LÍNIES DE FUGA

Llàgrima fàcil i mirada perduda va la captaire. Baixa l'escala com una ombra, encorbada, tot fent tentines. S'asseu, poruga, a tocar de l'andana com cada dia. Les noies passen, lluint sense vergonya llurs cossos joves. Ella amb prou feines mostra un got amb monedes, que en té ben poques. Algú s'hi acosta, mentre el metro no arriba, portant almoina. Somriu la dona mentre agraeix a l'home les tres monedes. La gent anyada tenim presents encara velles maneres. La fe esbravada ens mou a creure encara que el bé és possible. Essent poetes volem ser casts al metro, perquè som cívics. Però amb recança mirem els cossos joves tot just desclosos. A la mirada ens brillen peremptoris desigs de festa.

Xavier Martí