POESIES DELS DIMARTS

TERRA

Mare i dolça foscor

de la suavitat perfecta.

Verge frugal, fecundada

amb llavor i rella.

Font de l'ésser

i refugi que ens empara.

Ens aculls i ens guardes

del no-res.

AIGUA

Doll vital i retorn tendre

a la força i la puresa.

Doble espiral de poder còsmic

i somnis submergits.

Emblema de la virtut suprema.

Desfàs l'ésser per fer-lo nou.

Ets lliure i ens guardes

de mancança.

AIRE

Alè acre i actiu

de la vida invisible

Cavalques el no-res

i l'eternitat.

Fas present el so diàfan

i el vol de l'esperit.

Dónes al cor

el goig de la saviesa.

FOC

Còlera del llamp vivent.

Amor demoníac o diví

que revivifica el cos

i porta la paraula.

Entre flama i passió,

alliberes l'esperit.

L'home t'atia en el seu cor.

Ets llar i sol, i jo domat.

CRÉIXER

Jo només sóc un esclau:

del meu dolor, del meu desig,

del meu pensament.

Qui es pot aixecar del llit

com a senyor d'ell mateix?

Tot és rendir-se: a la son, al dolor,

al pensament limitat.

I, malgrat tot, no tot està

escrit ni programat:

només hi ha la certesa

de la incertesa.

Potser el pas d'esclau a senyor

només sigui possible

des d'un creixement interior

que porti cap a la saviesa.

MIRATGE

Veureu: era i no era realitat.

Una taula, una paella,

un grup poètic, una família,

o una il·lusió òptica?

La bola de vidre baixava i pujava

per l’hèlix, o això semblava.

Pujaven i baixaven sensacions

de pertànyer a una família, a un lloc,

a una casa pairal: sensacions d’alegria.

Però després, al carrer gris,

tot estava al seu lloc, immòbil, fix,

com l’afany de viure, com els gens

a la doble hèlix dels cromosomes.

ÉREM CINC

Érem cinc cors bategant.
Érem cinc flames

d'un foc al camp.
Érem cinc branques
d'un arbre carnal.
Hem rigut, hem ballat,
i han caigut les fronteres
del nostre cos material.
Érem cinc esperits
com els cinc dits d'una mà.

BON NADAL

Enredat entre l’ahir i l’avui,

amb la rutina sòrdida

d’anar envellint,

orfe de pare i fills,

amb la mare gran

i dos germans solters,

això sí, acompanyat

del que em queda per viure

i per escriure,

em faig el generós

i us desitjo a tots Bon Nadal,

i el millor per al nou any.

ANY NOU

Dotze campanades

anuncien un món

per descobrir.

L'any nou

somriu des d'un bressol

fet de cava i raïm.

Brindem amb ell

per un futur més cert

sense entrebancs ni pors

que l'afebleixin.

ESTENDARD

Negre sobre blau:

aigua endolada

de mar esquinçat.

SOLITUD

Joies d'ahir com joies d'avui:

no tinc amor a qui

comprar-li joies,

sinó a la meva mare

qui encara em busca algú

amb qui compartir la vida.

PÀTRIA COMPLETA

Poema acròstic

Estic i sóc, i a poc a poc em faig,

Miro endavant, i em veig i em sento nova.

Demano poc ―potser demano massa―:

Or i barres de sang a la senyera,

L'or i la sang guanyats per la paraula.

Ansio dons, ansio riures nous

Que ofeguin sons antics d'estèrils planys,

Uns riures clars que portin noves gestes:

Estels d'argent, camins il·limitats,

Senderes, corriols, versos senzills,

Treball i esforç de terra reverdida

Amb nous rebrots de poble mil·lenari.

Pobra no sóc, que tinc llengua i bandera:

Àvidament beuré l'aigua pensada;

Tolls i fonts fondes guardaran els mots

Rabiosament, com qui amaga joies,

I a poc a poc amararan la terra

Amb nou desig de dolç ressorgiment.

Mireu-me tots ara que estic completa:

Estic i sóc, i a poc a poc em sé

Volguda entre les restants nacions.

Així seré com l'arbre que rebrota.

IDEAL

Voldria créixer tant,

per poder veure des de dalt

la meva petitesa.

DUBTE

Véns a poc a poc:

la teva figura, emmarcada de pedres,

és fràgil, però brillant

de vida viscuda.

Vas a poc a poc fent tentines

amb el bastó pel carrer de terra

il·luminant, tot d'una

el meu ull d'espectador.

Véns i vas com les hores, com el record,

com el mar llunyà.

Et veig i penso si el món tindria sentit

sense la gent com tu.

CEL DE TARDOR

Els núvols com cabretes

salten pel cel

i ombregen el camp.

El vent juga amb ells

a fet i amagar.

El sol enfadat

amb els núvols i el vent

camina de pressa

pel cel de tardor.

Sap que poc a poc

la nit s'allargassa,

i ha de dir adéu

al seu regnat d'estiu.

LA VELLA DIDA

A prop de la caldera et veig, ventant el foc.

Fent el dinar et recordo, fent bullir l'olla.

Rentant la roba t'imagino, al safareig.

Fregant el terra et planyo, agenollada.

Fent el meu llit t'enyoro, a la cambreta.

Anant al mercat et ploro, pel carrer amunt.

I et veig, et recordo, t'imagino,

et planyo, t'enyoro i et ploro,

encara que ja et sé ben lluny del patiment.

EMBARBUSSAMENT

Jo ja sé que tu ja saps escriure:

així, quan la meva pensa,

que creix en la teva presència,

es pensa que ja no et pensa

jo ja sé que tu ja saps

que el meu pensament embarbussat

s'emmandreix amb la lectura

dels teus versos esbossats,

per molt esforç que hi hagis esmerçat.

PERSONES

El pa com a aliment de cada dia,

i el dia per continuar vivint,

el viure com obligació i desig,

el desig per continuar existint,

l'existència com a joc i deure,

el deure de compartir amb els altres

i els altres com a part del món,

i el món per compartir per sempre

─com el pa de cada dia, tendre, cruixent, calent─,

amb la gent que trobes pel carrer

per continuar essent éssers humans.

ENCARA UNA ESPERANÇA

Mai he estat en contra de res,

vaig creure en l'amor i, per tant, em vaig enamorar,

encara tenia al cap algun eco de la infància

i de nits al cinerama: encara adolescent,

la força m'acompanyava.

Els dies grisos van venir després,

cremant-me com una teia encesa,

i aquell “sí vull” que altres digueren

per a complir els somnis més bells,

se'm quedà a mig camí de ser pronunciat.

Però encara hi ha núvols roses que anuncien,

en la foscor de la meva ànima,

que qualsevol nit pot sortir el sol.

CRÍTICA

M'he fet massa de ciutat,

o, potser, és que no he pogut escollir,

i el soroll de màquines burxant l'orella

de dia i de nit, m'ha deixat indefens i sord.

Com no recordar els suaus sorolls del camp?

M'omplien, més que l'oïda, l'ànim i l'ànima.

I què pensar de la joventut d'ara?

Quan van al camp, es queixen de les campanes,

de les esquelles, del quiquiriquic del gall,

dels lladrucs dels gossos, i troben la pau

en les joguines que els han regalat

les noves tecnologies, i ja no saben

ni escoltar ni sentir ni somiar.

Potser és que m'he tornat un vell xaruc nostàlgic

i canto a tot el que s'ha perdut.

“SMILE¹”

Hi havia una cançó i un actor d'un altre temps,

actor jueu que creia en la bondat de l'home,

un actor còmic que, alhora, emocionava:

em veig al cine amb els meus germans infants com jo,

amb la presència protectora dels meus avis,

a la platea somrèiem com deia la cançó: “Smile”.

Somriu, encara que el teu cor es trenqui,

el món serà perfecte, si somrius.

I el petit gest de somriure ens feia veure la vida

com una cosa meravellosa, com ens mostrava

a la pantalla aquell actor genial d'un temps difunt.

EL MEU AMIC

¿Heu vist algú, obert, dolç, optimista,

de noble cor i de somriure amable,

amb goig de ser poeta intransmutable,

primer de tots, si l’art fes una llista?

Doncs jo el conec: és el protagonista

d’aquest sonet i un món inabastable;

un món veraç de tendresa admirable,

que ell descriu amb precisió mai vista.

Li he d’agrair la seva bonhomia,

el seu escalf quan la feina és feixuga

i els seus mots savis que ell pensa i escriu.

Per gent com ell, em llevo cada dia

cercant nous verbs que la vida conjuga,

i sóc feliç de retrobar-me viu.

TONI

Què podré dir del meu bon amic Toni?

Company fidel, amable, ferm, artista,

de noble cor i tarannà optimista,

pensa el que escriu, i no soni com soni.

Si el que ara dic és fals, que ell em perdoni:

fa quaranta anys —i això ja és una pista—,

naixé un poeta amb voluntat mai vista;

li vull pregar que mai no m'abandoni.

D'ell he après a estimar sense judicis

i a donar-ho tot per la paraula:

aquesta és la lliçó d'un home noble.

Per ell sé que es pot viure sense vicis;

a casa tindrà sempre un plat a taula,

a quaranta anys o quan en tingui el doble.

QUAN BATEGUES LES ALES S'ENDOLCEIX L'AIRE²

Quan un àngel somriu

s'obre una porta al cel.

Per aquesta porta hi caben

totes les ales, els llavis,

els petons, la gràcia,

la tendresa, la dolçor

que ens du sense pensar

cap al món màgic

i també terrenal

on l'amiga Pura ens acull

i ens fa sentir-nos

útils i estimats.

HAIKU

Sota el sol, just ara,

la noia airosa es despulla,

i sospira algú.

HAIKU

D'entre els blancs núvols

un raig de sol, de sobte,

i l'infant somriu.

HAIKU

Unes gavines

sobre el mar de tardor,

just ara que plou.

HAIKU

Oculta la neu

els sots de la muntanya;

i l'isard no hi cau.

Xavier Martí

1“Somriu”, en anglès. N de l'a.

2“Quan bategues les ales s'endolceix l'aire”, Pura Lázaro. N de l'a.