CAL SER ASSERTIU

L'Àlex feia molts anys que anava a la consulta d'una psiquiatra. Ell sol havia resolt els grans enigmes de l'existència i de l'origen i l'estructura de l'Univers, però no sabia què havia de fer per comunicar-ho assertivament.

—Cal ser assertiu!—, li deia la seva psiquiatra. —Cal ser assertiu!—, li repetia la seva mare. Pel que es veia, va pensar l'Àlex, les dones sabien com ser assertives. —És que jo podria explicar a tota la humanitat l'origen de la vida, i com són en realitat el sol i totes les estrelles, i, també, com es va formar el nostre Univers. Així la humanitat tornaria a confiar en ella mateixa, i tornaria a ser una unitat i s'acabarien les guerres—. —Podries fer-ho, si vols, però sempre d'una manera assertiva—, li deia la seva psiquiatra. Quan tornava a casa, després de cada consulta, la seva mare li preguntava: —Què t'ha dit la psiquiatra avui?—, —Que he de ser assertiu...—, li responia l'Àlex. —Doncs, fes-li cas, que ella sap el que es diu!—.

L'Àlex, després de moltes consultes amb la seva psiquiatra, i després de moltes teràpies de grup on havia hagut de teatralitzar diverses situacions per tal de practicar l'assertivitat, va caure en una depressió. Tenia coneixences sobre l'origen de la vida i la naturalesa de l'Univers que podrien acabar amb la incertesa i el patiment de la humanitat, però no havia aconseguit aprendre a comunicar-les de manera assertiva.

Ningú al món, ni tan sols ell mateix, sabia que el cor de l'Univers bategava amb els batecs del seu cor, i que la supervivència de tot el que existia a l'Univers depenia de que ell continués amb vida.

Un vespre d'hivern, va tornar a casa seva molt trist, després d'una sessió de teràpia en què no havia sabut representar adequadament com demanar assertivament a un cambrer d'un restaurant que li canviés un plat de carn que estava massa cuita quan ell l'havia demanat poc cuita. L 'Àlex va pensar: —Quina importància té això si ho comparo amb tot el que jo sé?—. I de sobte, sense dubtar, va obrir el balcó i es llançà a l'asfalt del carrer.

En aquell precís instant, el seu plor i la seva desesperança van arribar a tots els racons de l'Univers. Immediatament, tot l'Univers es va commoure. El cel va començar a precipitar-se sobre la Terra, que es va començar a desfer amb les explosions dels milions i milions d'estrelles que impactaven sobre ella, i l'Univers es va anar ensorrant i es va col·lapsar en el buit. Un abisme mai no imaginat va acabar amb tots els somnis i projectes humans, mentre el no-res ho transformava tot en una nit sense fi ni esperança. I, dins aquesta nit sense fi, desapareixia també la panacea de l'assertivitat, que l'Àlex no havia aconseguit aprendre mai.

Però què importava ja?

Xavier Martí, 8 de juny de 2019

Proposta: Què faríeu si aquesta nit s'acabés el món i ja no hi hagués una nova albada en què sortís el sol? Escriviu sobre això.