DIÀEGS AL CARRER

Del Teatrí de Butxaca de Ràdio Gràcia

Xavier Martí García

LES CAQUES DELS GOSSOS

- Narrador.

- Senyor Jordi.

- Senyora Cinteta, propietària del gos Piturri.

- Senyora Rosa, velleta que rellisca quan trepitja

les deposicions del gos Piturri.

- Senyora Maria, dona del senyor Jordi.

- Senyor Pepet, marit de la senyora Cinteta.

-Narrador:―Un senyor que es diu Jordi veu com el gos d'una senyora que es diu Cinteta, fa les necessitats enmig de la vorera, i increpa la propietària quan la senyora s'allunya amb el seu gos sense haver-les recollit.

-Jordi:―Escolti, senyora! És que pensa deixar aquesta porqueria del gos aquí, enmig de la vorera?

-Cinteta: ―I vostè què n'ha de fer? És que li ha embrutat alguna cosa seva, potser?

-Jordi: ―Embrutar una cosa meva no, però sí, perquè la ciutat és de tots, senyora.. Si li sembla, li aplaudiré que el seu gos embruti el carrer, que és de tothom i vostè se'n vagi tan tranquil·la.

-Narrador:―Mentre parlen el senyor Jordi i la senyora Cinteta, una dona vella que es diu Rosa trepitja la caca del gos i cau de cul damunt la vorera, i deixa caure el cabàs on porta la fruita que acaba de comprar. Algunes pomes i taronges rodolen pel carrer. El senyor Jordi, espantat, l'ajuda a tornar-se a aixecar.

-Jordi:―Mare de Déu! Senyora, li fa mal res? Es pot mantenir dreta? Vol que truqui a una ambulància?

-Rosa:―Ai, ai, ai! No sé què m'ha passat. He relliscat, ai! Jove, ajudi'm a recollir la fruita, si us plau! S'ha escampat tota pel carrer, ai! Què hi havia a terra? Ai!

-Salvador:―Per la fruita no pateixi, senyora. Es troba bé? Tot és culpa d'aquella senyora i el seu gos!

-Narrador:―Ve la dona del senyor Jordi, que es diu Maria, perquè ha sentit els crits i s'adreça al seu home.

-Maria: ―Jordi, què són aquestes veus? I aquestes pomes i taronges que tens a les mans, de qui són?

-Jordi:―Són d'aquesta senyora que ha relliscat per culpa de les caques del gos d'aquella altra senyora.

-Maria:―Jordi, no t'amoïnis més, i deixa-ho estar.

-Jordi.: ―Mira, Maria, no t'hi fiquis. Em molesta la gent incívica.

-Cinteta: ―Incívica, jo? Escolti, que cada desembre em gasto ben bé cinc euros en el recapte pel banc d'aliments, jo!

-Jordi: ―Ja es veu, ja, que vostè a més de bruta és garrepa.

-Cinteta:―De bruta res, senyor! Em dutxo tots els divendres i per Nadal, escolti!

-Narrador:―El senyor Jordi posa les pomes i les taronges al cabàs de la senyora Rosa, que ja s'ha recuperat de l'ensurt.

-Jordi:―Tingui la seva fruita, senyora. Podrà arribar sola a casa seva?

-Rosa:―No pateixi, visc aquí a prop. Moltes gràcies, jove!

-Narrador:―Mentre la senyora Rosa se'n va, arriba el marit de la senyora Cinteta que es diu Pepet, i s'adreça a la seva dona.

-Pepet: ―Cinteta, què parles amb aquests senyors?

-Cinteta: ―Ai, Pepet, que no fan més que molestar-me perquè no he recollit les caques del Piturri...

-Pepet: ―I ells, ¿què n'han de fer d'això?

-Cinteta:―Això mateix els he dit jo, Pepet.

-Narrador:―El senyor Pepet deixa a part la seva dona i s'adreça al senyor Jordi i la senyora Maria.

-Pepet: ―Escoltin, ¿que no tenen altra feina vostès que molestar la gent del carrer?

-Jordi: ―¿Però és que vostès no s'adonen que si ningú recollís les caques dels gossos, el carrer seria un niu d'infeccions? A més, així ¿quina imatge de la ciutat donem als forasters? I, a sobre, són un perill per les persones grans. Fa una estona una velleta ha relliscat amb la caca del seu gos i ha caigut enmig de la vorera, i no s'ha fet mal perquè Déu no ha volgut.

-Pepet: ― Bah, bah! No serà tant. Si tothom pensés així, acabaríem per no poder llençar a terra ni les burilles de les cigarretes. Va, anem, anem, Cinteta...

-Jordi: ―Sí, sí, marxin, però marxin ben lluny, amb el gos, les caques i les burilles. Anem Maria, vaig a veure si trobo algú amb prou coratge per recollir tota aquesta porqueria.

-Maria: ―Ai, Jordi estimat, si tothom fos com tu, el barri semblaria el paradís terrenal...!

-Narrador: ―Cada personatge se'n torna a casa seva, mentre l'aigua a pressió del camió de la neteja de l'Ajuntament esborra totes les restes de l'escenari del drama, entre elles les restes de les deposicions del gos Piturri.

ELS BICICLISTES DE CIUTAT

-Narradora.

-Senyor Pere, ancià de 90 anys.

-Senyor Ramon, senyor de 50 anys pare del jove biciclista de ciutat.

-Jordi, jove biciclista de ciutat de 20 anys.

-Narradora: El senyor Pere camina fent tentines amb el seu bastó per la vorera del seu carrer. Quan vol tombar cap a l'esquerra, per creuar, un noi que va amb bicicleta per la mateixa vorera, passa fregant-li l'abric. Quan ja ha passat, el senyor Pere alça els braços i el bastó, molt esverat i l'increpa.

-Senyor Pere: Eeeeeeeeh!!!!! Que no tens ulls a la cara? Vigila per on vas, ximple!! Atura't!! On et penses que vas tan de pressa?

-Narradora: El biciclista de ciutat, que es diu Jordi, s'atura a uns pocs metres de distància. El senyor Ramon que és el pare del biciclista, i acaba de veure tota l'escena, s'adreça al senyor Pere.

-Senyor Ramon: No cal que cridi, home! El jovent, ja se sap, vol emportar-se tothom qui té al davant. Oi que ni tan sols l'ha tocat? A la voravia hi ha lloc per a tothom, home! A més, pensi que els biciclistes a la ciutat, si van per la calçada junt amb cotxes i autobusos, corren el gran risc de patir accidents on els perjudicats són ells.

-Senyor Pere: Però vostè no ha vist que el biciclista per no portar no porta ni timbre per demanar pas? Si no m'aturo i m'aparto, em mata! A més, no hi ha un carril bici aquí al costat? Per què passa aquest ximple per la vorera?

-Senyor Ramon: Jo conec aquest biciclista, és el meu fill Jordi.

-Narradora: El senyor Ramon es tomba cap a la seva dreta i s'adreça a en Jordi, el biciclista de ciutat.

-Senyor Ramon: Jordi, acosta't i digues-li a aquest senyor tot el bé i la salut que reporta el pedalejar per la ciutat.

-Jordi: I tant! Amb la bicicleta es pot anar d'una punta a l'altra de la ciutat sense contaminar gens i fent múscul! I sense necessitat d'haver d'anar pel carril bici!

-Narradora: El senyor Ramon tomba la cara cap al senyor Pere, i li diu.

-Senyor Ramon: Ho veu?

-Senyor Pere: Jo el que veig és que la bicicleta hauria de portar timbre, llum, reflectants i matrícula per evitar accidents i la impunitat dels que els provoquen, no li sembla? No veu que la gent gran com jo som persones fràgils que amb prou feines podem caminar pel carrer? Només ens falta que no puguem caminar tranquils i segurs pel nostre carrer i haguem d'estar pendents que algun tabalot com el seu fill circulant per la vorera se'ns porti per davant!!

-Senyor Ramon: Miri, senyor, a casa meva ens vam reunir tota la família en assemblea i vam decidir, per majoria absoluta que el millor lloc i alhora el més segur perquè circulin les nostres bicicletes a la ciutat, són les voravies. I això que diu vostè del timbre, el llum i les altres mandangues, ho trobem antiquat. Una matrícula, per què? Per haver de pagar multes? És que l'Ajuntament ho demana, potser?

-Senyor Pere: No vull ficar-me amb vostè i la seva família que van formar aquesta assemblea tan moderna, però ja deu saber que una altra Assemblea es va quedar ben orfe per causa de l'atropellament d'un biciclista que es va saltar totes les normes que podrien haver evitat l'accident mortal!!

-Senyor Ramon: Això és un cas aïllat. Només és l'excepció que confirma la regla.

-Senyor Pere: L'excepció, diu!! Miri, no li trenco la cara, perquè ja no tinc forces!! Vostè o és un cínic o un inconscient. Però, és que ja no ensenyen al seus fills el que és civisme? No hi ha carrils bici? És que vostès ja no posen límits als seus fills quan són petits?

-Senyor Ramon: Bah! Bah! El jovent d'ara és molt espavilat i sap el que vol. No cal ensenyar-los res. Dominen totes les tecnologies.

-Narrador: El senyor Ramon tomba la cara cap a en Jordi, el biciclista de ciutat.

-Senyor Ramon: Jordi, oi que el biciclisme a la ciutat reporta molts beneficis als que practiquen aquest esport?

-Jordi: Ja ho crec! Amb la bicicleta es pot anar d'una punta a l'altra de la ciutat sense contaminar gens i fent múscul! I sense necessitat d'haver d'anar pel carril bici!

-Narradora: El senyor Ramon s'adreça altre cop al senyor Pere.

-Senyor Ramon: Ho veu?

-Senyor Pere: El que jo veig és que aquest jove biciclista de ciutat, que és fill seu, sempre diu el mateix. Més que un noi espavilat sembla un robot. També veig que tots vostès fent-se els moderns, acabaran amb la convivència pacífica entre les diferents generacions i faran de la nostra ciutat una selva. Per no dir que gent com vostè i el seu fill són un perill. I que la conducta de gent com el seu fill Jordi pot provocar accidents mortals entre la gent gran com jo. Fiquin-s'ho al cap!! I no ho oblidin mai!!

-Narradora: El senyor Ramon arronsa les espatlles i li diu al jove Jordi.

-Senyor Ramon: Au, Jordi, continua pel teu camí, que hi ha persones que no entraran mai en la modernitat.

-Senyor Pere: Això que vostè anomena modernitat, jo ho anomeno tornar a les cavernes, senyor meu!! Així va tot amb gent com vostès, brètols!!

-Narradora: En Jordi s'allunya pedalejant per la vorera, i un cotxe frena bruscament quan ell comença a creuar el carrer amb el semàfor vermell. El senyor Ramon ofega un crit. El senyor Pere també ho veu, i continua el seu camí fent que no amb el seu cap, com dient que no hi ha res a fer.

EL RECICLATGE

- Narrador.

- Senyor Enric.

- Senyor Josep Maria.

-Narrador: Un vianant, el senyor Enric, veu com un altre vianant, el senyor Josep Maria, està intentant encabir una bossa gran de plàstic plena de deixalles per l'obertura del contenidor blau del carrer, on només s'hi pot abocar paper o cartró plegat, i li diu amb veu ferma.

-Senyor Enric: On va vostè posant aquesta bossa tan plena al contenidor blau? No veu que no passa pel forat?

-Senyor Josep Maria: I vostè què n'ha de fer? Que potser treballa per l'Ajuntament, vostè?

-Senyor Enric: Ja m'agradaria, ja, però no. No veu que aquí només s'hi pot dipositar paper i cartró plegat? I em sembla que la seva bossa té de tot menys paper o cartró.

-Senyor Josep Maria: Miri, senyor, no s'hi fixi tant, i deixi'm tranquil! La bossa la faré entrar peti qui peti. Què sap vostè el que hi ha dintre? Només paper, li ben asseguro!

-Narrador: Amb la pressió que fa el senyor Josep Maria per fer entrar la bossa per l'obertura del contenidor blau, la bossa de plàstic peta i cauen a terra un munt de llaunes, ampolles de llet, i restes orgàniques barrejades amb papers de diaris i tetrabrics. El senyor Josep Maria fa una ganyota de disgust i el senyor Enric li diu irònicament.

-Senyor Enric: Alça! Tot per terra! Només hi havia paper a la bossa, oi que sí? I ara qui recollirà tot aquest escampall?

-Senyor Josep Maria: La culpa és de vostè, senyor! No ha fet res més que atabalar-me! Per culpa seva s'ha trencat la bossa. Au, deixi'm estar d'una vegada!

-Senyor Enric: Així doncs, la culpa és meva? Ja he vist que a la bossa només hi portava paper. A qui es pensava que enganyava? ¿No sap que prenent-se la molèstia de posar cada deixalla al seu lloc, guanyem en qualitat de vida i estalviem energia? A més, així no afegim brutícia ni al camps ni als rius ni al mar!

-Senyor Josep Maria: Però, senyor meu, no sap el temps que es perd ficant cada cosa al seu lloc! Que si llaunes, envasos de plàstic i tetrabrics al contenidor groc, que si envasos de vidre al verd, que si paper i cartró plegat al blau, que si restes orgàniques al marró, que si altres deixalles al contenidor gris... A més, a curt termini i individualment, quin benefici en trec jo? Ho sap, vostè? I, a més a més, tot va a parar al mateix abocador.

-Senyor Enric: El benefici és per a tots. No només per a la ciutat, sinó per al medi ambient i la salut del nostre planeta, que ja està prou malalt i brut. Però, si vol treure un benefici immediat per a vostè, faci com la meva dona, demani-ho a l'Ajuntament. Per reciclar les deixalles correctament tindrà descomptes en les seves taxes municipals. I als punts verds fan regals de cultura com a premi per als qui reciclen. Val la pena!

-Senyor Josep Maria: Tal com vostè ho pinta, sembla una cosa bona. És veritat que com diu vostè no costa tant separar les deixalles... Si em pot ajudar a recollir tot això del terra...

-Senyor Enric: No es preocupi que demanaré una pala i una escombra al noi del bar d'aquí al costat, que em coneix.

-Narrador: El senyor Enric entra en el bar i, uns segons després, surt al carrer amb una pala i una escombra, i s'adreça al senyor Josep Maria.

-Senyor Enric: Si us plau, aguanti la pala, que jo li acosto totes aquestes restes amb l'escombra. Les llaunes metàl·liques, els tetrabrics i els envasos de plàstic, posi'ls al contenidor groc.

-Senyor Josep Maria: Aquestes restes orgàniques, també al groc? Així enllestim abans... No entenc per què s'ha de reciclar, si tot va a parar al mateix abocador...

-Senyor Enric: Vostè no aprèn, eh? Vagi amb la pala al container marró de la cantonada, i hi aboca totes les restes orgàniques, faci el favor! I sàpiga que cada deixalla reciclada a cada diferent contenidor, rep un tractament diferenciat. És tota una indústria!

-Narrador: El senyor Josep Maria se'n va a la cantonada, i aboca les deixalles que porta a la pala al container marró. Torna al lloc on espera el senyor Enric i li dóna la pala. El senyor Enric entra en el bar i li torna la pala al noi del bar. Quan surt, s'adreça al senyor Josep Maria.

-Senyor Enric: Veu com no costa tant? Unes quantes persones més cada dia que es decidissin a reciclar, i el món seria un lloc millor per viure-hi! Quan prenem consciència, vivim millor!

-Senyor Josep Maria: Disculpi'm, però com s'ho fan la seva dona i vostè per separar les deixalles a casa seva cada dia?

-Senyor Enric: Molt fàcil, tenim un cubell d'escombraries per a les restes orgàniques, separem els papers i els cartrons i els posem en una bossa, les llaunes metàl·liques, tetrabrics i envasos de plàstic els posem en una altra bossa, els envasos de vidre també els posem en una altra bossa, i posem les altres restes no orgàniques en un altre cubell.

-Senyor Josep Maria: Doncs ja m'adono que no és tan difícil. Gràcies per fer-m'ho veure tan clar!

-Senyor Enric: No es mereixen, home! Reciclar és bo!

-Narrador: Quan el senyor Enric i el senyor Josep Maria se n'han anat, un noi primet s'aboca al contenidor blau, i comença a treure diaris, revistes i cartrons que va col·locant en un carro de supermercat on porta també aparells elèctrics vells, filferros, i trossos de mobles de fusta. La gent del carrer passa pel seu costat com si no s'adonessin de res, dissimulant. Ningú no gosa denunciar-ho.

ELS TRASTORNS MENTALS

- Narrador.

- Toni Riera.

- Carles Huguet.

-Narrador: Dos amics de l'escola es troben un matí travessant el carrer. Es creuen les seves mirades, i un d'ells li diu a l'altre:

-Toni Riera: Huguet! Com estàs? Quant de temps! Perquè tu ets el Carles Huguet, no?

-Carles Huguet: I tant que sí! I tu deus ser el Toni Riera, oi que sí? Una abraçada, company!

-Narrador: Els dos amics s'abracen.

-Toni Riera: No ens havíem vist des d'abans de la mili. Potser tu també t'has casat i tens fills.

-Carles Huguet: No, no! Jo continuo solter. Vaig desenganyar-me després de dues relacions. Em vaig enamorar dos cops. Després de la segona, vaig decidir anar al psiquiatre, perquè vaig començar a dubtar si no estava bé del cap, saps?

-Toni Riera: Ah, sí? I com t'ha anat amb el psiquiatre?

-Carles Huguet: Mira, ja fa anys que es repeteixen les converses. Jo li parlo del meu estat d'ànim, i li regalo llibres meus. Això d'estar una mica tocat de l'ala té l'avantatge de poder escriure textos que, de tan autèntics, semblen inventats.

-Toni Riera: Home! Tu no estàs tocat de l'ala! Què s'ha fet d'aquell Huguet que, a part de ser bon company, sempre ens feia riure amb els seus comentaris oportuns quan ens reuníem els companys de l'escola?

-Carles Huguet: Doncs, mira, a vegades torno a ser-ho quan escric sobre les noies tan ufanes que trobo pel carrer. O quan revisc els moments feliços. La veritat és que no em puc queixar. Les converses amb el psiquiatre no m'han tancat les ferides, però ara ja no em preocupa tenir-les o no.

-Toni Riera: I doncs? No pots mirar la vida passar des de darrere una finestra. El passat t'ha de servir de trampolí i no de refugi. On és aquell Huguet que s'havia de menjar el món?

-Carles Huguet: Està bé, però és que he tingut experiències molt negatives, saps, amic?

-Toni Riera: No n'hi haurà per tant! I, més que de les experiències, fes cas de l'instint. En qüestió de dones, com et va? Jo vaig tenir molta sort. Em vaig casar amb la Berta Llàtzer, la meva novieta de sempre, te'n recordes? És l'únic amor que he tingut. Tenim tres fills: la Marta, el Joan i la Berta.

-Carles Huguet: Mira, jo, després d'aquelles dues relacions fallides, només he buscat amistat amb les dones. No m'he tornat a enamorar mai més. Potser ja no sé com fer-ho.

-Toni Riera: I doncs? Amb tantes dones maques com hi ha, i el teu palmito, no hi has de renunciar!

-Carles Huguet: Ens fem grans, Riera. Tant de bo pogués reprendre totes les assignatures pendents que vaig deixar sense resoldre!

-Toni Riera: Estic segur que les podràs reprendre, company! I això que dius que tens que t'ha fet anar al psiquiatre només és un desajustament de la química d'algunes neurones, home! Per tan poca cosa no has de renunciar a viure la vida. Jo de tu sortiria al carrer a cridar, a plorar, a riure, a abraçar, a besar. De tot això també se'n fa literatura, home!

-Carles Huguet: Tens molta raó. Te'n recordes de la Lluïsa Brunet?Un dia em va trucar per anar a prendre un cafè. Està soltera. Avui mateix la trucaré. Ja és hora de prendre la iniciativa!

-Toni Riera: És clar, home! Bon vent i barca nova. M'alegro molt d'haver-te trobat. Una abraçada, company!

-Narrador: Els dos amics s'abracen fort i s'allunyen carrer amunt amb un somriure als llavis, contents d'haver-se trobat després de molts anys.

LA DIADA DE SANT JORDI

- Narrador.

- Xavier, marit de la Rosa.

- Jordi, poeta.

- Rosa, dona del Xavier.

-Narrador: En Xavier volta per les parades de roses i de llibres de Rambla de Catalunya acompanyat per la seva dona que es diu Rosa. De sobte a una parada hi troba el seu amic d'infantesa que es diu Jordi signant llibres.

-Xavier: Jordi!! Quina alegria trobar-te en el dia de Sant Jordi, voltat de roses i de llibres! No sabia que t'havies tornat lletraferit.

-Jordi: Òndia, el Xavier Mas!! Quant de temps! Sí, sí que escric. Ja és el tercer recull de poemes que publico. Si el compres, et faig un descompte i te'l signo.

-Xavier: La meva dona que es diu Rosa i que és una rosa te'l comprarà si li poses una dedicatòria ben lírica.

-Rosa: El Xavier m'ha parlat molt de tu, Jordi. Sempre diu que ets un pou de ciència. Estic segura que saps molt de la diada de Sant Jordi.

-Jordi: El que jo sé és que Sant Jordi va morir un dia com avui de l'any 303. I la diada se celebra a molts indrets del món a més de Catalunya, Aragó i Balears. També és patró de Bulgària, Etiòpia, Anglaterra, Portugal, i de ciutats com Santurce, Càceres, Alcoi, Lucena, i Tombuctú a Mali.

-Xavier: Ja t'ho havia dit, Rosa, els poetes ho saben tot!

-Rosa: ¿També saps d'on ve la tradició de regalar roses vermelles a la teva parella, Jordi?

-Jordi: La llegenda parla que a Capadòcia hi havia un drac que atemoria a la gent per la seva voracitat. Els habitants li oferien cada dia dos bens, fins que es van acabar i van començar a donar-li persones per aliment, i al final a la pròpia filla del Rei. Abans que el drac devorés la princesa, un cavaller foraster de nom Jordi, va ferir mortalment el drac amb l'espasa. De la sang que brollava de la ferida va néixer una rosa vermella de passió que Sant Jordi oferí a la princesa. D'aquí ve la tradició.

-Xavier: Una rosa com la que t'ofereixo, estimada Rosa. Continua explicant, poeta!

-Jordi: Molts poetes han cantat a l'esclat de colors i aromes de la primavera. Dóna goig passejar pels jardins de Barcelona, arreu hi ha roses vermelles, rosades, grogues, de pitiminí. La natura es treu la son de l'hivern, sempre igual i sempre canviant. Tu mateix, amic Xavier, pots compartir amb la teva parella aquest rebrotar, aquesta màgia que es repeteix cada any.

-Rosa: I el tema del llibre que presentes avui, hi té alguna cosa a veure?

-Jordi: Doncs sí. Parla d'aquestes coses que sentim els poetes: del temps de brotar, del temps de florir, i de la lluita perquè no es marceixin mai la bellesa i la ufana de les flors.

-Rosa: Un tema universal. I digues, Jordi; ¿saps per què es regalen llibres per Sant Jordi?

-Jordi: Perquè el 23 d'abril de 1616 van morir dos genis de la literatura universal: Miguel de Cervantes i William Shakespeare, tot i que les dates no corresponen de manera exacta. I l'any 1995 la UNESCO va proclamar aquesta data com dia del llibre.

-Xavier: Ara que parles de Cervantes, al roserar del Parc de Cervantes es fa cada any una exposició i un concurs de roses. Però no és per Sant Jordi, oi Jordi?

-Jordi: Sí, és una exposició magnífica que s'hi fa cada any els dies 12 i 13 de maig. El roserar del Parc de Cervantes està exultant de fragàncies de roses de tots els colors. S'hi sent créixer les aromes mentre el sol es va fent alt al cel. És una explosió de sensacions molt agradables que omple l'esperit de goig i convida a enamorar-te.

-Rosa: S'hi pot anar amb la família a aquesta festa de les roses?

-Jordi: És clar que sí! Està oberta a tothom, dones, homes, infants, i tothom hi pot participar. La millor rosa guanya el primer premi. A més, et regalen una rosa, i també una bossa de record amb una ampolla d'aigua, si hi participes.

-Xavier: Molt bé, hi anirem! Jo portaré la càmera per tenir-ne un record ben viu. Gràcies estimat amic. Em pots posar una dedicatòria en el teu llibre? Per a la Rosa, si us plau.

-Jordi: És clar que sí! “En el dia de la rosa i el llibre, un llibre ple de colors per a la rosa més acolorida”. Té.

-Rosa: Preciós! Quina sort tenir un amic poeta!

-Xavier: A reveure poeta!! Llegirem el teu llibre amb devoció.

-Narrador: La Rosa i en Xavier se'n van Rambla de Catalunya amunt portant la rosa i el llibre. En Jordi estarà a la parada de llibres i roses fins que es faci de nit.

LA FIBRA ÒPTICA

- Narrador.

- Senyora Amàlia, veïna del barri del Coll.

- Iris, operadora telefònica de la companyia Intertel.

-Narrador: Sona el telèfon fix de la senyora Amàlia que té 83 anys i està sola al seu pis del barri del Coll. -RING, RING-.

-Amàlia: Ja vinc, ja vinc!

-Narrador: La senyora Amàlia despenja el telèfon.

-Amàlia: Digui'm?

-Operadora: Hola! És vostè la titular de la línia? Tenim una oferta de la companyia Intertel perquè vostè tingui fibra a casa seva.

-Amàlia: Ah! Doncs miri, això de la fibra m'aniria bé. M'ho ha recomanat la meva doctora de capçalera. Què és la Jèssica del Súper vostè? Sempre m'ajuda a escollir els kiwis i les mongetes tendres més tendres, perquè tenen molta fibra...

-Operadora: No, no senyora. No sóc del Súper. Sóc la Iris de la companyia Intertel.

-Amàlia: Ah! Vostè vol que vagi a un hotel amb companyia! Ja m'agradaria, ja, però sóc vídua, i fa deu anys que no em bellugo del barri ni faig vacances. No m'ho puc permetre, sap?

-Operadora: No és això senyora. Jo li estic oferint fibra òptica perquè tingui a casa seva Internet, a més de telèfon. Em dic Iris i li truco de la companyia Intertel. M'entén ara?

-Amàlia: Ara ho entenc! Vostè és de l'òptica. Miri, jo no vull canviar el color dels meus iris. Vostès fan lentilles de diferents colors, oi que sí? El que no entenc és que l'òptica estigui a un hotel i que jo hi hagi d'anar amb companyia. I la fibra que ofereixen a l'hotel, ajuda a fer bones digestions? La Jèssica del Súper sempre m'ajuda a escollir els kiwis i les mongetes tendres més tendres, sap?

-Operadora: Escolti, escolti senyora, el seu nom és...?

-Amàlia: Amàlia, jo em dic Amàlia.

-Operadora: Escolti, senyora Amàlia, que té algun fill a prop seu perquè jo pugui explicar-li-ho?

-Amàlia: Noooo! Visc sola amb el meu gat Mixo. No és vidu, encara que és vellet. També li convé la fibra...!

-Narrador: L'operadora, carregant-se de paciència, insisteix a la senyora Amàlia:

-Operadora: Senyora Amàlia, sincerament, vostè creu que necessita la fibra a casa seva?

-Amàlia: I tant! Ja li he dit abans. Ens convé molta fibra a casa. On puc anar-la a comprar? És que vull fer-me idea de la qualitat... oi que m'entén?

-Operadora: És clar que l'entenc...

-Amàlia: Truqui quan vulgui que la fibra m'interessa. Avui no cal, perquè ja tinc prou kiwis i mongetes...

-Operadora: Així doncs, senyora, ja la tornaré a...

-Narrador: TIT-TIT-TIT. Es talla el telèfon. La senyora Amàlia es queda amb l'auricular a la mà i diu:

-Amàlia: Vaja! Ara que ens començàvem a entendre s'ha tallat el telèfon i no tinc on trucar a aquesta noia. I quan s'acabi la fibra, què faré? Era molt amable aquesta noia. Vine Mixo que soparem.

-Narrador: La senyora Amàlia se'n va a la cuina a preparar-se el sopar: un plat de mongetes i patates bullides i un kiwi ben tendre per postres Un sopar fàcil de digerir pel seu alt contingut en fibra. També pel Mixo.

DIA DE NADAL

-Narrador.

-Jaume, germà gran.

-Carles, germà segon.

-Joan, germà petit.

-Carlets, fill gran d'en Carles.

-L'àvia, mare dels tres germans.

-L'avi, pare dels tres germans.

-Narrador. Per Nadal, es reuneixen tres germans junt amb els seus pares ancians a casa del germà segon, Carles, que viu amb la seva dona i els seus fills. En Carles rep a casa seva el seu germà Joan, que és el primer en arribar.

-Carles: Hola, Joan! Bon Nadal!

-Joan: Hola, Carles, noi! No ha arribat en Jaume encara?

-Carles: No, es deu haver entretingut. Els pares també vindran. Deuen estar a punt d'arribar. Què, Joan, com t'ha tractat la vida durant aquest any que fa que no ens hem vist?

-Joan: Mira, precisament han fet un ERE a la fàbrica. Potser em faran fora, tu!

-Carles: No tens el suport del moviment sindical? Alguna cosa podran fer, no?

-Joan: Tu, com que ets regidor pels conservadors catalanistes al Baix Llobregat ho veus molt fàcil, escolta. Però la política no ho és tot. Sovint els polítics giren l'esquena als ciutadans.

-Carles: Calla!, que truquen a la porta!

-Narrador: Entra en Jaume, el germà que faltava.

-Jaume: Hola, nois! Bon Nadal! Es fa estrany trobar-nos tots tres germans junts després d'un any sense veure'ns. Com esteu? Com està la teva dona i els nens, Carles?

-Carles: A casa estem bé. Contents que vingueu.

-Joan: Mira, Jaume, ara li deia a en Carles que potser em quedaré sense feina, ja veus!

-Carles: Joan, sobretot, quan vinguin els pares, no els diguis res d'això, no els hem de preocupar pas amb els nostres problemes.

-Joan: Per vosaltres és molt fàcil. Perquè us heu posicionat amb el procés. Jo procuro tenir una equidistància entre el que es factible i el que és una utopia. A més, vosaltres teniu la feina assegurada.

-Jaume: Ho dius pel llaç groc? Si tinc feina és perquè m'ho he treballat, no et sembla? I això de l'equidistància, ho trobo una fal·làcia.

-Carles: Mireu, tots tres estem compromesos amb els nostres sentiments, i tenim visions diferents. El país s'està esquerdant i tots estem condicionats per la política.

-Jaume: Tens raó, Carles, jo crec que encara és possible l'encaix de Catalunya a Espanya com abans del 1714, com un Estat amb una cultura pròpia i una política pròpia.

-Joan: Sí, però pensa que la gent vol tenir una feina o una pensió digna per viure, i una vida tranquil·la per ells i els seus fills, sigui a Espanya o a Catalunya com Estat independent.

-Carles: Tingueu en compte que la nostra família ve del camp i els nostres pares eren rabassaires. La gent del camp estima la terra per sobre de tot. I la nostra terra és Catalunya, no Madrid.

-Joan: Però, Carles, tu que ets regidor, et sembla que hi hauria feina per tothom, en el cas que Catalunya fos independent?

-Carles: La independència ho solucionarà tot, ja ho veureu.

-Jaume: Mireu, si la política gira l'esquena a la ciutadania com ho ha fet el govern en temes com la salut i l'ensenyament, l'únic que aconseguirem és acabar amb l'estat del benestar i que la gent es revolti.

-Carles: Calleu!, que truquen al timbre!

-Narrador: Arriben els pares dels tres germans. En Carles crida els seus tres fills i tots s'agombolen al voltant dels avis, i els abracen amb molta tendresa. Els avis són molt grans. Els nens criden: «avi!, àvia! Bon Nadal!». L'avi i l'àvia, molt emocionats, donen molts petons als seus fills i als seus néts.

-Àvia: Joan, Carles, Jaume! Carlets, Joana, Mireia! Quina alegria veure-us a tots junts! Carles, gràcies per convidar-nos. Bon Nadal, estimats!

-Avi: Hola, xiquets! Carles, quina bona olor ve de la cuina! Ja li pots dir a la teva dona. Bon Nadal a tots!

-Carles: Mare, m'ha dit la meva dona si la pots ajudar a la cuina. Pare, vols seure a taula? Au, nens i nenes, veniu, que heu de dir el vostre poema de Nadal, i després hem de fer cagar el tió!

-Narrador: En Carlets, el fill gran d'en Carles, diu el seu poema de Nadal, mentre el pare i els avis posen al tió els torrons i els joguets pels néts.

-Carlets: «Vaig somiar que cada dia era el dia de Nadal, i el nen Jesús, un germà, i cada dia era festa, en tenir-lo al meu costat».

-Narrador: Tothom aplaudeix. Els avis, després, davant el pessebre, resen un parenostre i una salve, perquè són persones de costums religioses. Tot seguit, els infants fan cagar el tió com sempre s'ha fet a les llars catalanes. Tots diuen:

-Tots: «Caga tió, caga torró, i sinó, un cop de bastó...».

-Narrador: En Carles i la seva dona porten a taula les viandes. L'àvia va donant ordres de com servir-les. En Jaume té cura de les begudes, i l'avi posa els coberts ben posats, mentre la mainada corre per tota la casa fent xivarri. A taula, tots parlen de records familiars.

-Jaume: Mare, te'n recordes que, quan va néixer en Carles, vas dir-li al pare que amb ell i amb mi ja teníeu la família completa? I després encara va néixer en Joan.

-Àvia: Sí, fill. Ai si us pogués tenir a tots a taula tot l'any, com quan éreu petits!

-Narrador: Tots somriuen, mentre a l'àvia se li humitegen els ulls per l'emoció.

-Avi: I a tu, Jaume, no t'havia explicat la mare que l'hivern que vas néixer, gairebé vas agafar una pulmonia? Era un hivern tan fred...! Quants anys!, quants records...!

-Àvia: I tant!! I tu, Carles, que eres l'únic dels tres germans que no volia casar-se i ets l'únic que s'ha casat. Sempre hi penso. Ai com ha passat el temps...!

-Carles: Tens raó, mare. Volia seguir les passes del tiet Carles, que era solter i havia fet una carrera brillant com a catedràtic.

-Avi: Ja fa cinc anys que és mort, pobret Carles!

-Joan: Sí, i la tieta Carme, més de vuit, oi mare?

-Àvia: Sí, ella també soltera. Sempre m'ajudava a la cuina per Nadal. Pobreta, encara em sembla que la veig...!

-Carles: Va, penseu que estem tots junts per celebrar el Nadal. Fem un brindis abans de les postres! Els petits només mullar-se el llavis, eh? Per molts anys que ens puguem reunir tots amb salut per Nadal. Xin-xin!

-Narrador: En acabar de dinar, els homes fan les feines domèstiques, mentre les dones descansen assegudes a les butaques. Els homes freguen els plats, i preparen el cafè per servir-lo a la sala d'estar, on elles esperen. A la casa està present l'alegria dels avis, els fills i els néts, com sempre a les llars de Catalunya des del segle XI quan Catalunya depenia del Rei de França, en temps dels carolingis. Després, tots es van acomiadant d'en Carles, la seva dona i els seus fills, entre petons i abraçades. Ha passat un altre dinar de Nadal per la família, oblidant per unes hores les preocupacions de les seves vides.

GRUP DE WHATSAPP ENTRE LLORET I BARCELONA

-Narradora.

-Anais, des de Barcelona.

-Salvador, des de Barcelona.

-Xavi, des del bus amb què està tornant a Barcelona des de Lloret de Mar.

-Narradora: Anais, Salvador i Xavi són integrants d'un grup de whatsapp. L'Anais i el Salvador estan a Barcelona. El Xavi està tornant en bus a Barcelona des de Lloret de Mar. Tots tres estan preparant i comentant les futures intervencions en un programa de Ràdio Gràcia del qual són col·laboradors, i ho van publicant en el seu grup de whatsapp.

-Anais: Salvador, yo confirmo que iré, pero mi tema será relato como siempre, aunque a veces pueda incluir un poco de poesía... sobre todo, ya que está el tema de las golondrinas, y siendo yo una admiradora de Gustavo Adolfo Bécquer... volverán.

-Xavi: “Pero aquéllas que su vuelo refrenaban, tu hermosura y mi dicha al contemplar, aquéllas que aprendieron nuestros nombres, ésas no volverán...”

-Anais: Esta vez te he dado una pista... o mejor, una autopista, ¡Ja ja ja!

-Narradora: el Xavi publica al grup de whatsapp una foto feta amb el mòbil de l'interior del bus amb què està tornant per autopista a Barcelona des de Lloret de Mar. Escriu al peu de la foto:

-Xavi: Saliendo ahora de Lloret.

-Salvador: No os piséis los poemas, ¿vale? ¡Ja ja ja!

-Anais: Vaya día más aprovechado, Xavi... pero un tanto despeinado... por el viento.

-Xavi: ¡¡¡El viento me desluce, Anais!!!

-Salvador: Ja ja ja. Saludo a la brisa... ¡ja ja ja!

-Narradora: El Xavi publica tres emoticones que riuen i tres d'una gran onada.

-Anais: No, no desluce. Da un look aventuresco...

-Salvador: Y yo me pregunto... ¿cómo serían las golondrinas en el Jurásico?

-Xavi: Como lagartijas gigantes...

-Salvador: Pero éstas no vuelan... te has confundido de catálogo...

-Anais: Ja ja ja... vaya idea, golondrinas “jurídicas”... se las habrían comido los Tyranosaurus Rex...

-Xavi: No había aves en el Jurásico.

-Anais: Había antecesores voladores.

-Salvador: Anais dice que había golondrinas “jurídicas”...

-Anais: Ja ja ja. Estás degenerando las palabras...

-Xavi: De los y de las jueces ya no me extraña nada.

-Anais: “Jurídicas”, no, aún no había...

-Xavi: El Archaopterix, de la aldea de Astérix.

-Salvador: Bueno... lo dejamos en Egipto...

-Xavi: Todo muy antiguo.

-Anais: No te digo el nombre, porque parece un insulto... bueno, te lo digo, pero ya te he avisado: Aurornis Xui.

-Xavi: ¿No será un plato japonés?

-Narradora: L'Anais respon al missatge del Xavi sobre l'Archaopterix.

-Anais: Sí, hasta allí llegamos sin “panteólogos”...

-Narradora: L'Anais contesta ara el missatge del Xavi sobre el plat japonès.

-Anais: No, no es sushi... ¡qué devoción!

-Xavi: ¿No será paleontólogos? Lo otro suena a panteón. Ja ja ja.

-Salvador: Que traducido significa Arnold el Chulo. No, no todo se come, excepto para el Tyranosaurus Rex... ése se comía todo.

-Xavi: A ver si de todo sacamos para cocinar un Haiku...

-Narradora: L'Anais respon al Xavi sobre l'errata de “panteólogos”.

-Anais: Ha sido el corrector. Échale la culpa a él.

-Xavi: Bueno, bueno... ¡Ja ja ja!

-Anais: Un Haiku jurásico.

-Xavi: Se me está acabando la carga del móvil: ¡¡¡ooooooohhhh!!!

-Salvador: El Rex ése...¡un tirano! Se lo comía todo. Los cerdos comen de todo... y después, de él todo se come.

-Narradora: El Salvador respon al missatge del Xavi sobre la càrrega del seu mòbil.

-Salvador: ¡Ostres! No arribaràs a Barcelona. Uno que abandona. ¡Mañana los resultados!

-Anais: Dicen que el animal que más se parece al humano no es el mono sino el cerdo, ¡uhm! ¿Xavi? ¿Xavi? ¿Xaviiiiiiii?

-Salvador: Vaya parientes... No quedarán ejemplares en tiempo de crisis...

-Xavi: El Rex fue el mayor animal carnívoro terrestre. En los mares había carnívoros mayores de tamaño: “el Ty Tyranosaurus és un gros animal”, cantava jo a l'escola...

-Salvador: Xavi... Xavi... se le ha muerto el móvil. Le ha quedado inmóvil. RIP.

-Xavi: Pero sólo el móvil, ¿eh?

-Salvador: ¡Anda, y cantaba!...

-Anais: ¿Será también canibalismo?

-Narradora: L'Anais contesta al missatge del Xavi on diu que només se li ha parat el mòbil.

-Anais: ¡Ah, qué alegría!

-Xavi: Bueno, abandono hasta que lo enchufe, el móvil, ¿eh?

-Salvador: Xavi, pren nota. Diàleg a través del mòbil de Lloret a Barcelona.

-Anais: Ja ja ja... ya, ya, ¡ya lo pillamos! Y, el diálogo, un día para el Teatrí de Butxaca.

-Narradora: L'Anais i el Salvador s'acomiaden: l'Anais, amb una emoticona amb cara de tristesa, i el Salvador, amb un missatge:

-Salvador: Adiós con el corazón que con el móvil no puedo... ¡buaaaaaaa!

-Narrador: El Xavi s'acomiada amb una emoticona plena de petons. I el diàleg que va sorgir, l'hem portat i representat al Teatrí de Butxaca de Ràdio Gràcia.