QUATRE HISTÒRIES SOBRE L'ESTIGMA DE LES MALALTIES MENTALS

Exèrcit de Terra. Lleó, 1983. Sóc a la infermeria. Intento explicar-li a un oficial mèdic el brot psicòtic que he tingut pocs dies abans d’incorporar-me a files. Comença a cridar que no em llicenciaré en tota la meva vida i m’ordena que surti del despatx. Em passo 15 mesos a la mili disparant amb tota mena

d’armes, cosa que fa que la meva malaltia s’agreugi.

Hospital Psiquiàtric. Barcelona, 1985. En una teràpia de grup, he començat a riure sense parar. M’ingressen al psiquiàtric. La psiquiatra de guàrdia em pregunta si sé per què. Li responc que perquè aquestes rialles no són normals. Ella em diu que sense medicació em descontrolo, i que ells decidiran si el meu riure és normal o no. Quan surto del psiquiàtric, ni la medicació ni les teràpies fan que deixi de riure.

Centre de Rehabilitació per a Malalts Psíquics. Barcelona, 1987. Conferència sobre l’esterilització dels malalts. Hi som els pacients i els nostres pares. Ens parlen de la conveniència que als malalts psíquics se’ns faci la vasectomia o el lligament de trompes perquè puguem «gaudir del sexe sense riscos d’embaràs». Em pregunto si no sóc jo qui té el dret a decidir si vull fundar una família o no.

Oficina d'Ocupació. Barcelona, 1999. Vull buscar feina. Li dic al funcionari que porto les fotocòpies dels diplomes dels cursos que he fet per trobar feina. Ell em diu que en té prou amb la còpia del meu certificat de disminució i que escrigui el que m’agrada fer. Jo escric que m’agrada molt escriure. Ell ho passa a l’ordinador i em fa firmar. Al meu currículum només hi consta el certificat de disminució i la frase: «M’agrada molt escriure». Reclamo. Em convida a sortir i tanca la porta. Han de passar quatre anys i dos cursos de 1.200 hores fins que el meu currículum estigui ben fet.