LA GENT BONICA

Aquest món margina la gent bonica.

La gent bonica ha de buscar

on és l'altra gent bonica,

com el nàufrag busca una illa on descansar.

Quan la gent bonica es reuneix,

la seva força no té aturador,

encara que altra gent la menyspreï.

La gent bonica hauria d'heretar el món,

tot i que les herències, a vegades,

són complicades, i cal pagar l'impost de successió,

perquè el món d'avui és propietat d'una gent seriosa,

estranya, difícil, antipàtica.

Jo, potser, sóc part de la gent bonica,

perquè formo part d'un grup de gent bonica

que mai no m'ha rebutjat ni m'ha jutjat.

Formar part d'un grup de gent bonica,

és com descobrir un dia que ets un cigne

entre una família de cignes, i no un aneguet lleig

com t'havia fet creure la gent que no és bonica.

Xavier Martí

CRÍTICA

M'he fet massa de ciutat,

o, potser, és que no he pogut escollir,

i el soroll de màquines burxant l'orella

de dia i de nit, m'ha deixat indefens i sord.

Com no recordar les suaus remors del camp?

M'omplien, més que l'oïda, l'ànim i l'ànima.

I què pensar de la joventut d'ara?

Quan van al camp, es queixen de les campanes,

de les esquelles, del quiquiriquic del gall,

dels lladrucs dels gossos, i troben la pau

en les joguines que els han regalat

les noves tecnologies, i ja no saben

ni escoltar ni sentir ni somiar.

Potser és que m'he tornat un vell xaruc nostàlgic

i canto a tot el que s'ha perdut.

Xavier Martí

SENTOR DE NADAL

Sentor de flors ufanoses:

enyorança del passat.

Escalfor de casa antiga:

alegria de Nadal.

Garlandes que il·luminaven

ulls oberts de bat a bat.

L’escala de fusta vella

portava cap al portal.

L’arbre de llum perfumava

la imatge de Déu infant.

De la dolçor d’aquells dies,

resta sentor de comiat.

Xavier Martí