SOTA CONTROL

Aquest matí, quan m'he despertat, la psicòloga ja m'esperava asseguda a una butaca en la penombra del meu dormitori. Abans d'anotar en el meu quadern la primera emoció del dia per portar-la més tard a la teràpia de grup, he consultat amb ella si era correcte posar el peu a terra, per anar al meu escriptori. M'ha dit que era important diferenciar bé i analitzar les causes que m'havien provocat la primera emoció del dia, i si era adaptatiu o no l'impuls que m'ha portat a la idea de posar un peu a terra, per si podia ser un gest agressiu que amagava un masclisme degut a un conflicte intern.

Sense imposar-nos l'un a l'altra els nostres criteris, hem decidit tots dos, després de conversar tres minuts cronometrats, fer un “brainstorming” sobre la intenció vertadera que s'amagava rere el meu desig de posar un peu a terra. Sense que hi hagués cap intenció masclista per part meva d'agafar un avantatge sobre la psicòloga he començat jo el “brainstorming” amb la frase: “vull vestir-me i sortir”, ella ha afegit: “estic exagerant”, jo: “tinc gana”, ella: “estic excitat”, jo: “Avui deu fer un dia radiant”, ella: “no en tinc la certesa”.

Així hem estat un quart d'hora que la psicòloga ha cronometrat. Quan hem acabat, ella ha arribat a la conclusió, que, tot i semblar que era al contrari, jo estava intentant evitar relacionar-me bé amb el meu entorn, i que l'eufòria aparent amagava la meva frustració per no poder sortir del llit d'una manera no violenta.

Arribats a aquest punt, he decidit, d'acord amb la psicòloga, quedar-me al llit i intentar no ser masclista ni violent en els meus somnis.

Xavier Martí, 5 d'abril de 2020