HE DUBTAT

Si he dubtat, no és perquè jo no senti,

és perquè he oblidat com s'ha d'estimar.

Si he dubtat, no és perquè jo no em valori,

és perquè no recordo quan vaig deixar de ser jo.

Si he dubtat, no ha estat perquè ella em donés motius,

és pel llarg parèntesi entre els amors d'ahir i l'amor d'avui.

Si he dubtat d'ella i de mi, és perquè no recordo

les sensacions que tenia quan abraçava, sentia i desitjava

per primer cop, abans que m'obliguessin

a reprimir els instints en nom de sentiments més elevats.

Ara dic jo: quins sentiments poden ser més alts que l'amor,

quan és el propi amor el que governa l'Univers?

Xavier Martí, 31 de maig de 2020

LA MAMÀ

Quan la mamà necessita cada cop més coses

per estar tranquil·la, bastó, davantal per seure a taula,

quatre parells d'ulleres, comandament del televisor,

quan cada dia cal revisar les dosis de tota la seva medicació,

quan només riu quan ve l'únic fill seu que no viu al nostre pis,

quan cada vegada triga més a seure a taula quan el sopar és a punt,

quan s'enfada per la més mínima paraula de censura,

quan s'oblida d'on té el bastó o les ulleres o el jersei

o quan i per què va començar a tenir maldecaps,

quan penso que tant de bo la tingués sempre com ara la tinc,

quan penso que quedarem a la família tres fadrins

voltant la seixantena, penso que la vida té camins estranys,

i ja no sé si m'entristeix o no pensar-ho.

Xavier Martí, 29 de maig de 2020

ESTIUEJANT

Torna l'estiu i amb ell el dolç desig

de viure cada instant amb plenitud,

per si un dia ens trobem de cop enmig

d'un maldecap que ens porti inquietud.

Les festes i revetlles anuncien

dies i nits curulls de llums llampants,

i com que les intencions canvien,

l'aire del cel s'emplenarà de cants.

Estiuejants com som de Barcelona,

voldrem participar de l'alegria

de la gent que ens acull per una estona,

i ens ofereix la seva companyia.

Perquè sabem que fins passat un any

no tornarà a complir-se el nostre afany.

ENSOMNI VERD

Trepitjo amb tu la platja de la vila,

i els nostres peus caminen sobre brases.

La llum d'estiu sobre la mar titil·la

i el teu esguard m'il·lumina les passes.

Al bosc proper ja brunzen les cigales

per refrescar tot l'aire que respiren.

Els pins pinten de verd les dolces cales

per al descans dels ulls que les admiren.

Tu i jo voltem la dona marinera,

i ens prometem que hi tornarem un dia.

Pugem els esglaons a la carrera

i fem volar la nostra fantasia.

Però ara aquí, a sota la figura,

estic ben sol, de mi ningú té cura.

Records de la vila de Lloret de Mar, del meu poemari "Rosa de bardissa".

L'ALTRE MÓN

Va ser durant els dies

en què jo tornava a creure

quan, amb tres morts sobtades,

vaig sentir d'un cop tot el pes del destí.

Una va ser a l'allunyat Japó,

una altra la plorava jo a les xarxes,

i la tercera, després d'un soroll sec,

en un accident a prop de casa.

Amb ulls eixuts

mirava jo d'esbrinar

fins a on m'arribava la pena,

i si de debò la sentia:

són altres dols d'altres famílies, pensava,

qüestió només de combinatòria

amb què funciona el nostre món

i que els humans, ingenus,

anomenem atzar.

Potser és aquí només, al nostre món,

on podem sentir la pena

i, a l'altre món,

de seguida s'oblidin tots els mals.

Ho espero.

Xavier Martí, maig de 2020

QUELCOM FALTA

Tics del passat em tornen a visitar.

Vaig a l'aixeta a omplir gots d'aigua

compulsivament.

Bec sense set, quelcom em falta:

el gust de compartir amb amics

sensacions, cafès, paraules.

Sense rutines ni obligacions

fora de la família,

l'estrany confinament,

la manca de paisatges

em van corcant per dins.

Intento distreure'm

prenent el sol a la terrassa,

mentre comença a ser crònica

la sensació de buidor.

Xavier Martí, 22 de maig de 2020

LA BOTIGA

Com cada estiu i ja en fa més de trenta,

he agafat el camí que porta cap a la botiga de la teva mare,

el qual antigament recorria ple d'alegria i confiança

en un gran futur per a tu i per a mi.

El teu pare treballava d'obrer,

jo tenia la dèria dels estudis,

fins i tot volia dedicar-me a la investigació!

Els carrers tenen les mateixes cases,

la mateixa forma, però les botigues de sempre,

de gent del país i per a la gent del país,

són ara per a joves estrangers disbauxats

que donen mala fama a la vila.

Fins i tot la botiga de la teva mare

que era d'articles de regal,

ara és una altra licoreria més al servei del diner ràpid

a costa de borratxeres d'adolescents.

La teva àvia, la teva mare, el teu pare i tu,

no hi sou, i a la vila gairebé tothom em resulta estrany.

Com em feies córrer cada diumenge

del passeig fins al carrer de la vostra botiga!

I jo pensava que sempre seríem iguals tu i jo,

i sempre m'acolliries entre els teus braços

i que la vila seria l'etern refugi on tu i jo trobaríem

la manera de saber el que significa estar vius.

He tornat a recórrer el camí que portava

cap a la nostra felicitat. Potser la felicitat

sigui evocar-te cada estiu, bo i recorrent-lo

amb un somriure als llavis.

Xavier Martí

Un poema d'ahir mateix:

DEMÀ

Hi aniré demà

quan el treball el pugui fer

i la son no se'm posi a les orelles.

Hi aniré demà

quan el que pensi ningú

no tingui ja cap transcendència.

Si la gesta és molesta,

per tot el que em resta,

hi aniré demà.

Hi aniré en silenci

amb determinació i raó,

fart de sentir les frases buides

de significat,

de drets inventats,

de rialles sarcàstiques

de gent que empesta la terra.

Hi aniré seriós. No em caldrà dir res,

ja què totes les peces encaixaran.

Molta gent mirarà cap al cel

somrient, mentre els cínics vomiten.

Llavors jo, potser, estaré ja satisfet

com el qui ha atès la il·luminació.

Xavier Martí

Un poema d'abans d'ahir:

ALGUN DIA, TU

Guardaré les meves celles arrufades

junt amb un bon recull de desenganys

tots pastats per mans expertes d'ignorants

que, inconscients o sàdics, somreien quan pensaven

que no me'n sortiria, per quan et vulguis fer veu.

I guardaré les visions d'un adolescent

junt amb el feix de moments idiotes

que molts savis s'esforçaren a proporcionar-me,

perquè jo era el més gros que hi havia al món,

per quan tu vulguis ser veu.

Quan tu vulguis ser veu i et facis veu,

deixaràs d'un cop tots els manuals

que arrossegues per combatre la injustícia,

per cridar la llum que hauràs après

junt amb el nom de qui sempre ha volgut

tenir-te a prop quan tu vulguis.

Xavier Martí

PER L'ANIVERSARI DEL MEU AMIC POETA

ANTONI OTAL GARCIA

QUE VA NÉIXER EL 16 DE JUNY DE 1947

Per al meu amic Antoni Otal Garcia, gran poeta, per al dia del seu aniversari.
(Disculpa'm Antoni, si no he pogut esperar al 16 de juny!!).

 

DOS SONETS D'ESTIU

Dos sonets escrits i recitats per mi, estiuejant com sóc de Barcelona a Lloret.

"CAL SER ASSERTIU"

Un relat pessimista sobre la utilitat d'algunes teories psicològiques, escrit i recitat per en Xavier Martí García

UNA VIDA ALTA

Veus aquell senyor assegut

amb les mans tan arrugades?

Potser no ho diries mai,

però era un nen que jugava

i també anava amb els pares

a l'escola i de vacances,

i la vida li somreia:

era tan petit encara!

Amb la força dels estudis

i del treball sense treva,

aixecà la nostra pàtria,

per fer-nos-la millor encara

i donar als seus fills i néts

molts motius per estimar-la.

Ara amb el país ja en marxa,

no porta pes a l'esquena.

Ara són els fills i néts

els que hauran de portar-ne.

Ara ell, confiat, descansa,

i pensa que potser li espera

una vida molt més alta.

Xavier Martí García, 9 de maig de 2020

SETÈ SIGNE:

(El cavall)

Al meu germà Martín, que té el cavall

com a signe seu de l'horòscop xinès

El cavall somnia peixos ardents

vers els espais mullats.

El desert dels seus ulls serpeja sempre

fins al cor de la nit.

Fuig poc a poc de la boira salvatge

amb paraules rugoses.

Els volcans foscos de la seva infància

bullen lluny de la por.

El somni del cavall dels ulls de nit

és blau com les paraules.

Xavier Martí

EVOLUCIÓ

(De micos a homes)

Com pot ser

que aquests micos tan macos

facin servir maces

per caçar altres races,

si només hi ha rates

en aquestes dates?

Com diuen les dites

i citen les cites,

en aquestes cotes

cal tenir dues potes

per dir que les pomes

són abans que els homes:

mones?: dones!

Xavier Martí

POEMA CULPABLE

“Cul”·leccionar

no vol dir

donar lliçons

ni accionar la culpabilitat.

És preferible

mirar el cul d’una ampolla

que aprendre

d’algun cultivat.

Xavier Martí

SISTEMA

Saps, esclau sinistre?

Si haguessis nascut amb calés,

series persona.

Tindries casa, sostre, sucre,

coses, destreses, sensacions,

sexe, seminaris, testimonis,

pesca, causes.

Sí, estàs sol.

Coneixes el càstig del sistema?

Solitud!

 

TRES DESEMBRES

Neix la meva mare

al carrer de Salmerón,

just començat un desembre.

Ja adolescent, dibuixarà

famílies felices amb nens rossos

que es diuen Xavier.

El record del seu pare,

mort pel fred d'un altre desembre,

l'acompanyarà mentre, abrigada,

dibuixa sobre l'escriptori

del seu pare absent.

No sap que uns quants anys després,

en un desembre nevat a Barcelona,

li naixerà un nen ros

a qui li posarà el nom de Xavier.

Dibuixos de la meva mare, Mª Rosa, quan tenia tretze i setze anys. 

ABSTRACCIÓ¹

T’emmarquen deserts policromats de magrana fràgil.

Mai no oblides la ufanosa rojor que exhala el teu sol.

A la creixent teulada fas néixer les cordes colrades de la festa.

Tornes sempre a les rialles ombrívoles que bressola el teu camp.

L’albada ardent t’abstreu com dunes fèrtils i properes.

Tanques la buidor de l’eina perquè el roig és al cim.

A la fi t’emmiralles en danses i músiques parlades.

Amb mots ocres emmudeixes les veus que s’alcen del llot.

1 Havent vist una exposició de la vida i l’obra del pintor Marc Chagall al 

 CCCB. N. de l’A.

 

AMOR

Il·lusions i festes recordades,

enyorança de llibres i poemes escrits,

amics recordats sense recança ni tristesa,

jocs amb art i sense humiliació ni odi:

són paraules d'ara?, ho són, del passat?

Xavier Martí