miércoles, 27 de mayo de 2020









ESTIUEJANT

Torna l'estiu i amb ell el dolç desig
de viure cada instant amb plenitud,
per si un dia ens trobem de cop enmig
d'un maldecap que ens porti inquietud.

Les festes i revetlles anuncien
dies i nits curulls de llums llampants,
i com que les intencions canvien,
l'aire del cel s'emplenarà de cants.

Estiuejants com som de Barcelona,
voldrem participar de l'alegria
de la gent que ens acull per una estona,
i ens ofereix la seva companyia.

Perquè sabem que fins passat un any
no tornarà a complir-se el nostre afany.



ENSOMNI VERD

Trepitjo amb tu la platja de la vila,
i els nostres peus caminen sobre brases.
La llum d'estiu sobre la mar titil·la
i el teu esguard m'il·lumina les passes.

Al bosc proper ja brunzen les cigales
per refrescar tot l'aire que respiren.
Els pins pinten de verd les dolces cales
per al descans dels ulls que les admiren.

Tu i jo voltem la dona marinera,
i ens prometem que hi tornarem un dia.
Pugem els esglaons a la carrera
i fem volar la nostra fantasia.

Però ara aquí, a sota la figura,
estic ben sol, de mi ningú té cura.


Records de la vila de Lloret de Mar, del meu poemari "Rosa de bardissa".










L'ALTRE MÓN


Va ser durant els dies
en què jo tornava a creure
quan, amb tres morts sobtades,
vaig sentir d'un cop tot el pes del destí.
Una va ser a l'allunyat Japó,
una altra la plorava jo a les xarxes,
i la tercera, després d'un soroll sec,
en un accident a prop de casa.
Amb ulls eixuts
mirava jo d'esbrinar
fins a on m'arribava la pena,
i si de debò la sentia:
són altres dols d'altres famílies, pensava,
qüestió només de combinatòria
amb què funciona el nostre món
i que els humans, ingenus,
anomenem atzar.
Potser és aquí només, al nostre món,
on podem sentir la pena
i, a l'altre món,
de seguida s'oblidin tots els mals.
Ho espero.



Xavier Martí, maig de 2020









QUELCOM FALTA


Tics del passat em tornen a visitar.
Vaig a l'aixeta a omplir gots d'aigua
compulsivament.
Bec sense set, quelcom em falta:
el gust de compartir amb amics
sensacions, cafès, paraules.
Sense rutines ni obligacions
fora de la família,
l'estrany confinament,
la manca de paisatges
em van corcant per dins.
Intento distreure'm
prenent el sol a la terrassa,
mentre comença a ser crònica
la sensació de buidor.



Xavier Martí, 22 de maig de 2020