven els seus “smartphones” i també la pantalla gegant.

Em vaig incorporar i vaig sortir de la màquina. Vaig buscar un taxi per anar a la Corporació. Em vaig adonar que els taxis conservaven els colors groc i negre de sempre. Quan portàvem ja una estona llarga de carrera, li vaig preguntar al taxista:

—No condueix massa ràpid vostè?—.

—Nooo!, pensi que em conec aquesta ciutat com si fos a casa meva!—.

Em va estranyar molt que, a les cantonades d'aquella nova Barcelona, no hi hagués ni semàfors ni senyals de trànsit ni passos zebra, tot i que, a cada cantonada, s'encreuaven patins, bicicletes, motocicletes, cotxes, furgonetes i vianants. Vaig preguntar al taxista:

—Escolti, com és que ara a Barcelona no hi ha senyals visuals ni acústiques per a regular el trànsit? A les velocitats amb què tothom circula, deu haver-hi accidents i atropellaments cada dia, penso. No?—.

—No pateixi. Pensi que a cada cantonada i a cada cinquanta metres de cada carrer, hi ha càmeres de vídeo que graven el trànsit des de múltiples angles—.

—Ah! I aquestes imatges les rep la Guàrdia Urbana, per a multar els excessos de velocitat i les altres infraccions, no?—. El taxista em respongué:

—Nooo! Les imatges són enviades a tots els “smartphones” de tots els ciutadans de Barcelona. Així quan els arriben les imatges de cada nou accident de trànsit, poden enviar els seus “like” a la Corporació Catalana a Barcelona del que més els ha impactat. Cada setmana la Corporació projecta a una pantalla gegant a Plaça Catalunya el vídeo guanyador de la setmana anterior. I es sorteja, entre els que l'han votat com a guanyador, un cotxe d'alta gamma—.

—Però, si hi ha ferits i morts, també? Jo ho trobo molt morbós...—.

—Sí, també es podria fer amb realitat virtual. Però al jovent d'ara li agraden les emocions fortes. Es veu que aquests vídeos són afrodisíacs. Ja hem arribat a la Corporació Catalana, senyor! Són 550 €uros—.

—Tingui. Sort que havia agafat diners de sobres pel viatge!—.

Quan vaig sortir del taxi, no em va costar trobar l'edifici de la Corporació. Era el mateix edifici amb el mateix número. Vaig entrar, i li vaig dir al porter:

—Vaig a la Corporació Catalana a Barcelona—.

—El setè pis, senyor—.

En arribar al setè pis, la porta estava oberta. Vaig entrar i vaig preguntar pel senyor Ràbia. La noia de la recepció em comunicà que el senyor Ràbia ja no hi treballava, que s'havia jubilat feia cinc anys. Vaig insistir tot dient-li que compartia un secret amb ell sobre una nova màquina que havíem inventat l'any 2020. La noia em va respondre que d'això ja en feia quaranta anys, que no podia ajudar-me. Vaig respondre-li que jo no pertanyia a la Barcelona d'aquell temps, que els senyor Ràbia segurament sabria la manera de tornar a l'any 2020. La recepcionista em respongué:

—Escolti'm. Li comunicaré una cosa que em confessà un poeta fa uns anys: contra el que ha passat no s'hi pot fer res; no es pot tornar al passat; hi ha un abans i un després; però el que no es pot pretendre és que no ha passat res—.

En escoltar aquestes paraules, se m'encengué una llumeneta i em vingué una idea al cap. Vaig preguntar-li a la noia de la recepció:

—El senyor Ràbia també era poeta?—.

Ella em va respondre:

—Ho era! Més que cap altra cosa...—.

Llavors em vaig adonar que el senyor Ràbia sabia que el viatge al futur no tenia tornada enrere. Ho sabia abans que jo l'emprengués. Vaig pensar que m'havia enganyat. I vaig preguntar a la noia:

—Vostè em podria dir on puc trobar el senyor Ràbia?—.

—Escolti'm bé. El senyor Ràbia es va aficionar a conduir cotxes esportius després de guanyar un dels nostres premis setmanals. Potser ja és mort. Mai no fem públics els noms dels participants en els accidents de trànsit de cada setmana—.

Després d'aquella conversa, em vaig anar resignant i em vaig acostumar a viure en aquella nova Barcelona tan salvatge. Quan pensava que el senyor Ràbia sabia que jo no podria tornar al temps en què havia iniciat el meu viatge a la Barcelona del 2060, pensava que mai més no tornaria a confiar en ningú.

Però un dia l'atzar va voler que tornés a agafar el cotxe del taxista que m'havia portat a la Corporació. Després d'una llarga conversa, ens vam fer amics, i vam decidir sortir cada nit a veure, en sessió contínua, l'accident més votat de cada setmana per la ciutadania a la gran pantalla situada a Plaça Catalunya.

Així doncs, ja conformat a viure per sempre en aquell nou temps, vaig decidir comprar-me un “smartphone” d'última generació, per afegir-me al joc, i poder participar cada setmana en la votació dels nous vídeos. Vaig pensar que, ja què el premi era un cotxe d'alta gamma, podria sentir l'emoció de poder córrer a dos-cents per hora pels carrers de Barcelona.

I, encara que hi perdés la vida, quina emoció també poder ser protagonista d'un dels vídeos guanyadors setmanals!

CAL SER ASSERTIU

...owning times when eyes could see

what was written in the stars...¹

L'Àlex feia molts anys que anava a la consulta d'una psiquiatra. Ell sol havia resolt els grans enigmes de l'existència i de l'origen i l'estructura de l'Univers, però no sabia què havia de fer per comunicar-ho assertivament.

—Cal ser assertiu!—, li deia la seva psiquiatra. —Cal ser assertiu!—, li repetia la seva mare. Pel que es veia, va pensar l'Àlex, les dones sabien com ser assertives. —És que jo podria explicar a tota la humanitat l'origen de la vida, i com són en realitat el sol i totes les estrelles, i, també, com es va formar el nostre Univers. Així la humanitat tornaria a confiar en ella mateixa, i tornaria a ser una unitat i s'acabarien les guerres—. —Podries fer-ho, si vols, però sempre d'una manera assertiva—, li deia la seva psiquiatra. Quan tornava a casa, després de cada consulta, la seva mare li preguntava: —Què t'ha dit la psiquiatra avui?—, —Que he de ser assertiu...—, li responia l'Àlex. —Doncs, fes-li cas, que ella sap el que es diu!—.

L'Àlex, després de moltes consultes amb la seva psiquiatra, i després de moltes teràpies de grup on havia hagut de teatralitzar diverses situacions per tal de practicar l'assertivitat, va caure en una depressió. Tenia coneixences sobre l'origen de la vida i la naturalesa de l'Univers que podrien acabar amb la incertesa i el patiment de la humanitat, però no havia aconseguit aprendre a comunicar-les de manera assertiva.

Ningú al món, ni tan sols ell mateix, sabia que el cor de l'Univers bategava amb els batecs del seu cor, i que la supervivència de tot el que existia a l'Univers depenia de que ell continués amb vida.

Un vespre d'hivern, va tornar a casa seva molt trist, després d'una sessió de teràpia en què no havia sabut representar adequadament com demanar assertivament a un cambrer d'un restaurant que li canviés un plat de carn que estava massa cuita quan ell l'havia demanat poc cuita. L 'Àlex va pensar: —Quina importància té això si ho comparo amb tot el que jo sé?—. I de sobte, sense dubtar, va obrir el balcó i es llançà a l'asfalt del carrer.

En aquell precís instant, el seu plor i la seva desesperança van arribar a tots els racons de l'Univers. Immediatament, tot l'Univers es va commoure. El cel va començar a precipitar-se sobre la Terra, que es va començar a desfer amb les explosions dels milions i milions d'estrelles que impactaven sobre ella, i l'Univers es va anar ensorrant i es va col·lapsar en el buit. Un abisme mai no imaginat va acabar amb tots els somnis i projectes humans, mentre el no-res ho transformava tot en una nit sense fi ni esperança. I, dins aquesta nit sense fi, desapareixia també la panacea de l'assertivitat, que l'Àlex no havia aconseguit aprendre mai.

Però què importava ja?

EL SENYOR QUE NO ÉS DE NORUEGA

“But if you want money for people with minds that hate, all I can tell is brother you have to wait”²

Ningú a la ciutat sabia d'on havia vingut el senyor que no és de Noruega. La dona que el va rebre a l'hotel el primer dia que vingué a la nostra ciutat, m'explicà que anava molt abrigat i suava. Li digué que necessitava una habitació per passar la nit i que algú li comprés roba d'estiu a mida. A la ciutat feia calor. Entràvem a la segona quinzena de juliol. La recepcionista li lliurà una clau, mentre li preguntava el seu nom. —Sóc el senyor que no és de Noruega—, va respondre. Ella li va preguntar, estranyada, com li podien comprar roba d'estiu a mida, si ell no anava a la sastreria a que li prenguessin les mides. Ell li respongué: —És que no tenen bons sastres en aquesta ciutat? Porti-li aquesta fotografia meva al sastre, i que faci la seva feina! Semblen del meu país, vostès!—. La recepcionista es va quedar la fotografia, la d'un home ros i alt amb abric i bufanda.

El senyor que no és de Noruega es va acomodar a la seva habitació. No portava maleta ni necesser. No portava ni cartera ni diners ni targetes de crèdit. Tan sols viatjava amb el que duia a sobre. Es va estirar sobre el llit i aclucà els ulls. El despertà al cap d'unes hores una trucada al telèfon de l'habitació. Era la dona de la recepció que l'informava que ja havia donat l'encàrrec al sastre de fer-li la roba d'estiu basant-se en la fotografia que li havia donat. Però el sastre havia demanat una paga i senyal. La recepcionista també el va informar que havia de pagar per endavant els dies que ocupés l'habitació de l'hotel, i li preguntà com pensava pagar. —Semblen ben bé del meu país tots vostès! Ja haurien de saber que jo no porto mai diners, perquè els que tenia se'ls va quedar la hisenda del meu país. Però faré el que fan els bons ciutadans de la meva ciutat, una col·lecta entre la gent d'aquí. Vostè mateixa es pot encarregar d'organitzar-la. La gent d'aquesta ciutat sabrà les injustícies que va cometre contra mi el govern del meu país, i se'ls entendrirà el cor. Tindrem diners a cabassos!—.

La recepcionista quedà molt parada en escoltar al senyor que no és de Noruega, i començà a dubtar de l'estat de la seva ment. Però, com semblava tan convençut, li va demanar que li expliqués fil per randa les grans injustícies que el seu país havia comés sobre ell i tots els habitants de la seva ciutat. El senyor que no és de Noruega li va respondre que amb molt de gust li explicaria i també a la gent que la recepcionista pogués aplegar al menjador de l'hotel, que per telèfon no ho podria explicar bé. Li digué que si li anava bé reunir al menjador a les cinc de la tarda als clients i empleats de l'hotel, perquè l'escoltessin. I així van quedar.

Quan ja eren dos quarts de sis de la tarda tocats, el director de l'hotel cansat d'esperar al senyor que no és de Noruega, com també ho començaven a estar tots els clients i empleats de l'hotel reunits des de les cinc de la tarda al menjador, li digué a la recepcionista que pugés a la seva habitació, per saber què li havia passat.

La recepcionista pujà al segon pis, i trucà a la seva habitació. Sentí una veu que amb prou feines s'entenia que mormolava: —Amb la calor d'aquesta ciutat, i com que la meva roba m'ha fet suar, m'he quedat afònic, senyora! Però, aviat em sentirà tothom, i tothom coneixerà el mal que ha fet el govern del nostre país als ciutadans de la meva ciutat! Farem meses petitòries i col·lectarem diners a cabassos! Aviat! Aviat!—.

En saber que el senyor que no és de Noruega no podia parlar per tot el que havia suat, a tots els clients de l'hotel se'ls va entendrir el cor i es van solidaritzar amb ell. I, tot i no saber els detalls de la seva lluita contra la injustícia, van empenyorar les seves joies, i van fer donació de bona part dels seus estalvis. Molt aviat, el senyor que no és de Noruega, va reunir una quantitat respectable de diners per poder tornar a la seva ciutat i continuar la seva lluita contra les injustícies del govern del seu país amb les butxaques ben plenes.

A l'hotel de la meva ciutat, al cap d'uns mesos, va arribar una carta del senyor que no és de Noruega en què reclamava que li enviessin al seu domicili de la seva ciutat un paquet amb la roba d'estiu a mida que havia encarregat, i la seva fotografia que havia de servir de model pel sastre. La carta tenia remitent. Així tothom a la ciutat va saber que el senyor que no és de Noruega és d'Oslo, i que la gent d'Oslo també sua.

T'HAS DE MOURE

“Maybe if I told you the right words

at the right time you'd be mine...”³

«T'has de moure, Carles! Mou-te!», em deien els meus amics. També m'ho deia el meu germà, que, des que havíem tornat de la mili, semblava estar sempre enfadat amb mi, com si jo estigués en deute amb ell. No era així quan tots dos vivíem a casa dels pares. Havia canviat i semblava que volia que jo canviés també d'alguna manera que jo no era capaç d'entendre. Alguna cosa del meu passat, que jo no podia recordar, devia ser la causa que la gent que jo estimava, hagués canviat la manera de relacionar-se amb mi. «Mou-te!», em deien, però em deien ni com, ni a on, ni per què. I jo em movia, oi tant! Tallava llistons de fusta amb xerrac o serra a un taller de fusteria, anava amunt i avall de Barcelona, feia gimnàstica, natació, relaxació i també jugava a bàsquet.

A casa meva, el sexe sempre havia estat un tema tabú. Quan els dos germans érem adolescents, el sexe sempre havia estat planant en l'ambient, però mai no se'n parlava de manera explícita. A mi m'havien expulsat d'una acadèmia per haver-hi portat una revista eròtica. Aquest fet havia alimentat la meva inseguretat, i sempre m'havia fet reprimir l'instint en les meves relacions amb les noies. Almenys, així ho pensava jo.

Abans que el meu germà i jo ens anéssim a la mili, quan a casa meva tots encara érem una pinya, un amic dels meus pares em va dir: «gent com tu la volen a tot arreu, Carles. Però mou-te, si no et mous no faràs res!». No ho vaig entendre. A la mili vaig aprendre una altra frase que em repetien sovint, i s'assemblava al “t'has de moure”: «¡estás empanao!». A la mili, ningú podia dir que no m'estava movent: instrucció, marxes a peu, maniobres, guàrdies, pista d'aplicació, gimnàstica. Pensava que potser l'estar “empanao” tenia relació amb què jo fes sempre el que em manaven els meus superiors i no m'enrotllés com calia amb els veterans. Dubtava si el que buscaven en mi els veterans era una amistat, o alguna cosa més que jo no podia ni volia tolerar. Jo era un noi atractiu, però tímid i amb amor propi.

Quan vaig tornar a Barcelona, els meus pares, el meu germà, els meus amics semblaven estar enfadats amb mi. Havia de fer el que em manaven els de casa meva, perquè, si volia imposar el meu criteri, el meu germà em preguntava: «estàs emprenyat?», que s'afegia al “t'has de moure” i al “estás empanao”, que ja coneixia. Semblava que estava pagant les conseqüències d'algun acte punible del qual jo no tenia consciència. Vaig començar a pensar que alguns episodis del meu passat havien arribat a ser del domini públic i jo era l'únic que els havia oblidat.

I, per fi, un dia se'm va encendre una llumeneta quan vaig veure per televisió que en un anunci sortia una nena que s'assemblava molt a una companya de classe del meu col·legi a la qual sempre havia estimat: la Clara. Sí! Vaig començar a lligar caps, i vaig recordar el que m'havia dit aquell amic dels meus pares abans d'anar-me'n a la mili: «a la Clara, te la vas beneficiar...». Com podia haver-ho oblidat tot? Vaig començar a pensar que els fracassos que havia tingut amb les noies eren a conseqüència d'una mala experiència amb ella, quan tots dos érem molt joves. Em va semblar recordar que jo havia reculat, per por de fer-li mal a la Clara quan, en una sola ocasió, ella i jo estàvem provant de fer l'amor. Vaig recordar que la Clara i jo ens estimàvem des que havíem coincidit a la classe de pàrvuls, i durant tots els cursos posteriors, al nostre col·legi. Com era que ho havia oblidat tot?, vaig pensar. Tot havia passat feia uns quants anys com en un somni. A casa ningú no en parlava, com també passava amb molts altres temes familiars. A més, pel que jo sabia, la Clara ja s'havia casat amb un altre i, pel que jo intuïa, ja havia tingut fills. Jo continuava sent com un infant que espera que alguna dona el tregui de la seva fixació en les revistes eròtiques i el plaer solitari.

Moltes vegades pensava per què era tan important per tanta gent que jo em mogués o que m'hagués mogut o no? És que havia d'haver deixat embarassada la Clara per algun motiu que jo no coneixia? Havíem d'haver estat pares tan joves?

Fart d'haver de sentir que m'havia de moure, vaig decidir un dia posar fi a aquesta estranya virginitat meva, que m'havia causat tant malestar durant tants anys, i vaig contactar amb una casa de dones de la vida. Només tenia por que em fallés la virilitat, però, un cop allí, una noia molt bonica i tendra va fer tot el que calia perquè no fos així. Aquesta vegada em vaig assegurar de no recular. En aquella casa vaig enterrar el Carles “empanao”, “emprenyat” que no es “movia”.

No ho vaig comunicar a ningú, però tothom que em coneixia va tornar a tractar-me amb una cordialitat que jo ja no recordava: «t'has mogut molt bé, Carles», em deien. I quan m'ho deien, jo em sentia molt bé. Però pensava: si es tractava d'això, per què ningú no m'ho havia dit explícitament quan la Clara era soltera i tots dos estàvem enamorats? O sinó m'ho podia haver dit la mateixa Clara. Jo hagués fet l'amor amb ella tota la vida si ella m'hagués dit que m'estimava. Potser ella era tan tímida com jo i li havia passat el mateix que a mi. Ella, pel que jo sabia, havia trobat algú amb qui refer la seva vida. Encara a hores d'ara, els fantasmes dels fills que ella i jo no vam tenir em fan pensar, quan encaro la vellesa, que encara podré trobar una dona per fundar una família amb ella.

DISCULPIN!

“Yo, señor, no soy malo...”⁴

Jo, senyores i senyors, no sóc dolent. Vaig néixer ben predisposat a estimar i ser estimat. Vaig intentar estimar una noia per sempre, i vaig fracassar. Ara, amb gairebé seixanta anys, veig el jovent amb una estranyesa plena, al mateix temps, de curiositat. Quan veig que, oficialment i legalment, abraçar la dona que voldries estimar constitueix un acte masclista, penso què caldrà fer quan una dona t'agrada? Comprenc que, si ella no vol res de tu, s'aparti i ja està. Però d'aquí a denunciar-te hi ha un món, penso. A més, no és una cosa natural que si un noi i una noia s'agraden, s'abracin i es besin com a primer pas per a enamorar-se? La nostra cultura sempre ha alimentat en la seva literatura, en la seva música, i en els seus costums un cert romanticisme. O és que les noves generacions consideren l'amor i el sexe com un acte de dominació d'un membre de la parella sobre l'altre? Jo, per si de cas, mai no baixo la guàrdia quan m'enfronto a aquest món tan estrany. Gat escaldat aigua tèbia tem, diu el refrany popular.

Com a gat escaldat que sóc, sempre demano disculpes a tothom. Al metro o a l'autobús, si frego sense voler el braç o la cama d'algú o li trepitjo el peu, i no cal dir, si frego un pit o una natja, em desfaig en disculpes. En el millor dels casos, la persona agredida diu: «no es preocupi» o somriu. I, en els casos pitjors, s'aparta arrufant el nas. El motiu és que vull evitar que la persona se'm giri i em digui en el millor dels casos: «que no té espai suficient vostè per passar?». O bé, en el pitjor dels casos: «escolti, toqui-li el cul a una altra, què s'ha pensat vostè?» i qui sap si, a més, una denúncia. I és que jo, senyores i senyors, no vull patir. I ja fa un temps que qualsevol gest o paraula aïrada de qualsevol persona, em fereix. I amb el que jo he aguantat durant tant de temps, penso!

Quan vaig al metge per fer-me alguna prova, sempre he de disculpar-me per si a la persona que m'atén, ja sigui metge, tècnica o infermera, li molesta que jo vulgui ajudar-la intentant precisar les respostes als seus interrogatoris, o intentant facilitar el lloc adient del meu cos perquè em punxi per a una extracció de sang. En aquests casos, i de la mateixa manera quan agafo un taxi i vull facilitar al taxista la ruta més curta per arribar a la meva destinació, els respectius professionals no dissimulen el seu disgust i amb desdeny, em diuen que em limiti a fer el que em manen, o a pagar i sortir del taxi. Val a dir que jo em sento molt alleugerit quan surto d'aquests compromisos, però amb el cor encongit. Ja no hi ha ningú que pensi com jo? I em sembla que el motiu és que necessito que em retornin alguna paraula amable. Sinó em sembla que la meva persona i la meva vida no valen res. Tot deu venir del buit que han deixat en la meva ànima els parents que ja no hi són i dels quals depenia emocionalment, als quals mai no podré recuperar. Em venç el pensament distorsionat del “tot o res” que faig servir quan estic baix de to.

També em passa quan surto d'algun bar o restaurant del qual no sóc client habitual. Perquè em disculpin l'atreviment d'entrar per primera vegada i gosar consumir, deixo sempre importants propines, degut a què, si no em sento benvingut, començo a dubtar del comportament que he tingut darrerament, i penso si alguna acció o inacció meva ha provocat el tracte fred que rebo a vegades, tot i que jo sé que no hi ha manera humana que el cambrer pugui saber res en absolut de la meva vida. Però jo no sé lluitar contra el meu propi pensament. Si veig que el cambrer somriu, dono les gràcies, mentre m'aixeco per sortir.

Quan sóc al carrer, per fi puc respirar.

AL PEU DE LA PEDRA

“Arriben a un lloc estret,

el camí es tanca...”⁵

Conta una llegenda que en un poble, fa molt temps, un home acabat de casar va sospitar que la seva dona li era infidel. El seu odi contra ella va anar creixent. Fins que un dia que feia una gran ventada, va agafar d'amagat un ganivet de la seva cuina. Va portar la seva dona a la sortida d'un bosc a una clariana on hi havia una gran pedra amb un forat al mig. L'havia enganyat dient-li que hi havia trobat un tresor enterrat que contenia joies de gran valor. Quan van arribar li digué que s'acotxés i busqués al peu de la pedra, i la va atacar amb traïdoria per l'esquena amb el ganivet. Li va clavar el ganivet moltes vegades amb acarnissament fins que caigué morta en un bassal de sang. Al peu de la pedra foradada, a la sortida del bosc, l'enterrà.

Conten també que des d'aquell dia, tots els dies de vent arribaven al poble, portats per la ventada, els udols de la dissortada dona en la seva agonia, i que ningú s'acostava a la pedra foradada per por que els caigués una maledicció de la dona morta.

Però un dia un metge nou va venir al poble, i en assabentar-se de la llegenda, va voler resoldre el misteri. Sense por a cap maledicció, perquè era un home de ciència, va acostar-se a la pedra foradada en un dia de fort vent, i va comprovar que els terribles udols només eren produïts pel vent quan passava pel forat de la roca. És a dir, només era un fenomen natural. Va fer venir les autoritats del poble perquè ho comprovessin, i tothom al poble li va agrair.

Però conten al poble que quan van fer miques la pedra foradada, perquè no se sentissin aquells falsos udols mai més, de sobte, el terra va començar a amarar-se de la sang que sortia de sota la pedra.

RONDALLA

Conten que fa molts anys vivia, en un poble de la comarca, un pagès que estava a càrrec d'una masia que tenia vaques i horts de panís i de verdures. El pagès, que es deia Llorenç, d'ençà que la seva dona havia mort, havia trobat consol en l'amistat del seu gos d'atura, que només vivia per fer feliç el seu amo. Ell i la seva dona l'havien batejat amb el nom de Xisclo. En Llorenç pensava que els animals tenien més coneixement que moltes persones.

En Llorenç era pobre, però li agradava la seva feina de pagès. A més, al mercat del poble apreciaven molt els seus productes. Però li va succeir una cosa inesperada després de la mort de la seva dona. El seu tiet Alfons, que era el propietari de la masia i de gran part dels prats i boscos que envoltaven aquell indret, i, també, d'una casa blasonada, li va dir que vengués la masia i vingués a viure al poble. Venent la masia, li va dir, tindria una bona renda per viure bé el que li restés de vida. Però en Llorenç, a qui la sang li bullia de seguida, li respongué al seu tiet que no volia ser un gandul com ell i viure de rendes, que ell estimava els seus horts i els seus animals, i que el seu treball era un treball ben digne. L'Alfons va tòrcer el gest i li va respondre, despectivament, que fes el que volgués. L'Alfons havia fet la carrera militar, com tots els primogènits de la seva nissaga, que s'estenia i es perdia dins de temps remots. Alguna cosa va canviar després d'aquella conversa.

Va tornar a la seva masia a prop del poble on l'esperava el seu gos Xisclo que bordava molt content. Però alguna cosa passava. Les vaques semblaven nervioses, i el cel començava a ennegrir-se. En Llorenç ve decidir treure les vaques de l'establia i portar-les als prats. Just quan el Xisclo les havia conduït a prop d'uns arbres, del cel tot negre caigué un llamp sobre una alzina que es va incendiar. Les vaques, espaordides, van començar a bramar i a córrer cap a totes bandes. Les va perdre totes. I sota una pluja intensa de pedra, l'home i el seu gos van tornar al recer de la masia. Amb la pedregada, tot el panís, les cols i els enciams es van fer malbé. Sense verdures ni animals per vendre, a en Llorenç només li quedava el seu gos i alguns estalvis. Va decidir tornar a començar. Amb els diners estalviats va comprar nova llavor i quatre vedelles prenyades, per a refer el seu ramat.

Al cap d'un any, quan el panís ja havia granat i les verdures ja estaven crescudes, el pagès i el seu gos d'atura anaren a pasturar les vaques i les vedelles que havien nascut. D'improvís, el cel es posà negre i començà a pedregar. Quan en Llorenç tornava a corre-cuita cap a la masia per a posar protecció sobre les verdures, un llamp caigué sobre una alzina i les vaques, aterrides, fugiren lluny del foc. Un altre cop, en Llorenç va perdre les seves vaques i la collita de verdures i panís. Aquesta vegada estava arruïnat, només li quedava la masia i el seu gos.

Abans que fer-li cas al seu tiet i vendre la masia, va anar a un monestir situat molt a prop del poble, per oferir-se a tenir cura de l'hort i de les vaques. El pare abat li preguntà per què no ho feia a la seva pròpia masia, ja que li agradava la feina de pagès. En Llorenç li explicà els seus dos darrers anys de desgràcia, d'ençà que s'havia barallat amb el seu tiet Alfons que era militar. El pare abat li digué que deixés el seu gos Xisclo a l'abadia i que anés a parlar amb el seu tiet Alfons per demanar-li perdó. I que després tornés al monestir per explicar-li.

Així ho va fer. El seu tiet el va rebre a la casa del poble amb els braços oberts. En Llorenç li va demanar perdó, i li parlà dels seus dos anys maleïts. L'Alfons el va perdonar i, a més, li va donar els diners necessaris per comprar els animals i les llavors suficients per començar una altra temporada.

Molt content va tornar al monestir i li comunicà al pare abat que havia jutjat malament el seu tiet Alfons, i que mai més no ho tornaria a fer amb ningú. El pare abat li va dir que el gos Xisclo els havia ajudat molt amb el ramat de vaques, i que, per tant, una part dels guanys obtinguts per l'abadia amb la venda de la llet i la carn, havia de ser per en Llorenç. Molt content, agafà la bossa amb els diners, i tornà a la seva masia amb el seu gos. Abans, al mercat del poble, va compar noves llavors i vaques per començar de zero.

L'any següent, quan el panís i les verdures estaven madurant, el pagès i el seu gos van anar als prats a pasturar les vaques. De sobte, el cel es posà tot negre. En Llorenç va pensar que la maledicció continuava, però del cel només caigué una pluja molt fina que molt a poc a poc amarava els sembrats i els fertilitzava. De seguida, el cel va començar a aclarir-se i es va veure un arc de Sant Martí que anava des del prat fins a la teulada de la masia.

En Llorenç es va adonar que, quan havia ofès el seu tiet Alfons, de retruc també havia ofès a tots els seus avantpassats que havien estat herois de moltes guerres. Va pensar que ells li havien enviat, des del cel, les plagues que havia patit. Després del perdó del seu tiet, el cel li tornava a somriure. Era la prova que la feina dels militars era tan digna com la seva. El pagès, quan ho va entendre, content va escriure:

El cel regala

tots els colors possibles

després de ploure.

EL REGAL

Ahir, com sempre des del dia en que vaig mudar-me a aquesta masia, vaig trobar a l'armari, a dins de la xiruca, un petit munt d'una substància estranya.

El metge em va recomanar que caminés força i respirés aire pur, i, per aquest motiu, he llogat una casa en plena natura, lluny del brogit de la ciutat.

Tots els dies em llevo a les cinc del matí, i em vesteixo per fer una excursió per aquests viaranys voltats de boscos i rieres. En obrir la finestra, l'aire fresc del camp m'omple els pulmons.

El primer dia, em va estranyar una sensació viscosa en posar-me la xiruca del peu dret. Amb la llum de l'albada no vaig saber què era aquella substància que tacava el meu mitjó blanc. Vaig encendre el llum, i vaig veure que tenia una certa consistència i que era de color blau.

Des d'aleshores, quan de matí trobo el pilonet blau, penso en grans pintors com Picasso, Dalí o Miró, i dubto si hi ha algun gran artista plàstic que té accés al meu armari mentre jo dormo.

Fins i tot he deixat una paleta amb pintures a l'oli de la mateixa densitat, però de colors diferents, amb l'esperança de trobar un regal del meu visitant nocturn. Tanmateix, el pintor deu d’estar passant una època blava, perquè continuo trobant la paleta intacta, i el petit pilot de matèria blava a la meva xiruca dreta.

Avui he volgut resoldre l'enigma: m'he llevat a mitjanit, sense fer soroll, i he enfocat el fons del meu armari amb una llanterna.

El misteri i els regals s'han acabat: he trobat un petit forat en un racó de l'armari que donava al bosc, i he estat a temps d'escoltar dues veus atiplades que s'allunyaven.

—Això no deixaré que ho tornis a "barrufar" mai més!

—Saps que et dic?, que el Gran Barrufet s'ho "barrufa"

a les calces!

GRAN HOTEL

La frenada del taxista em desperta d'una son profunda. Escolto la seva veu ronca i el dring de les monedes que cauen a terra. El seient grinyola, i la Marina tanca d'un cop la porta del taxi; els seus tacons sonen com una pedregada, mentre puja les escales del Gran Hotel.

Com si els deus volguessin venjar-se, comença a caure una gran quantitat de calamarsa. La teulada sembla un tambor, o bé una taula de ping-pong.

A la recepció hi ha un timbre i un individu roncant. El so del timbre fa que es desperti el recepcionista, qui, amb un somriure burleta, em dóna la clau de l'habitació numero 69. La clau cau per terra, i les pedres de la calamarsa que s'han escolat per la porta principal, em fan relliscar. El terrabastall de les maletes, la clau i jo, en caure, fan que la Marina esclati en una gran riallada. El recepcionista fa un badall i torno a sentir les seves rítmiques roncadisses.

A la fi, ja refets la Marina i jo, pugem a l'habitació 69, i el pany fa un soroll estrany quan la Marina hi fica la clau. Ens adonem que la clau s'ha fet malbé amb la relliscada quan la meitat de la clau queda dintre del pany.

De la meva boca surten abundants renecs, i torno a baixar fins la recepció. El cop de timbre torna a deixondir l'home qui, després de badallar una mica, m'escolta amb tota l'atenció que pot. Li explico, amb una veu entre ronca i suplicant, l'assumpte de la clau. Em respon, cridant, que una clau nova costa diners. Faig rebotre una moneda nova sobre el taulell. El recepcionista l'entoma abans que caigui a terra, i em dóna una clau nova mentre es tomba d'esquena per poder riure més a gust.

Pujo a l'habitació i, quan la clau comença a grinyolar, sento uns esgarips que provenen de dintre de la cambra. Provo de girar la clau al pany, i m'adono que han tancat per dins.

Trec la clau mentre de la meva boca surten blasfèmies contra tots els déus. Llanço la clau a recepció i surto del Gran Hotel, tot maleint l'habitació 69, el recepcionista i la Marina.

Mentre espero un taxi, comença a tronar, i els déus, com si es vengessin, m'apedreguen el cap rítmicament amb una altra calamarsada.

NATI

Darrerament, a la senyora Natàlia, se li humitejaven els ulls quan pensava en l'esguard tranquil i confiat de la seva néta.

La jove i el fill treballaven tot el dia, i cada tarda li deixaven la nena. Als matins, la senyora Natàlia feia de minyona a cases de

gent benestant que la tractaven amb freda correcció. S'havia acostumat a anar a la feina caminant. Havia sentit en un programa de ràdio que caminar estimulava la circulació de la sang i era bo per al cor.

El seu marit, torner jubilat, es passava els dies a la taverna. Malbaratava part dels diners de la pobra pensió jugant a cartes amb els amics. Quan arribava a casa, la seva única preocupació era tenir el sopar a punt i allitar-se aviat.

La senyora Natàlia pensava que el millor era callar i no capficar-se amb el resultat de les anàlisis. Però els maldecaps no li deixaven agafar la son. En canvi el seu marit dormia com un tronc i sovint prenia espai de la seva part del llit.

La senyora Natàlia sabia que alguna cosa havia de canviar a la seva vida. Somiava amb robar-li temps al temps i fugir al camp amb la nena. Darrerament, la senyora Natàlia no podia amb la feina. Se li havia tornat feixuga. Les senyores de les cases on estava servint, li van assegurar que podria prendre's el treball amb mes calma.

Però les promeses que aquell ritme baixaria no van ser res més que eufemismes. Alguna cosa maliciaven aquelles bruixes. Les veus varen córrer de casa en casa i, de sobte, la senyora Natàlia es va trobar sense feina.

L'endemà al matí, va fer algunes compres a la drogueria.

Aquella tarda la senyora Natàlia, mentre mirava embadalida com la seva néta jugava amb el sonall, va pensar que les coses tornarien a anar bé.

Quan es va saber el trist desenllac, les senyores comentaren: ≪era molt endreçada≫, ≪sempre tan puntual≫, ≪no me'n sé avenir≫, ≪només pensava en la família≫, ≪tan fiada com era...≫.

Asseguda a la falda de l'avi, la Nati reia ensenyant les seves cinc dentetes. Amb l'esguard tranquil i confiat, mirava per la finestra del tren que els duia a la finca que el vell, torner jubilat, havia llogat al camp robant-li temps al dolor i lluny de tanta hipocresia.

RETRAT D'UN ENTOMÒLEG

Tenia motius per dubtar de la integritat del senyor Samsa.

M'estranyaven els sorolls que provenien del seu pis.

Feia temps que sonava el seu timbre pels volts de la mitjanit. Se sentien salutacions efusives i grans riallades. Les veus es perdien dins del pis del meu veí. Tanmateix, no s'escoltaven mai veus o petons de comiat.

M'encuriosien els xiscles que em despertaven cada matinada a les quatre.

Una nit, els crits que venien de la casa del veí, esdevingueren més rítmics, fins i tot sensuals. Em vaig llevar del llit, vaig posar-me el bati de seda, i vaig dirigir-me a la porta del senyor Samsa, tot esperant que vingués a obrir, i em convidés a entrar.

Al cap d'una estona, vaig gosar trucar al timbre. El senyor Samsa em va rebre amb un posat sorneguer, i em va mostrar la seva col·lecció de coleòpters.

≪Veu?≫, va dir, ≪només hi falta vostè!≫.

El so de quatre campanades va ofegar els meus darrers xiscles

QUÈ HE FET AQUEST NADAL

Ahir es van acabar les vacances. Aquest Nadal ho he passat força bé. El papà i la mamà em van comprar moltes joguines i vam cantar nadales a l'habitació on hi ha el pessebre. Els papàs sempre em compren mes coses per Nadal que per Reis. Diuen que així tinc mes temps per jugar. L'arbre no era tan gran com el de l'any passat. Hem de cuidar els arbres i el d'aquest any tenia arrels. El papà diu que el plantarem a la serra de Collserola. Tenia moltes llumenetes que s'encenien i s'apagaven. El meu germà gran i la mamà van posar-hi moltes boles de molts colors. El meu germà gran va sortir a sopar la nit de Cap d'Any. Encara no te divuit anys però s'afaita i surt amb noies. La nit de Cap d'Any me'n vaig anar a dormir d'hora.

Des de la meva habitació vaig sentir que el meu germà gran parlava per telèfon. A vegades jo he agafat l'encàrrec quan ell no hi és. Em sembla que la noia es diu Carla. Sempre riu molt i diu que sóc encantador. El meu germà gran s'enfada si no li dic ben clar el que volia la Carla. A mi m'agradaria que em truqués una noia però el papà diu que sóc massa petit. A l'arbre jo tenia una videoconsola Ristretto i un llibre que quan l'obres és un castell o una masia o la cuina de la Ventafocs. S'hi pot jugar si obres les pàgines i mous els ninots que hi ha. El papà tenia una capsa plena de mocadors i la mamà tenia aigua de colònia. El meu germà gran tenia una màquina d'afaitar elèctrica. Jo quan sigui gran no vull tenir pèls a la cara. Quan va trucar la Carla per desitjar-nos un bon any li vaig preguntar per què li agradaven els nois que s'afaiten. Va riure molt però el meu germà gran va agafar de seguida el telèfon. No estava gaire content i em va dir que anés a jugar amb la videoconsola. Jo li vaig dir que no que volia parlar amb la Carla. A la tarda la mamà em va preparar el bany amb aigua molt calenta. Jo jugava amb l'esponja i la mamà em rentava el cap. Quan em vaig quedar sol va entrar el meu germà gran i em va preguntar si volia jugar amb la videoconsola. Li vaig dir que no però la va agafar de la meva habitació i me la va llançar. No hi vaig poder jugar perquè es va mullar tota i ja no funciona. Abans d'ahir els papàs em van portar a casa dels tiets de Sants. El papà i la mamà anaven vestits de negre i van dir als tiets que jo no havia de saber res del que passava. El que em sap mes greu és que no podré anar amb el papà a plantar l'arbre de Nadal. El meu germà gran no l'he vist mes des de la nit de Reis. S'estava banyant i per ajudar-lo vaig engegar la màquina d'afaitar i la vaig llançar al bany. Estic segur que el meu germà gran se n'ha

anat amb la Carla.

SOTA CONTROL

Aquest matí, quan m'he despertat, la psicòloga ja m'esperava asseguda a una butaca en la penombra del meu dormitori. Abans d'anotar en el meu quadern la primera emoció del dia per portar-la més tard a la teràpia de grup, he consultat amb ella si era correcte posar el peu a terra, per anar al meu escriptori. M'ha dit que era important diferenciar bé i analitzar les causes que m'havien provocat la primera emoció del dia, i si era adaptatiu o no l'impuls que m'ha portat a la idea de posar un peu a terra, per si podia ser un gest agressiu que amagava un masclisme degut a un conflicte intern.

Sense imposar-nos l'un a l'altra els nostres criteris, hem decidit tots dos, després de conversar tres minuts cronometrats, fer un “brainstorming” sobre la intenció vertadera que s'amagava rere el meu desig de posar un peu a terra. Sense que hi hagués cap intenció masclista per part meva d'agafar un avantatge sobre la psicòloga he començat jo el “brainstorming” amb la frase: “vull vestir-me i sortir”, ella ha afegit: “estic exagerant”, jo: “tinc gana”, ella: “estic excitat”, jo: “Avui deu fer un dia radiant”, ella: “no en tinc la certesa”.

Així hem estat un quart d'hora que la psicòloga ha cronometrat. Quan hem acabat, ella ha arribat a la conclusió, que, tot i semblar que era al contrari, jo estava intentant evitar relacionar-me bé amb el meu entorn, i que l'eufòria aparent amagava la meva frustració per no poder sortir del llit d'una manera no violenta.

Arribats a aquest punt, he decidit, d'acord amb la psicòloga, quedar-me al llit i intentar no ser masclista ni violent en els meus somnis.

1“Pertanyent a un temps en què els ulls podien veure el que estava escrit a les estrelles” en anglès. Op. Cit. “I am”, Moody Blues, “The present”, 1983. N. De l'A.

2“Però si vols diners per gent que odia, l'únic que et puc dir, amic, és que hauràs d'esperar”, en anglès. Op. Cit. “Revolution”, “The Beatles”, The Beatles, 1968.

3“Potser si et digués les paraules correctes en el moment adequat, series meva” en anglès. Op. Cit. “Baby, can I hold you?”, Tracy Chapman, “Tracy Chapman”, 1988. N. De l'A.

4“Jo, senyor, no sóc dolent”, en castellà. “La familia de Pascual Duarte”, Camilo José Cela, 1942. N. del A.

5Op. Cit. “El salt de la bella dona”, Maria del Mar Bonet, “Anells d'aigua”, 1985.