POESIES
DELS DIMARTS
Xavier
Martí García
POESIES
DELS DIMARTS
Al
meu germà Martín
que
no ha trobat mai útil la creació poètica.
ÍNDEX
Dedicatòria 3
Índex 4
I. MIRALL ENDINS 7
FITA 8
SOLITUD 9
ESTENDARD 10
ABSTRACCIÓ 11
PÀTRIA COMPLETA
(Poema acròstic) 12
VIVINT 13
CRÍTICA 14
LA VELLETA 15
LA VELLA DIDA 16
QUAN BATEGUES LES
ALES S'ENDOLCEIX L'AIRE 17
ANTONI 18
CEL DE TARDOR 19
NEGUIT 20
NADÓ 21
EL MEU CARRER 22
SENTOR DE NADAL 23
DOLOR 24
ENCARA UNA
ESPERANÇA 25
LA BOTIGA 26
ON ETS? 27
SETÉ SIGNE:
(El cavall) 28
L'AVI JOSEP 29
TREBALLAVA DE
FUSTER 30
DOLÇ AMIC (Poema
acròstic) 31
POBRETES LES
DRÍNGOLES 32
“TRANSDOJI” I EL
“GRADÓ” 33
EVOLUCIÓ 34
OLI EN UN LLUM 35
POEMA CULPABLE 36
EQUINOCCI (Centó
pur) 37
CENTÓ DE COMIAT
(Centó pur) 38
II. PINTAT DE
GROC 39
AMOR 40
POSTAL DE LLORET 41
ATRICIÓ 42
PERSONA 43
PARLEM 44
NATURALESA 45
POETES 46
ANY NOU 47
ESTIU 48
HOMENATGE 49
INTROSPECCIÓ 50
SOMRIURE 51
DES DEL MEU RACÓ 52
CREIXENÇA 53
FINAL 54
LA FONT DE CAN
VIÑAS 55
L'ÚLTIM MORT DE LA
GUERRA 56
VOLIA VIURE 57
UN MALSON 58
ALBADA 59
EL CALABÓS 60
“UNTIL WE MEET IN
HEAVEN” 61
SISTEMA 62
III. UNA CADIRA AL
PATI 63
TORNA EL NADAL 64
EL PALMÓ 65
FIGURES D'ALBERTO
SÁNCHEZ 66
EL NOSTRE PA 67
LA GENT BONICA 68
PRESUMIA MOLT 69
BECEROLES 70
GROC, GROC, GROC,
FORA D'ESPANYA 71
TRES DESEMBRES 72
MANS 73
MANS AMIGUES, MANS
SOMNIADES 74
UN SOMNI 75
SI NO FOS 76
BELLES DANSES 77
LLUNA DE PAPER 78
EL CODI DE L'AMOR 79
UN PERIQUITO 80
JUDICI FINAL 81
AQUELLA PARET,
AQUELLA MIMOSA 82
GUINOVART 83
ÀNGEL DE LES
RAMBLES 84
LA MIRADA 85
GIMCANA 86
TRES BOTONS 87
I
MIRALL ENDINS
FITA
Voldria
créixer tant,
que
pogués veure des de dalt
la meva petitesa.
Joies d'ahir com
joies d'avui:
no tinc amor a qui
comprar-li joies,
sinó a la meva mare
qui encara em busca
algú
amb qui compartir la
vida.
ESTENDARD
Negre
sobre blau:
aigua
endolada
d'un
mar embrutat.
ABSTRACCIÓ
T’emmarquen
deserts policromats de magrana fràgil.
Mai
no oblides la ufanosa rojor que exhala el teu sol.
A
la creixent teulada fas néixer les cordes colrades de la festa.
Tornes
sempre a les rialles ombrívoles que bressola el teu camp.
L’albada
ardent t’abstreu com dunes fèrtils i properes.
Tanques
la buidor de l’eina perquè el roig és al cim.
A
la fi t’emmiralles en danses i músiques parlades.
Amb
mots ocres emmudeixes les veus que s’alcen del llot.
PÀTRIA COMPLETA
(Poema acròstic)
Estic i sóc, i a
poc a poc em faig,
Miro endavant, i em
veig i em sento nova.
Demano
poc ―potser
demano massa―:
Or i barres de sang
a la senyera,
L'or i la sang
guanyats per la paraula.
Anhelo dons, anhelo
riures nous
Que ofeguin sons
antics d'estèrils planys,
Uns riures clars que
portin noves gestes:
Estels d'argent,
camins il·limitats,
Senderes, corriols,
versos senzills,
Treball i esforç de
terra reverdida
Amb nous rebrots de
poble mil·lenari.
Pobra no sóc, que
tinc llengua i bandera:
Àvidament beuré
l'aigua pensada;
Tolls i fonts fondes
guardaran els mots
Rabiosament, com qui
amaga joies,
I a poc a poc
amararan la terra
Amb nou desig de
dolç ressorgiment.
Mireu-me tots ara
que estic completa:
Estic i sóc, i a
poc a poc em sé
Volguda entre les
altres nacions.
Així seré com
l'arbre que rebrota.
VIVINT
Jo només sóc un
esclau:
del meu dolor, del
meu desig,
del meu pensament.
Qui es pot aixecar
del llit
com a senyor d'ell
mateix?
Tot és rendir-se: a
la son, al dolor,
al pensament
limitat.
I, malgrat tot, no
tot està
escrit ni programat:
només hi ha la
certesa
de la incertesa.
Potser el pas
d'esclau a senyor
només sigui
possible
des d'un creixement
interior
que porti cap a la
saviesa.
CRÍTICA
M'he fet massa de
ciutat,
o, potser, és que
no he pogut escollir,
i el soroll de
màquines burxant l'orella
de dia i de nit,
m'ha deixat indefens i sord.
Com no recordar les
suaus remors del camp?
M'omplien, més que
l'oïda, l'ànim i l'ànima.
I què pensar de la
joventut d'ara?
Quan van al camp, es
queixen de les campanes,
de les esquelles,
del quiquiriquic del gall,
dels lladrucs dels
gossos, i troben la pau
en les joguines que
els han regalat
les noves
tecnologies, i ja no saben
ni escoltar ni
sentir ni somiar.
Potser és que m'he
tornat un vell xaruc nostàlgic
i canto a tot el que
s'ha perdut.
LA VELLETA
Véns a poc a poc:
la teva figura,
emmarcada de pedres,
és fràgil, però
brillant
de vida viscuda.
Vas a poc a poc fent
tentines
amb el bastó pel
carrer de terra
il·luminant, tot
d'una
el meu ull
d'espectador.
Véns i vas com les
hores, com el record,
com el mar llunyà.
Et veig i penso si
el món tindria sentit
sense la gent com
tu.
LA VELLA DIDA
A prop de la caldera
et veig, ventant el foc.
Fent el dinar et
recordo, bullint patates.
Rentant la roba
t'imagino, al safareig.
Fregant el terra et
planyo, agenollada.
Fent el meu llit
t'enyoro, a la cambreta.
Anant al mercat et
ploro, pel carrer amunt.
I et veig, et
recordo, t'imagino,
et planyo, t'enyoro
i et ploro,
encara que ja et sé
ben lluny del patiment.
QUAN BATEGUES LES
ALES S'ENDOLCEIX L'AIRE
“Quan bategues les
ales s'endolceix l'aire”,
de la meva amiga
Pura Lázaro, poetessa
Quan un àngel
somriu
s'obre una porta al
cel.
Per aquesta porta hi
caben
totes les ales, els
llavis,
els petons, la
gràcia,
la tendresa, la
dolçor
que ens du sense
pensar
cap al món màgic
i també terrenal
on l'amiga Pura ens
acull
i ens fa sentir-nos
útils i estimats.
ANTONI
Al meu amic Antoni
Otal, poeta
Mireu
el bon Antoni de les tardes plenes.
Mireu
com ja remunta cavalcant els mots,
no
està vençut. Ja s'alça per damunt dels llots
i
guaita el mar i el sol, la sal i les arenes.
Contempleu
tots com ha trencat tristes cadenes
amb
cants d'ocell. Com és colom d'indrets ignots,
missatger
d'espais perfectes. Contempleu tots
com
fa dels seus escrits recer de fonts serenes.
Obriu
de bat a bat els ulls per poder veure
l'alta,
pura verdor dels dos estels intactes
que
us esguarden enllà de la foscor covarda.
Perquè
com més i més mireu més voldreu creure
en
la clara lliçó dels seus versos exactes
que
tramunten la infinitud d'aquesta tarda.
CEL DE TARDOR
Els
núvols com cabretes
salten
pel cel
i
ombregen el camp.
El
vent juga amb ells
a
fet i amagar.
El
sol enfadat
amb
els núvols i el vent
camina
de pressa
pel
cel de tardor.
Sap
que poc a poc
la
nit s'allargassa,
i
ha de dir adéu
al
seu regnat d'estiu.
NEGUIT
Fa
molt de temps que sóc tancat a casa.
Voldria
passejar les meves cames
i
fugir lluny d’aquest silenci sord.
Obriria
de bat a bat la casa
amarada
de rius sense riberes
a
qui volgués tocar la seva balda.
El
so del bes de ferro sobre ferro
faria
despertar les parets sordes
a
les flames del meu desig ardent.
NADÓ
Nadó:
llet
tèbia de cada matí.
Nadó:
somriure
tendre d’infant content.
Nadó:
llavis
molsuts que xumen vida.
Nadó:
mans
que s’aferren a mans més grans.
Nadó:
brot
primerenc de primavera nova.
Nadó:
tantes
paraules que no he dit mai.
EL MEU CARRER
El meu carrer, la
casa dels pares,
el pis on he viscut
sempre,
tenen escalfor de
casa antiga,
i, per sobre de tot,
tenen moltes passes recordades
de les persones que
a casa hem estimat:
l'avi Martí, amb el
barret i el bastó,
l'àvia Lourdes, que
tenia els ulls blaus
i, quan jugava a
cartes amb els néts,
sempre es quedava
“mona”,
l'àvia Carmen, que
sempre rellegia el mateix llibre,
i deia que no
l'havia llegit mai,
i el pare que creia
en el Barça
per damunt de
qualsevol altra cosa.
A casa la flama de
l'amor resta encesa
a la llar on reposen
els nostres somriures,
per fer pinya contra
el pas del temps.
SENTOR
DE NADAL
Sentor
de flors ufanoses:
enyorança
del passat.
Escalfor
de casa antiga:
alegria
de Nadal.
Garlandes
que il·luminaven
ulls
oberts de bat a bat.
L’escala
de fusta vella
portava
cap al portal.
L’arbre
de llum perfumava
la
imatge de Déu infant.
De
la dolçor d’aquells dies,
resta
sentor de comiat.
El
poder d'un costat fosc
com una bota damunt el meu coll,
i la
irracionalitat viscuda cada dia
quan jo era encara tendre
i no
podia entendre el meu patiment
entre l'exigència i la
desemparança
d'una figura paterna massa dolça i indefensa,
em
feien obeir sense saber per què ho feia.
Després, ja sol a la
meva habitació,
mentre el pare es distreia amb la televisió,
vaig
sentir com es trencava a dins l'orella,
el meu equilibri, i amb
ell,
la meva força per continuar estimant.
ENCARA UNA ESPERANÇA
Mai he estat en
contra de res,
vaig creure en
l'amor i, per tant, em vaig enamorar,
encara tenia al cap
algun eco de la infància
i de nits al
cinerama: encara adolescent,
la força
m'acompanyava.
Els dies grisos van
venir després,
cremant-me com una
teia encesa,
i aquell “sí
vull” que altres digueren
per a complir els
somnis més bells,
se'm quedà a mig
camí de ser pronunciat.
Però encara hi ha
núvols roses que anuncien,
en la foscor de la
meva ànima,
que qualsevol nit
pot sortir el sol.
LA BOTIGA
Com
cada estiu i ja en fa més de trenta,
he
agafat el camí que porta cap a la botiga de la teva mare,
el
qual antigament recorria ple d'alegria i confiança
en
un gran futur per a tu i per a mi.
El
teu pare treballava d'obrer,
jo
tenia la dèria dels estudis,
fins
i tot volia dedicar-me a la investigació!
Els
carrers tenen les mateixes cases,
la
mateixa forma, però les botigues de sempre,
de
gent del país i per a la gent del país,
són
ara per a joves estrangers disbauxats
que
donen mala fama a la vila.
Fins
i tot la botiga de la teva mare
que
era d'articles de regal,
ara
és una altra licoreria més al servei del diner ràpid
a
costa de borratxeres d'adolescents.
La
teva àvia, la teva mare, el teu pare i tu,
no
hi sou, i a la vila gairebé tothom em resulta estrany.
Com
em feies córrer cada diumenge
del
passeig fins al carrer de la vostra botiga!
I
jo pensava que sempre seríem iguals tu i jo,
i
sempre m'acolliries entre els teus braços
i
que la vila seria l'etern refugi on tu i jo trobaríem
la
manera de saber el que significa estar vius.
He
tornat a recórrer el camí que portava
cap
a la nostra felicitat. Potser la felicitat
sigui
evocar-te cada estiu, bo i recorrent-lo
amb un somriure als
llavis.
ON
ETS?
Tu
i jo vàrem néixer
a
dos costats oposats de la vida.
Tu
i jo ens vàrem unir
amb
la força immensa de l’amor.
Tu
i jo vàrem sentir
el
que significa estimar-se.
Tu
vas vèncer la por.
Jo
vaig vèncer la por.
Si
vàrem ser un contra tota la por
en
què ens varen educar,
contra
tot el que ens feia mal,
contra
totes les convencions,
contra
el destí de l’home de restar sol,
contra
la separació dels sexes,
per
què aquest silenci?,
per
què tant ressentiment?,
per
què la desconfiança?
Jo
no he oblidat.
Tu
ho vols tot menys a mi.
On
ets?, em vols fer creure que encara ets tu?
SETÈ
SIGNE:
(El
cavall)
Al meu germà
Martín, que té el cavall
com a signe seu de
l'horòscop xinès
El
cavall somnia peixos ardents
vers
els espais mullats.
El
desert dels seus ulls serpeja sempre
fins al cor de la
nit.
Fuig
poc a poc de la boira salvatge
amb
paraules rugoses.
Els
volcans foscos de la seva infància
bullen lluny de la
por.
El
somni del cavall dels ulls de nit
és
blau com les paraules.
L’AVI
JOSEP
L’avi
Josep naixé a la terra ferma.
Duia
barret i sempre caminava.
Tenia
un cor que mai no s’acabava
i
unes mans grans de terra clivellada.
S’alçava
sempre a trenc de matinada
i
plorava quan l’horta estava erma.
No
tingué estudis ni li feren falta.
Treballà
sempre i sempre fou de poble:
de
tan senyor, no li calgué ser noble
per
poder dur la noble testa alta.
TREBALLAVA DE FUSTER
Treballava de
fuster,
i sabia els noms
de tots els arbres
d'on provenia la
fusta.
Treballava de
fuster,
un ofici digne,
i amb la saviesa
de les seves mans,
bastia un món de
somnis.
Treballava de
fuster,
i n'escrigué un
bell poema,
com bella va ser la
seva vida
dedicada a
dignificar un ofici.
DOLÇ
AMIC
(Poema
acròstic)
Al meu amic Jordi
Matas Dalmases, politòleg
Jugàvem
junts sovint a cavall fort
o
bé a futbol (jo no en sabia gaire),
rèiem
plegats, i sempre érem amics
de
les hores de pati, massa curtes,
i
les hores d'estudi, massa llargues.
Menjàvem
entrepans a casa meva
amb
la il·lusió que tenen els infants;
tu
manaves i els altres obeíem
amb
la por viva que no t'enfadessis
si
no fèiem la teva voluntat.
Devíem
créixer, no recordo quan;
al
pati no s'escolten més rialles,
l'escola
ja fa temps que va tancar;
mentre
deturo el pas d'hores i dies,
amb
fets i amics que encara compartim,
sé
que ens queden molts anys per viure encara
en
aquest nostre món que el temps capgira
sense
que res no ens dolgui, dolç amic.
POBRETES
LES DRÍNGOLES
Potser
les dríngoles no ho sàpiguen,
ning-nang!,
ning-nang!, pobretes,
però
sóc un dels últims llondros.
Sóc
un llondro, un taujà, un dropo,
un
betzol, un beneit, un ximple, un sòmines:
ho
sé i me n’alegro.
Les
dríngoles, pobretes, què n’han de fer?,
ning-nang!,
ning-nang!, pobretes.
El
que no seré mai és un “tonto”:
dir-me
“tonto” és una falòrnia.
Què
n’han de fer, d’això les dríngoles, pobretes?,
potser,
amb el permís de l'Institut d'Estudis Catalans,
anunciar
la mort de l’últim llondro
i
el naixement del primer “tonto”.
Ning-nang!,
ning-nang!, pobretes.
“TRANSDOJI”
I EL “GRADÓ”
(Amb
anagrames de Sant Jordi, Dragó i Princesa)
“Transdoji”
du llança:
la
llança lluny;
al
puny, la rosa.
“Transdoji”
no gosa
occir
el “Gradó”.
«Pobre
“Gradó”!»,
“Transdoji”
pensa,
«no
té defensa,
i
és una ofensa
fer-li
cap mal».
El
cap li pesa,
i
la “Cripnesa”
surt
del seu cau.
La
llança cau,
la
llança pesa,
i
la “Cripnesa”
té
la pell suau.
Sense
armadura,
“Transdoji”
besa
rosa
i “Cripnesa”,
geni
i figura
fins
al final.
EVOLUCIÓ
(De
micos a homes)
que
aquests micos tan macos
facin
servir maces
per
caçar altres races,
si
només hi ha rates
en
aquestes dates?
Com
diuen les dites
i
citen les cites,
en
aquestes cotes
cal
tenir dues potes
per
dir que les pomes
són
abans que els homes:
mones?:
dones!
OLI
EN UN LLUM
Pot
ser que vendre oli a la “Loli”
sigui
oli en un llum.
Potser
la llum de l’oli
valgui
més que la “Loli”.
Si
vens oli a la “Loli”,
ja
has begut oli.
Pots
vendre oli a la “Loli”
i
acabar com un llum.
POEMA
CULPABLE
“Cul”·leccionar
no
vol dir
donar
lliçons
ni
accionar la culpabilitat.
És
preferible
mirar
el cul d’una ampolla
que
aprendre
d’algun cultivat.
EQUINOCCI
(Centó
pur)
La
mà, abans que la flama, sent immensa
la
nit que s’allargassa.
Portal
obert a blaves llunyanies,
la
solitud s’ha menjat
les
solituds i totes les mancances.
L’esforç
de créixer
ressegueix,
lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.
CENTÓ
DE COMIAT
(Centó
pur)
El
teu insigne nom damunt la llosa,
presència
de l’ombra que em reposa,
els
entranyables noms que vam escriure,
la
minúscula mort que creix dins meu,
escrita
en blau al blau de les muntanyes,
per
recalar, de nit, en mars estranyes,
la
cendra d’aquest jorn que fou tan breu:
tot
és més cert darrera el teu somriure.
II
PINTAT DE GROC
AMOR
Il·lusions i festes
recordades,
enyorança de
llibres i poemes escrits,
amics recordats
sense recança ni tristesa,
jocs amb art i sense
humiliació ni odi:
són paraules
d'ara?, ho són, del passat?
POSTAL DE LLORET
A la Cristina, de
Lloret de Mar
Va venir
l'adéu com havia de ser.
Vint-i-dos
estius trucant a una porta tancada.
Vint-i-dos
hiverns de malson
per una
història acabada.
L'últim
enamorament, l'última carta enviada,
l'últim bes
apassionat, l'última carícia prohibida,
l'últim cim
abans de caure.
L'amor i la
mort ballaven el ball de plaça
i un núvol
blanc plorava
per l'arbre
mort sense néixer.
I jo donava
consells i deia bones paraules
a qui tot
m'ho hauria donat
si li
parlava amb el cor.
Després,
vint-i-dos anys ballant com una baldufa.
ATRICIÓ
Estimeu-me
perquè estimo la poesia.
M'he
distanciat del desig i l'obediència,
i torno a
dubtar del meu lloc al món.
Amb gest
eixut m'allunyo de les noies,
però giro el
cap per veure si m'estan mirant.
Estimo els
seus cossos ferms
i voldria
encara grapejar-les i besar-les
tot i que sé
que me'n penediria.
Encara
escolto veus que em diuen que esperi
i oblidi per
tornar a estimar.
Canalitzo el
desig i obeeixo les veus,
i els mots
que escric em fan curta l'espera.
PERSONA
Sóc humà;
res del que sigui humà
m'és
estrany. Res de mi m'estranya,
ni que sigui
al racó més amagat
del meu
pensament, sigui bo o dolent.
Si em
capbusso en la meva nit,
trobo desig,
aberracions, puresa,
grandesa
d'esperit i petitesa,
i,
ranquejant, arrossego la càrrega fins a odiar-la.
Triomfo i
perdo, aixeco el cap i l'arronso,
provo
d'amollar llast tot afrontant la vida,
acceptant el
clarobscur de l'home.
«Humanus
sum; humani nihil
a me
alienum puto».
PARLEM
Quina
diferència existeix
entre un home
i un altre home?
Potser pensar
amb supèrbia
que sap més
perquè du més llorers.
Però no és
fràgil el pensament de l'home?
Per ventura,
no necessita l'home a l'home?
Haver viscut
més, dóna fermesa?
Un diàleg,
ha de ser una lluita?
Créixer és
créixer en el dubte,
no és mai
créixer en la certesa
i els fets i
els mots ho han de fer veure.
Només és
savi qui ha crescut,
però no hi
ha saviesa en tot home?
«Ut
vir viro præstat!».
NATURALESA
Existeixen
llàgrimes de les coses
i el que és
mortal fereix l'esperit.
La roca viva
pot fer brollar l'aigua,
i aquesta
aigua sadolla la set.
Però què
pot sadollar els desigs,
els somnis,
els dubtes, les emocions?
Són
sentiments que formen part de l'ànima
o és només
un plor de la carn?
L'una i
l'altra són indestriables
i el plor és
consubstancial a l'home,
el pobre
animal ferit i blegat.
«Sunt
lacrymæ rerum
et
mentem mortalia tangunt».
POETES
Belles paraules,
espelmes que
il·luminen
els rostres dels
companys.
L'esperit de les
festes
present en cada
gest,
en cada mirada
buscada.
No defugim la feina
tan menyspreada
del nostre ofici de
poetes.
No busquem més
premi
que l'escalf de la
paraula escrita
i poder trobar-nos
tots,
amb salut i ànim,
per continuar
escrivint,
que és el que ens
agrada.
ANY NOU
Potser aquest serà
l'any
en què vencerem les
pors
i mostrarem els
nostres cors
tal com són, sense
enganys.
Potser aquest serà
l'any
en què retrobarem
el gust
d'enamorar-nos.
I buscarem noves
mirades
i pensarem que val
la pena
brindar per un futur
més lliure
en què podrem viure
tots
amb harmonia.
ESTIU
Just comencem a
encarar l'estiu
amb l'ànim reposat
dels qui hem
aprofitat les rutines
per aprendre i
compartir
espais, habilitats i
compromisos.
Les dolces cales i
els prats de la muntanya
ens obren els seus
encants
com un amant que ens
esperava.
Retrobem paisatges
enyorats
que fins fa poc
semblaven adormits
en els freds braços
de l'hivern.
Amb ànsia respirem
un aire nou
que ens donarà
forces per retornar després
a les rutines que
ara tot just deixem.
HOMENATGE
Emmarcades en el
meu record
estan les hores
passades dels antics estius,
amb marcs
lluminosos de fusta lluenta,
com el marc del
balcó del meu dormitori
on entrava la llum
de la dolça placeta.
A dins d'aquest
quadre jugàvem tots junts
durant uns matins
de llum inacabable.
Teníem temps de
fer una excursió
i després hores
per banyar-nos al riu.
Havent dinat fèiem
la migdiada
i, com plovia totes
les tardes,
tots aixoplugats al
menjador de casa,
jugàvem a les
cartes a l'empar d'uns pares
als quals ara em
dol no haver-los agraït prou
aquelles hores
eternes guanyades per a nosaltres
mercès al seu
treball i al seu amor veritable.
INTROSPECCIÓ
¿Hi ha algú que
visqui
amb plenitud la seva
vida?
¿Qui pot aturar el
seu pensament?
¿Qui sap deixar la
seva ment
en blanc si el cap
li bull
de pensaments?
¿Algú pot dir on
comença
i on acaba el seu
propi pensament?
Potser són
qüestions filosòfiques
de les quals el
llenguatge n'és ple.
Però, si un cop
viscuda
amb plenitud la vida
només ens espera el
no-res,
com aprendrem a no
ser?
Potser caldrà
aprendre
a viure al dia
i pensar en això i
res més.
SOMRIURE
Pau interior i
complaença
en un petit gest
antic com la
humanitat.
I, tot i així,
com costa de
trobar-ne algun
que no disfressi
un patiment amagat.
DES DEL MEU RACÓ
Visc encara a la
casa dels pares,
inútil com sóc per
tenir cura
de res i encara
menys de mi mateix.
A casa hi ha fusta,
motllures,
marbres i moltes
pintures
mal conservades.
També quaranta-un
esglaons
des de l'entrada al
segon pis,
i disset més per
pujar als dormitoris.
Ara escric des de
l'habitació
que compartia amb el
meu germà,
quan érem germans i
ens estimàvem
com germans.
Ara ens separen
trenta anys d'absència
i una sentència
judicial.
A casa tenim gas,
electricitat i aigua,
i l'esperança que
encara trigarem
a acabar amb el
somni en què vivim
per espantar la
nostra indefensió,
i poder pensar
encara que sempre estarem junts.
CREIXENÇA
Jo en un lloc fosc i
càlid,
alimentat i creixent
confiat.
La llum, la realitat
em molesta
i, de sobte, començo
a cridar.
Jo en un lloc clar i
càlid,
alimentat i aprenent
a riure.
Els canvis en el cos
i la ment
em trastornen i em
fan plorar.
Jo en un lloc clar
però fred,
alimentat i aprenent
a viure.
El temps passa
monòton i ràpid
i, de sobte, exhalo
l'últim alè.
Jo en un lloc fosc i
fred
cavalcant entre el
no-res i l'eternitat.
Quin serà ara el
meu aliment?
FINAL
Només són tres
passes
les que es poden fer
a la cel·la.
L'únic vestit, una
camisa
de color carabassa,
i els canells i els
turmells emmanillats,
i la mort sempre
present.
Es diu que el propi
cos
tan sols és el lloc
on l'ànima
pateix el martiri de
la creu.
Què pensarà el qui
està condemnat
al corredor de la
mort de la saviesa
de qui creu en Déu?
No és tan sols la
seva ànima
sinó també el seu
cos
el que pateix el
martiri continuat
de la follia i la
terrible incertesa
de viure o no viure
una altra albada.
LA FONT DE CAN VIÑAS
La font de Can Viñas
feia una remor de
paisatge encantat.
A l'ombra d'un roure
centenari,
el roure de Can
Viñas,
l'aigua claríssima
i pura,
en caure sobre el
pedrís,
era una dolça
música estimada
per tots nosaltres,
joves i vells,
quan ens reuníem al
seu voltant
tot descansant del
malson de l'hivern
i les seves odiades
rutines,
i somiàvem que el
temps no passaria
mentre l'aigua queia
amb una cantarella
eterna
com el nostre somni
d'aturar el temps
en aquella tarda
d'estiu
que només jo
recordo
en aquell indret
idíl·lic
perdut per sempre.
L'ÚLTIM MORT DE LA
GUERRA
Potser va quedar en
una anècdota:
de fet, als diaris
de l'època
va sortir un article
anomenat
“L'últim mort de
la guerra”.
Parlava del meu
besavi,
mort l'últim dia de
la guerra a Barcelona.
El meu pare
m'explicava
que el seu avi era
un home intel·ligent
i capaç, que havia
ideat un sistema
per fer arribar el
gas a totes les llars
de Lleida, on havia
nascut.
A més, era
independentista
com el seu fill, el
tiet Antoni,
i el seu nét i pare
meu, Antoni M.
Però fart de
bombardejos i afusellaments,
fart de tanta
guerra, va voler sortir al carrer
l'últim dia de la
guerra a Barcelona,
per a victorejar les
tropes franquistes:
li semblà que un
grup de soldats que va veure
eren de les tropes
de Franco, i va cridar:
«¡Viva Franco!»,
amb la desgràcia
que els soldats eren
republicans
que marxaven ja de
Barcelona.
Un milicià el sentí
i, implacable, li
engegà un tret mortal.
Ho publicaren els
diaris:
“L'últim mort de
la guerra”.
VOLIA VIURE
Va voler viure, com
tothom.
Va voler conèixer
per arribar a saber.
Ho tenia tot per
arribar a on volia.
Va voler descriure
amb detall
el que sentia, el
que pensava,
i tot el que creia
que justificava
la seva manera de
ser.
Però cada paraula
escrita,
cada correcció
feta, cada confessió,
només van suposar
nous cops de maça
sobre els claus de
la creu
en què el van
crucificar
els qui just abans
volien premiar-lo.
UN MALSON
Tenia jo vint anys
Encara el record
m'impressiona.
A Valladolid, fent
la mili.
Tan trist estava.
Era un caporal trist.
Pensava que tot ho
feia malament,
tot i que els meus
superiors
em deien que era al
contrari,
que tot ho feia bé.
Allà estava en
aquell claustre tancat.
Allà estava, en el
centre de la catedral.
Vaig mirar l'estàtua
des de tots els angles.
Allí estava, mig
humana mig vegetal,
sobre una font
d'aigua esculpida,
allí, tota pedra
tallada i treballada.
Què representava?
Què hi feia allà?
Quan i qui l'havia
esculpit?
No he tornat mai a
Valladolid.
No crec que hi torni
mai.
Com va ser la meva
mili?
Un malson.
ALBADA
L'albada esdevé
desig de créixer
per a donar lloc a
un nou dia.
La primera llum
somriu i s'obre
de punta a punta de
la gran ciutat,
o de la ciutat, o de
la vila, o del poble.
Jo vaig vagarejant
per carrers que encara conec,
encara a prop del
meu racó, mig a les fosques.
La nit mor de cop
quan, de sobte,
el vol d'un estol de
coloms,
com en un quadre
impressionista,
deixa passar entre
batecs de cors i ales,
la nova llum del nou
dia
EL CALABÓS
No eren les veus
autoritàries.
No eren els quatre
esglaons de l'entrada.
No era la bombeta
que amb prou feines il·luminava.
No eren les parets
escrostonades i nues.
No eren les quatre
lliteres sense matalassos ni mantes.
No eren les hores
passades a peu dret.
Era la desemparança
i l'estar condemnat a un silenci absurd.
“UNTIL WE MEET IN
HEAVEN”
Tornaré a mirar els
periquitos,
i beuré de la font de
Canaletes,
i compraré flors, moltes
flors,
per cobrir les Rambles
de catifes de molts
colors,
i passejaré amb el record
dels meus avis,
amb el record del meu pare
i amb la meva mare
camí del port, i pujaré
a les “golondrinas”
fins a l'escullera, i el
pare ens comprarà,
a mi i als meus germans,
trossos de coco fresc com
cada diumenge,
i faré lluir l'anglès
que em van ensenyar
els estimats mestres de
l'escola
per indicar a la bona gent
que ens visita
com arribar a l'hotel o a
Plaça Catalunya,
o el que sigui, perquè,
encara que hi hagués al món
més assassins que
víctimes,
no aconseguirien que jo
arribés a odiar.
SISTEMA
Saps, esclau
sinistre?
Si haguessis
nascut amb calés,
series persona.
Tindries casa,
sostre, sucre,
coses,
destreses, sensacions,
sexe,
seminaris, testimonis,
pesca, causes.
Sí, estàs
sol.
Coneixes el
càstig del sistema?
Solitud!
III
UNA CADIRA AL PATI
TORNA
EL NADAL
En
la quietud del record
iniciem
el camí cap a l'advent
des
d'una maduresa tot just encetada
que
ens durà, potser, a una futura saviesa.
En
pau amb nosaltres mateixos,
però
en deute encara amb una mare
que
ens va entregar el fruit del seu ventre
en
plena saó, tornarem a mirar
amb
ulls d'infant el naixement
d'un
nen que assolirà la plenitud.
EL
PALMÓ
Recordo
com en un somni
com
si fos regal del cel,
una
nova palma blanca
en
un cos petit de nen.
No
recordo el dia exacte,
no
recordo com va ser
que
es trencà la seva punta
jo
no vaig saber per què.
El
calfred que em provocava
jugar
amb aquell nou joguet,
era
un foc que no acabava
i
que em cremava sencer.
Sort
que una noia preciosa
em
tragué d'aquell infern:
a
ella, només a ella
li
dedico aquests versets.
FIGURES
D'ALBERTO SÁNCHEZ
Resten
els ossos.
Les
rígides estructures
tenen
vida.
Corbes,
moviments
indefinibles
vénen,
van, tornen,
donen
vida.
Gestos
de benvinguda,
d'amistat,
de protecció,
coronen
corbes carnals
vives,
ben humanes.
La
mare, al centre,
obre
al seu cos fèrtil
la
llavor nova.
Les
figures s'adiuen
amb
les mans i el pensament.
EL
NOSTRE PA
Com
ja sabeu jo sóc un nostàlgic:
Oh,
rieres i boscos de la meva infància!
Oh,
la il·lusió de llevar-te en aquell poble
sense
més obligació que divertir-te!
I
fer salut: pels matins, les caminades,
al
migdia, banyar-te a les gorgues,
a
la tarda, berenar pa amb xocolata.
I
el pa era especial. Amb el pare anàvem
a
la fleca a comprar els llonguets,
i
el forner els feia com havia après del seu pare
i
del seu avi. I cada llonguet, diria jo,
que
era idèntic al de la tarda anterior.
Si
més tard plovia, contemplàvem la pluja
arrecerats
i abrigats amb els jerseis
que
teníem per abrigar-nos en tardes com aquella.
A
la nit, si parava de ploure
anàvem
a caçar cargols pels corriols.
Oh.
com recordo aquells dies
en
què el temps semblava infinit!
Si
sabéssiu que revisc aquells dies feliços
quan
sento que el meu present em fa patir!
LA
GENT BONICA
Aquest
món margina la gent bonica.
La
gent bonica ha de buscar
on
és l'altra gent bonica,
com
el nàufrag busca una illa on descansar.
Quan
la gent bonica es reuneix,
la
seva força no té aturador,
encara
que altra gent la menyspreï.
La
gent bonica hauria d'heretar el món,
tot
i que les herències, a vegades,
són
complicades, i cal pagar l'impost de successió,
perquè
el món d'avui és propietat d'una gent seriosa,
estranya,
difícil, antipàtica.
Jo,
potser, sóc part de la gent bonica,
perquè
formo part d'un grup de gent bonica
que
mai no m'ha rebutjat ni m'ha jutjat.
Formar
part d'un grup de gent bonica,
és
com descobrir un dia que ets un cigne
entre
una família de cignes, i no un aneguet lleig
com
t'havia fet creure la gent que no és bonica.
PRESUMIA
MOLT
Jo
presumia molt del meu anglès
a
principis dels anys 80.
En
comptes d'anar a la facultat a estudiar,
vaig
gosar posar una moneda a una màquina
i
vaig jugar una partida.
I
així, 25, 50, 100, 1000 pessetes,
fins
a 30000, l'import d'una meitat
de
la matrícula universitària.
Quan
tornava a casa, el meu germà,
com
un bruixot, posava un disc:
“Long
Distance Voyager” (Viatger de llarga distància) del grup The Moody
Blues.
Les
cançons anaven sonant:
“...with
angry words of love I didn't mean...” (amb aïrades paraules d'amor
que no volia dir-te).
No
vaig entendre el missatge.
Jo
presumia molt del meu anglès.
Un
amic em digué que ella em convidava
a
celebrar que feia vint anys aquell dia.
El
pare em digué que l'havia d'acompanyar a futbol aquella mateixa nit.
Vaig
obeir sense fer cas de la meva intuïció.
Ella
no ho va entendre ni m'ho va perdonar.
Mai
no he tornat a presumir del meu anglès.
Bona
part dels meus somnis van acabar
el
dia que ella va fer vint anys.
BECEROLES
Abans
Bevia
Conyac
Diàriament;
Embriac
Feia
Grans
glops
Humits
I
insans;
Jeia
Lívid
i las
Mig
mort;
No
Obeïa
Per
por
Que
Restés
Sol
i sense
Tenir
Universals
Vols
Zenitals.
GROC,
GROC, GROC, FORA D'ESPANYA
(“Mort
de gana” de La Trinca)
Ara
sóc fora d'Espanya,
lluny
d'Espanya, lluny d'Espanya!
Jo
era president
d'un
país molt maco,
i
ara me n'han tret,
perquè
he armat el “taco”.
I
a sobre m'acusen
que
això és un “atraco”!
Sóc,
sóc, sóc fora d'Espanya,
lluny
d'Espanya, lluny d'Espanya!
Vaig
vestit de groc,
perquè
a mi m'agrada.
Jo
sóc un senyor
fora
i dins d'Espanya.
I
que ningú digui
que
en Carles enganya!
Sóc
republicà
i
independentista,
i
més català
que
la llonganissa.
Vull
que tothom voti
per
la meva llista!
Groc,
groc, groc, ben lluny d'Espanya,
lluny
d'Espanya, lluny d'Espanya!
TRES
DESEMBRES
Neix
la meva mare
al
carrer de Salmerón,
just
començat un desembre.
Ja
adolescent, dibuixarà
famílies
felices amb nens rossos
que
es diuen Xavier.
El
record del seu pare,
mort
pel fred d'un altre desembre,
l'acompanyarà
mentre, abrigada,
dibuixa
sobre l'escriptori
del
seu pare absent.
No
sap que uns quants anys després,
en
un desembre nevat a Barcelona,
li
naixerà un nen ros
a
qui li posarà el nom de Xavier
MANS
“Manitas
santas,
manitas
buenas,
manitas
enanitas”,
ens
deia la mare
als
seus tres fills
quan
érem infants
i
les nostres mans
no
havien fet encara
cap
malesa.
Les
nostres mans
que
aleshores
eren
grassonetes i tenien clotets,
ara
són plenes de venes,
de
pèl moixí i d'anys.
Però
encara acaricien
amb
amor i devoció
les
mans velles de la mare.
I
quan la mare no hi sigui,
les
seves mans, ja cendra o llum,
on
podrem retrobar-les?
MANS
AMIGUES, MANS SOMNIADES
Blau
i groc de dues mans amigues.
Mans
de dues ànimes juganeres
gravades
per sempre en un paper blanc.
Verd
com la fruita encara immadura,
però
bonica també de mirar
d'una
mà que potser jo entre somnis
algun
cop hauré volgut acaronar.
UN
SOMNI
¿Com
deu ser el somni
de
l'espiadimonis?
¿Un
rec amb lliris d'aigua
en
un estiu calorós?
¿Un
branquilló punxegut
on
reposar un moment?
¿Un
espai entre el cel
i
l'aigua d'un rierol?
Doncs
el meu somni d'ara és
poder
tornar un dia als paisatges
que
l'espiadimonis somnia.
SI
NO FOS
Si
no fos que ja tinc gat
tindria
un gos
Si
no fos...
Si
no fos que tinc pocs quartos
em
faria el generós.
Si
no fos...
Si
no fos per les ulleres
ho
veuria tot borrós.
Si
no fos...
Si
no fos per les amigues
tot
seria esgarrifós.
Si
no fos...
Si
no fos a Catalunya
on
trobaria redós?
Si
no fos...
Si
no fos pel Pati Groc
ja
hauria tocat el dos.
BELLES
DANSES
Quan
miro el jovent com balla
en
una bella plaça del meu bell país,
i
com els infants els imiten i voldrien ballar,
penso
que jo més que bell ja sóc vell;
els
anys passen sense que res no els aturi.
Em
consola pensar que jo també ballava
com
els joves d'ara.
I
tinc la certesa que en el meu bell país
continuaran
sonant les belles melodies,
al
ritme de les quals continuaran ballant
els
joves que ara tot just són infants.
LLUNA
DE PAPER
La
lluna tan blanca sembla de paper,
la
nena la mira i la vol baixar:
«Ai
mare, mareta, la lluna tindré?»,
«Si
ets molt bona nena, te la baixaré!».
La
nena rient s'acaba el sopar,
la
mare retalla un gruixut paper
tan
blanc com la lluna en el quart creixent,
li
dóna a la nena: «au, filleta, té!
Perquè
ets bona nena, la lluna he baixat».
«Ai
mare, t'estimo i sempre ho faré!».
Ja
la nena riu amb la lluna de paper.
EL
CODI DE L'AMOR
Tu,
tu, tu, tu,
sempre
fora del meu abast.
Jo,
jo, jo, jo,
fent
plans pels dos
que
mai no s'acompliran.
Tu
jugant sempre
a
què no hi ha res entre els dos.
Jo
dubtant sempre de la meva raó.
Tu
m'has fet jugar a un joc
del
qual no en sé les regles.
Jo
he intentat sempre
entendre
el teu codi d'amor,
i,
a vegades, penso
que
tu ho tens tot
i
que jo he fracassat.
Però
m'agradaria un dia
tenir-te
al meu costat.
UN
PERIQUITO
Sembla
que hagi passat un segle.
Encara
vivien els meus avis,
pares
del meu pare.
Tenien
una gàbia espaiosa
on
vivia un periquito blau, negre i blanc.
Diuen
que, si se'ls estimula,
la
intel·ligència d'un periquito
pot
ser igual que la d'un infant de tres anys.
La
Josefa, la minyona,
li
deia coses al periquito:
«Periquito
guapo, periquito guapo, què vols?».
I
quan els meus avis resaven el rosari,
el
periquito deia: «Ora pro nobis!».
I
quan volia sortir al balcó, deia:
«Sortir!,
sortir!».
I
quan el meu avi entrava al menjador,
el
periquito deia el seu nom: «Martí!, Martí!».
Un
dia trist el vam trobar mort a la seva gàbia.
Tots
a casa ho vam sentir molt.
Sembla
que hagi passat un segle.
JUDICI
FINAL
Només
venim i anem al no-res?
Seria
una broma sense gràcia
d'algun
pallasso sense gràcia.
Si
la nostra existència
és
una llum que s'encén i s'apaga,
algú
deu encarregar-se, penso,
d'encendre
i apagar la flama.
Quan
ara veig la nit il·luminada
d'estrelles
de fa molts milions d'anys,
penso
si elles també ho pensaven
quan
voltaven pel nostre inhòspit món.
Només
ara em resta la por
que
les nostres maleses no les facin
caure
sobre tots nosaltres
per
destruir tots els nostres somnis
i
la nostra esperança.
AQUELLA
PARET, AQUELLA MIMOSA
“Aquella
paret, aquella mimosa”,
un
conte de la Rodoreda
que
vaig llegir quan era adolescent.
I
em vaig ficar dins el conte
com
feia sempre que llegia
alguna
cosa ben escrita.
I
pensava en la protagonista,
una
noia enamorada d'un soldat.
I
jo també m'enamorava de les noies
adolescents
sense saber com tractar-les.
Què
devien voler de mi?
Pensava
que amb cada nova relació
aprendria
i guanyaria experiència.
Però
el cor de les noies no oblida,
i
fins que va fracassar el meu últim enamorament
no
vaig entendre que jo havia oblidat en el camí
la
noia que més m'havia estimat
i
l'única que, en realitat, em coneixia bé.
GUINOVART
No
dormia ningú,
ningú
no somniava.
Els
matalassos drets
tapant
finestres,
i
el brunzir dels bombarders.
La
meva àvia li deia al seu fill:
-Oi
que no ens toca la rifa?
Doncs
tampoc ens tocarà la bomba!-.
I,
molts anys més tard, el pare em deia:
-No
es pot abaixar mai la guàrdia!-.
I
així vaig créixer jo,
amb
els ulls ben oberts i batallant sempre
com
si aquella guerra
que
els catalans vam perdre
no
hagués acabat mai.
El
meu pare no va deixar mai
que
jo el guanyés.
Sempre
alerta com els mussols de Guinovart.
ÀNGEL
DE LES RAMBLES
Un
bocí de cel per als nens innocents!
¿Potser
s'amaga amargor
sota
la purpurina de l'àngel?
Tant
se val, el seu somriure és bell
i
es reflecteix i llueix tot
en
el rostre de l'infant content.
¡Oh
Rambles de Barcelona
on
tots els somnis són possibles
en
el seu Nadal etern,
com
el rostre dels nens contents
que
tot l'any celebren els Reis!
LA
MIRADA
Endinsant-te
en el somni
el
misteri no et serà revelat.
Dins
el somni només hi ha fantasia
i
desigs satisfets.
Quan
despertis, busca la mà que potser t'acompanya,
perquè
potser una nit,
perdut
en el somni,
un
malson et despertarà
ja
sol enmig de la tenebra.
GIMCANA
No
m'agrada, però ho faig cada dia.
Anar
a comprar el diari i el pa de cada dia
és
una mena de gimcana.
Primer
tram: la velleta romanesa:
“Cusha,
nesesito para butano, en casa musho frío”.
Alguns
dies se m'estova el cor
i
li dono 10 €uros: “Musha' grasia'”.
Segon
tram: el jove camerunès
que
té un mòbil.
Més
barat: 4 €uros: “¡Grasia, amigo!”.
Tercer
tram: la jove romanesa rossa:
“¿No
me ayuda hoy? ¿Por qué no me compra
una
barra de pan? ¿No me da nada?”
Per
a ella, 6 €uros: ¡Dios te ayuda, señor!.
Així,
cada dia, el pa i el diari
em
costarien 20 €uros, si no fos
que
he estudiat la manera de regatejar
l'almoina
durant la setmana.
TRES
BOTONS
A
la Susanna Domènech, sempre
Tres
botons com tres sols d'argent
que
corden el meu cor
obert
ara a l'amor.
Tres
botons d'argent
com
un tresor
per
oferir a l'estimada.
Tres
botons orfes
que
han trobat un recer
en
una presència femenina.
Els
botons no són meus
ni
tampoc d'ella:
són
somnis rodons,
la
il·lusió d'un cos
frontera
del meu cos.
Si
l'abraço, lluiran
els
tres botons il·luminant-se
cada
cop que ella respira.
Tres
botons com tres llunes
que
enlluernen cada pas que ella fa
per
acostar-se a mi.
