Un poema d'ahir mateix:

DEMÀ

Hi aniré demà

quan el treball el pugui fer

i la son no se'm posi a les orelles.

Hi aniré demà

quan el que pensi ningú

no tingui ja cap transcendència.

Si la gesta és molesta,

per tot el que em resta,

hi aniré demà.

Hi aniré en silenci

amb determinació i raó,

fart de sentir les frases buides

de significat,

de drets inventats,

de rialles sarcàstiques

de gent que empesta la terra.

Hi aniré seriós. No em caldrà dir res,

ja què totes les peces encaixaran.

Molta gent mirarà cap al cel

somrient, mentre els cínics vomiten.

Llavors jo, potser, estaré ja satisfet

com el qui ha atès la il·luminació.

Xavier Martí