DES DEL MEU RACÓ

Visc encara a la casa dels pares,

inútil com sóc per tenir cura

de res i encara menys de mi mateix.

A casa hi ha fusta, motllures,

marbres i moltes pintures

mal conservades.

També quaranta-un esglaons

des de l'entrada al segon pis,

i disset més per pujar als dormitoris.

Ara escric des de l'habitació

que compartia amb el meu germà,

quan érem germans i ens estimàvem

com germans.

Ara ens separen trenta anys d'absència

i una sentència judicial.

A casa tenim gas, electricitat i aigua,

i l'esperança que encara trigarem

a acabar amb el somni en què vivim

per espantar la nostra indefensió,

i poder pensar encara que sempre estarem junts.

Xavier Martí